divendres, 17 de novembre de 2017

Sempre hi ha un català on un menys s'ho espera


Potser pel seu descontent polític permanent, pel seu país inacabat o per la seva frustració històrica, sempre hi ha un català, o el més semblant, allà on un menys s’ho espera: en els llocs més remots, en les èpoques més convulses i en les proeses mundials més rellevants. A vegades fins n’hi ha dos. Això explica que en aquell punt del Pacífic coster, lluitant per Xile un i per Perú l’altre, coincidissin en aquella data de sal i pólvora del 21 de maig de 1879 un tal Grau, amb orígens a Sitges, i un tal Prat, l’avi del qual havia nascut a Santa Coloma de Farners i s’havia instal·lat a Xile el 1806.

Arturo Prat, amb proeses a les seves espatlles com les de Papudo, Abtao a Chiloé i les d’espia a Buenos Aires per una guerra amb l’Argentina que no va ser, mor espasa en mà en el temerari abordatge al Huáscar des del seu Esmeralda, vaixell que havia quedat atrapat entre el foc de mar i el de terra. Temerari és tot abordatge, però és que a Prat només el segueix un sergent, així que el seu ho és encara més. Res d’això tindria el més mínim interès de no ser que Prat comandava la flota xilena i Grau la peruana, aliada amb la de Bolívia. I és que en l’anomenada guerra del Pacífic, la que va enfrontar per mar a les citades nacions, lluitarien segur molts més cognoms catalans en un bàndol i en l’altre. Però el que fa suculenta aquesta història és que n’hi hagués un al comandament de cada una de les flotes enemigues. 

¿Què hi feia una companyia de voluntaris catalans, a la fi del segle XVIII i amb la barretina com a ensenya, defensant dels anglesos la solitària fortificació de Nootka, a Canadà? ¿O una altra capitanejada pel militar de Balaguer Gaspar de Portolà fundant missions i ciutats a la no menys solitària Califòrnia uns decennis enrere? ¿O abans d'això un tal Miquel Rifós explorant l’actual Argentina fins al desert del Chaco? ¿O un de nom Joan Orpí fundant ciutats a Veneçuela i intentant en va posar el nom de Nueva Cataluña a unes terres conquerides?
  
¿Per què es van independitzar tants països d’Espanya a les colònies d’Amèrica? La fi de l’Antic Règim (borbònic) que suposa la Revolució Francesa no deixa indiferents les colònies sota control (borbònic) espanyol. Tampoc la guerra d’independència dels Estats Units envers Anglaterra. Fins i tot algunes revoltes d’esclaus aïllades, com la d’Haití. Sense comptar tots els elements propis d’una colonització prepotent i abusiva sobre els nadius i criolls. Aquella manera de governar despòtica va portar a aquells homes, descendents de castellans liberals, bascos i catalans, a independitzar-se d’Espanya. Podem dir que el darrer grup va fer allà el que no ha pogut fer mai aquí, i és que els processos d’alliberació d’aquells nous països comptaven gairebé sense excepció amb catalans o amb cognoms catalans: Larreu, Artigas, Mateu, Duran i Giró, Martí, etc. N’hi havia a les pròpies guerres d’alliberació, al redactat de les constitucions, en presidents de les lliures Costa Rica, República Dominicana, Equador, Cuba o Argentina o rere la composició d’alguns himnes, com els de Mèxic, Xile o Argentina.

El cas de Cuba, més tardà i del tot transcendental doncs suposa per a Espanya deixar o no de ser un imperi, tots sabem com va acabar, i això hauria de servir per entendre el perquè de l’autoritarisme anacrònic espanyol al llarg d’un segle XX en el que només les dictadures militars van durar pràcticament la meitat del segle. La pèrdua de la darrera colònia transoceànica també explica la consolidació i evolució del catalanisme polític. Cuba enforteix els dos nacionalismes per motius contraris i per això topen tan sovint des d’aleshores. De fet Catalunya s’emmiralla molt en el procés d’independència de Cuba, fins al punt de crear-se l’estelada a partir de la bandera independentista cubana i de ser l’Havana seu de diverses iniciatives independentistes catalanes durant els primers decennis del segle XX.

A Cuba trobem, més que mai en la descolonització americana, catalans lluitant als dos bàndols: l’independentista cubà i l’imperialista espanyol. De fet podríem parlar de tota una generació sencera de catalans o descendents de catalans tractant de trobar una sortida política per a Cuba: des de nació independent d’Espanya fins a província d’Espanya (que, de fet, com prova el cas de Guinea Equatorial més tard, és un pas desesperat per evitar una independència irreversible). Per centrar-nos només en la tercera i última guerra d’independència cubana, direm que quan el 1895 s’aixequen en armes diversos grups conspiradors a l’illa, fet que es coneix com el Grito de Baire, el protagonitzen dos cabdills d’origen català: Guillermo Moncada i Bartolomé Masó (aquest darrer escollit després cap del govern provisional).

Anem ara a Europa. Com veurem, aquí ens trobem amb un cas que es repeteix diverses vegades: és el dels catalans que, després de lluitar en guerres peninsulars, han marxat a un exili que de seguida els ha portat a la participació en noves guerres dels països d’acollida. Segurament el cas més sonat sigui el d’aquells que, havent lluitat en la Guerra de Successió Espanyola fins el 1713 o el 1714, es troben immersos, com a emigrats a les terres dels Àustries, en la guerra de la Quàdruple Aliança, en la guerra de Successió de Polònia i en la guerra de Successió Austríaca amb només vint-i-cinc anys de diferència. 

Més endavant, en el context de les guerres napoleòniques, un contingent de soldats surten de Florència el 22 d’abril de 1807. Travessen el nord d’Itàlia, una part d’Àustria i Baviera, per on travessen el Danubi i segueixen fins a Hannover. Allà es reuneixen amb una part important de l’exèrcit imperial de Napoleó. Travessen junts el ducat de Mecklenburg i el 13 de juliol entren en combat en l’actual Dinamarca. El 6 d’agost batallen a la ciutat de Stralsund. Aquell contingent de soldats que ha sortit d'Itàlia està format en part per un cos de voluntaris catalans, elogiat per l’Estat Major francès pel valor en la presa d’aquella ciutat. 

La guerra de Crimea, que per poc no passa a ser la Primera Guerra Mundial, va enfrontar entre 1853 i 1856 l’Imperi Rus contra una aliança formada pel Regne Unit, França, el Regne de Sardenya i l’Imperi Otomà. El general Prim va ser enviat a Turquia com a observador però s’hi va acabar implicant fins al punt de ser condecorat pel Sultà. No va ser l’únic català: una sèrie de voluntaris van lluitar sota la Legió Estrangera de França, formada per uns 600 espanyols. Eren carlistes derrotats que, després de combatre els àrabs al nord d’Àfrica, es van exiliar a França i van trobar un remei a la seva situació precària allistant-se a l’exèrcit francès. Eren tropes expedicionàries i vestien pantalons amples, faixa, jaqueta sense coll, polaines blanques i un barret amb borla.

La guerra Francoprussiana (1870-1871) torna a aplegar voluntaris catalans, republicans federals concretament, aquesta vegada al servei de la França de Napoleó III, que perdé aquella guerra a favor de Prússia, fet que va culminar en la unificació d’Alemanya en forma d’imperi (curiosament el 1871 també s'assoleix la unificació Itàlia, i no és casual que les dues nacions adoptin el feixisme en el període d’entreguerres del segle següent: el feixisme és la seva forma particular i ràpida d’engrandir l’imperi, doncs són estats tardans a Europa). Una de les poques victòries de França va ser a prop de Dijon i en ella hi van participar voluntaris catalans. Al començament de la Gran Guerra, el 1914, alguns francesos encara els recordaven. Junt amb les guerres napoleòniques i la de Crimea, ens trobem de nou en aquesta guerra amb un seguit de catalans lluitant per França. Però el cas no acaba aquí com veurem en les primeres guerres del segle XX. I ja que hem citat la unificació italiana, destacar que també trobem alguns catalans lluitant al costat dels piemontesos a favor d'ella i altres, d’esperit carlí, donant la vida a les files dels contraris a la unificació, com els allistats al cos de Zuaus Pontificis per defensar el Papat. Sabem d’almenys quatre catalans afusellats per aquesta causa. 

La Gran Guerra, que esclata l’estiu de 1914, es veu com una oportunitat per al moviment nacionalista català, una forma d’acció. Amb gran innocència es pretén recuperar les llibertats catalanes per mitjà d’aquella guerra contra el Reich alemany. El gruix de voluntaris catalans va ser important: hi ha qui diu que van ser 12.000, però, fos com fos, en van ser molts: catalanistes, socialistes, republicans, tradicionalistes, obrers, menestrals, bohemis de classe alta, aventurers, etc. A la majoria se’ls destinava a la Legió Estrangera. S’aspirava a formar una Legió Catalana, però els francesos no ho acceptaren per no disgustar Espanya. Feien la vista grossa, això sí, amb les senyeres en combat. A partir de 1916 els catalans en guerra editen un publicació: La Trinxera Catalana. Només se’n fan quatre números fins al final de la guerra. La medalla se’ls penja a casa mateix: Catalunya als Voluntaris Catalans 1914-1918. El govern francès, a més de no condecorar-los, tampoc permet als catalans, com a tals, de participar a la desfilada de la victòria a París, el 14 de juliol de 1919. Un gran negoci. 

La Segona Guerra Mundial. Un cop més hi trobem a catalans exiliats després d’una guerra a casa seva. Un bon nombre d'aquests s’acaben implicant, aquí de forma gairebé immediata, en una nova guerra per la banda francesa, almenys al principi. ¿Quina sortida els quedava? Per resumir la presència catalana a la Segona Guerra Mundial, que es juga en molts escenaris, podem destacar tres personatges essencials per als esdeveniments del conflicte. El primer és sense dubte Joan Pujol (Garbo), que com a agent doble aconsegueix enganyar els alemanys respecte la ubicació del desembarcament a Normandia, fet que canvia els esdeveniments de la mateixa guerra i de la pròpia Història. El segon seria el fotògraf Francesc Boix, intern a Mauthausen i fent el seu ofici al servei dels alemanys. Boix, gràcies a la seva astúcia, aconsegueix amagar milers de còpies de negatius de fotografies del camp, que serveixen després com a prova contra els líders nazis acusats a Nuremberg. No és menys important, per més que obscur, Ramon Mercader, qui, al servei de Stalin, assassina Lev Trotski a Mèxic i aparta així el principal contrincant del georgià portant el comunisme, almenys fins 1953, quan mor Stalin, a la forma com el coneixem.

En aquesta guerra trobem catalans lluitant per l’exèrcit regular francès a la Línea Maginot, frontera fortificada per defensar França d'Alemanya que no va servir de molt; als límits amb Bèlgica i Luxemburg o a les possessions franceses al nord d’Àfrica (aquí hi tingueren molta activitat). Això abans que els alemanys dividissin França entre la zona nazi i la zona col·laboracionista. Aleshores, molts catalans acaben construint búnquers a la costa atlàntica, no molt ben tractats pels alemanys. Però pitjor era acabar als camps de concentració i d'extermini, com va succeir a tants republicans, dels quals hi moriren un gran nombre. Trobem catalans a Dunkerque, on a molts no se’ls permet escapar amb les embarcacions i queden exposats als nazis. També hi ha catalans, i molts, actuant amb la Resistència Francesa en els sabotatges als ferrocarrils o en l’alliberament de viles i ciutats. 

No falten els catalans lluitant a la famosa batalla de Narvik, a Noruega. Altres foren llançats en paracaigudes a Creta per aturar els alemanys. Altres participaren fins i tot en l’intent d’assassinat de Rommel al desert o en la crucial batalla d’El-Alamein. O iniciant l’ocupació aliada d’Itàlia el 1943, on alguns acabarien lluitant amb els partisans italians. També a Normandia, desembarcant després dels militars com a tropes auxiliars, o al mateix Londres prevenint els ciutadans dels atacs aeris (alguns hi moriren per les bombes o els míssils V-1 alemanys). Alguns es trobaven a la rereguarda de la famosa batalla de les Ardenes. Altres entraren al refugi de muntanya de Hitler a Berchtesgaden, amb la divisió Leclerc. Entre els que es van unir als britànics destaca l’aviador Josep Maria Carreras i Dexeus, marit de la primera aviadora de l’Estat espanyol, Pepa Colomer. Carreras va instruir pilots de la RAF i va transportar avions des dels EEUU a Anglaterra. No va ser l’únic català que va pilotar avions al servei dels anglesos: Josep Pujadas, un responsable comarcal d’Estat Català i membre d’ERC, va formar part de l’esquadra polonesa de la RAF i un altre va ser enviat com a pilot a l’Extrem Orient.

També hi va haver catalans que van entrar al servei de Moscú, com a aviadors uns (un tinent va sobreviure als durs combats aeris sobre Stalingrad), com a espies els altres (ja hem citat a Ramon Mercader, que fou mercenari a més d’espia) o com a soldats alguns, al Batalló de Caçadors de Tancs per exemple. Cal destacar Sebastià Piera, a qui se li va encarregar la missió, juntament amb altres comunistes catalans, de disfressar-se de nazis i assassinar el comissari general dels Països Bàltics, Von Reitel, a més de segrestar el comandant de la División Azul. No es va dur a terme ni una cosa ni l’altra: quan s’hi van posar, els alemanys ja s’havien retirat de la zona per l’avanç dels soviètics com també la División Azul, en la que els militars vestien ridículament l’uniforme de la Wehrmacht nazi, dissenyat per a la suprema raça ària nòrdica i no per a les curtes mides dels hispans, poc acostumats d’entrada a temperatures de fins a 40 graus sota zero (en total van passar per aquesta divisió, al llarg dels diversos relleus, uns 6.000 catalans anticomunistes afins al règim o que buscaven el perdó dels seus pecats republicans). És destacable que grups de catalans comunistes s'enfrontessin directament amb catalans franquistes en terres russes. No van faltar tampoc soldats a les files de l’Exèrcit Roig en el seu avanç cap a Romania, els Balcans, Polònia i Alemanya. Alguns fins van arribar a alliberar Berlín el maig de 1945, ciutat defensada per alguns hispans inscrits a les SS, destacats a Spandau i als barris ministerials. A les files nord-americanes no hi va haver gaires catalans, però cal citar l’espia Ricard Sicre (Richard Sickler), militant d’ERC que va acabar treballant per la OSS, agència anterior a la CIA.

Deixant de banda les conquestes, guerres i batalles pròpies, disputades en terra catalana, peninsular o en altres racons del vell imperi (amb el record de la violència dels almogàvers o dels miquelets, guerrillers que culminen la seva evolució amb els maquis), els catalans, tancats i insolidaris per a molts, provincians per a d’altres, han mantingut una constant des del segle XVI que és la participació en guerres alienes, gairebé sempre sense cap benefici directe per a la nació (encara que moltes vegades es pretenia el contrari). Això ho trobem des dels setges de Viena pels otomans el 1532 i el 1683 fins a la guerra dels Balcans de finals del segle passat (¿què hi feia un grup de cinquanta catalans lluitant a primers dels noranta pel bàndol croat en accions tan rellevants com la pèrdua i reconquesta de Vukovar?)

Se’ns ha fet creure, i el més trist és que ens ho hem cregut, que el poble català és pacífic (una forma elegant de dir covard). Res més lluny de la veritat. Fins i tot sense la possibilitat d’aixecar-se en armes ha demostrat ser rebel i inconformista quan hi havia motius per ser-ho. I quan hi ha hagut la possibilitat de tenir armes al nostre abast i una causa justa (o no) per la que lluitar, ha estat un poble guerrer com qualsevol altre que s’ha vist atacat a casa o que ha trobat just i necessari sortir a fora per defensar les seves idees. És cert que el terrorisme, salvant l’anarquista, no ha encaixat mai amb la nostra forma d’entendre la violència, que descarta per principis posar en perill a gent no involucrada, innocent. Però no és casualitat que els darrers maquis antifranquistes fossin catalans i no fossin abatuts fins a primers dels anys seixanta. O que també durant la dictadura, a més d’una persistent resistència cultural, sorgissin grups armats a Catalunya que, nacionalistes o no, s’arrisquessin a la pena de mort per posar de manifest els seus ideals, com és el cas de Puig Antich o els germans Solé Sugranyes. L’intent d’invasió armada de Macià durant la dictadura de Primo de Rivera denota la voluntat de no acceptar allò que se’ns ha imposat (aquell cas, per més que frustrat a causa d'una delació, potser sigui l’únic que coneixem en què l’aixecament militar té com a únic objectiu la independència de Catalunya).        

Però una pregunta més, la més amarga, la última: ¿Per què els catalans hem estat capaços, al llarg de la nostra llarga història, de lluitar i donar la vida per causes i guerres forasteres, d’usar la violència amb eficàcia en les independències americanes o per les llibertats europees i no ha estat així quan es tractava de la causa sempre pendent que és la recuperació de la independència del propi país? Si realment van ser 12.000 els voluntaris catalans a la Gran Guerra, ¿ens hem parat a pensar el que hagués pogut fer amb ells deu anys més tard el tinent coronel Macià, que no en va aconseguir ni 400 dels 500 als que aspirava? 




Font:

Solé i Sabaté, J.M.; Puigventós, E. Els catalans a les guerres del món







dimecres, 1 de novembre de 2017

No és país per a repúbliques


             
Per la forma de ser castellana del todo o nada és més fàcil que a la llarga Catalunya esdevingui un estat que no pas que Espanya es consolidi com a república (federal, entenem) per a un temps superior a les dues precedents, que ja és dir. La darrera va durar cinc anys per a uns o vuit per als altres, depenent si es compta la seva dissolució a partir de l’alzamiento de Franco o de la fi de la guerra. La anterior a aquesta, que va ser la primera, encara va durar menys. I si fem un repàs a les diferents repúbliques catalanes sota França o Espanya trobem un patró inevitable: la seva curta durada encara supera a la de les espanyoles.   

            La primera, la de Pau Claris, va durar ben poc. En el context de la Guerra dels Segadors contra la monarquia espanyola, el 16 de gener de 1641 Claris va proclamar la república catalana sota la protecció de la monarquia francesa. Mal començament si confies la teva república a una monarquia absolutista: a la setmana Catalunya es veu obligada a proclamar Lluís XIII comte de Barcelona per fer front a les forces castellanes i guanyar-les (la victòria fou un 26 de gener, data escollida no casualment pels venjatius franquistes, tres segles més tard, per entrar victoriosos a Barcelona). Menys d’un mes després, el 20 de febrer, entra a Barcelona el capità general francès dels exèrcits que lluitaven a Catalunya i tampoc casualment aquell mateix dia Claris es posa malalt i mor l’endemà. La qüestió no és si va morir enverinat o no. La qüestió és si el verí el va posar França o Espanya.

            Cal saltar fins a 1812 per trobar el següent intent, quan es pretén convertir Catalunya en una república tutelada novament per França, ara república. Catalunya és annexionada, efectivament, per Napoleó. Però no en forma de república sinó de província. Els catalans han oblidat que, en forma de monarquia o de república, França sempre serà França (aleshores ja s’havien quedat amb la Catalunya Nord mitjançant un pacte amb Castella). De totes maneres la cosa no va prosperar gaire temps i el 1814, la Catalunya dels quatre départements (Ter, Segre, Montserrat i Boques de l’Ebre) és incorporada de nou a la monarquia espanyola de Ferran VII.

El 1873 trobem la següent proclamació republicana, que, tot i ser espanyola, el cert és que està promoguda en gran part des de Catalunya. La Primera República Espanyola pretén, a ulls d’un sector de catalans, una descentralització política que reconegui la personalitat catalana. Res resulta fàcil. Els federals intransigents catalans comencen a conspirar amb militars de baixa graduació per proclamar la República Federal. Alhora pressionen la Diputació perquè proclami l’Estat català i iniciar la federació espanyola des de baix, per iniciativa provincial; en aquell moment el federalisme era una força majoritària a Catalunya però minoritària en el conjunt de l’Estat. El programa federalista entra en crisi per les divergències entre la direcció espanyola i el republicanisme de base catalana. Per fi, la república es proclama a Madrid. És l’11 de febrer de 1873. Fins el 29 de desembre de 1874, que és quan s’acaba a causa de la restauració monàrquica, hi trobem dos presidents catalans, els dos primers dels cinc que va tenir en menys de dos anys: Estanislau Figueras (menys de quatre mesos) i Francesc Pi i Margall (menys de dos mesos).

Al llarg de la Segona República Espanyola (menys federal que la primera si és que la primera ho va ser), que comença el 14 d’abril de 1931, no hi trobem presidents catalans directes com en la primera però si dos presidents catalans que pretenen federalitzar-la o interpretar-la en clau catalana. El primer és Francesc Macià, que el mateix 14 d’abril, després que la República Espanyola fos proclamada, diu: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació ibèrica. Aquell sufragi feia referència a les recents eleccions municipals que, a tot l’estat, es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia, que caigué sense sang. Tot i que Macià va comportar-se com un veritable cap d’estat, amb nomenaments oficials i primeres feines en competències com Defensa (no oblidem que era militar), als tres dies una delegació de la República espanyola va arribar a Barcelona i va obligar Macià a fer marxa enrere. Macià va cedir, però va aconseguir ni més ni menys que la restauració de la polsosa Generalitat, de la que seria el primer president de l’era moderna.  

El 1934, encara en el context de la Segona República Espanyola, el president Companys (successor de Macià a la Generalitat després de la seva mort un any abans) diu: En aquesta hora tan solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el govern provisional de la República. Companys pretén que la República no mori a mans de les dretes puixants i vol fer-la federal, com Macià havia intentat en va. Però Macià no va ser vist com un separatista (quan ho era del tot a més de partidari de la lluita armada) i en canvi Companys (no del tot separatista i menys encara la seva proclama, que pretenia ajustar un cop més les relacions entre Catalunya i Espanya) va ser detingut junt amb el seu govern després d’un bany de sang (75 morts i uns 250 ferits en el conjunt de Catalunya) per la recuperació de la Generalitat a mans de l’exèrcit. Sis anys després, el 1940, acabada la guerra, Companys és afusellat per les forces franquistes com és ben sabut.

No cal dir que també va acabar en res la intenció de Companys de crear una república tutelada per Anglaterra quan el 1938, un conseller de Chamberlain va rebre Josep Maria Batista i Roca, de part del govern català, per negociar una pau separada de Catalunya amb Franco sota mediació britànica.

El llarg hivern del franquisme va acabar amb qualsevol nou intent, tot i que la Generalitat republicana es manté a l’exili i es restaura amb Tarradellas. Paradoxalment, doncs, la república més llarga que ha tingut mai Catalunya ha estat la de la Generalitat republicana a l’exili.

Per més que algun socialista innocent d’aquí o d’allà encara s’ho cregui, el federalisme no ha tingut mai a Espanya base social de cap mena. A més, suposant que comptés amb moltes simpaties, es presenta el problema de si ha de ser simètric o asimètric. La Segona República, com qualsevol altre sistema polític espanyol, va topar amb el catalanisme ja que aquest només concebia un federalisme (que de fet no n’hi havia) de forma asimètrica. De fet, si per un moment imaginem el sistema de comunitats autònomes posterior com una mena de federalisme simètric, torna a sorgir el problema de Catalunya, a la que la simetria del café para todos no la compensa, i per això ens trobem, un cop més, on ens trobem en l’actualitat. D’aquí la eterna dificultat de la convivència de Catalunya amb Espanya: una nació que ha perdut les seves lleis i constitucions no estarà satisfeta fins a recuperar-les del tot.

Per això la independència és la via que, arriscada com s’ha vist sempre i com s’està veient, a la llarga no pot ser-ho més que les diferents formes provades fins ara. A més, tornant al federalisme, abans d’un veritable pacte federal hi ha d’haver sobirania de l’entitat que es federa. Això Macià i Companys ho van entendre molt bé. No, en canvi, l’Estat espanyol, que, en forma de monarquia, república, dictadura o democràcia no ha sabut solucionar un problema bàsic en la gestió del seu territori: Catalunya és una nació que mai no en tindrà prou amb les concessions que se li facin, doncs la seva aspiració psicològica com a país (més enllà del que opinin els propis catalans, que tenen una vida curta en comparació amb la seva) és la independència absoluta no ja d’Espanya, sinó de qualsevol país que la dominés. És una llei històrica i acabarà, més tard o més d’hora, per succeir.

Els dos darrers intents de consolidar una república catalana han succeït en l’intens mes d’octubre que ja hem deixat enrere. El primer, el del dia 10, podria batejar-se com la República del Minut. Pel que fa a la darrera constitució de república, la de divendres passat, ha estat de tot menys creïble, tot i la celebració a Sant Jaume, una mena de pa i circ per tenir al poble content. ¿Què és una fugaç república catalana sense una proclamació clara i contundent a Sant Jaume per més que aquell balcó té una maledicció si mirem Macià i Companys?

¿Qui es creu una república si els partidaris polítics d’aquesta són els primers en acceptar unes imminents eleccions estatals en comptes de defensar-la? ¿Com faran Espanya i Europa per gestionar els resultats del 21-D sabent per les enquestes que l’independentisme ha pujat uns significatius punts tot i evidenciar-se que el país, a nivell governamental, no està a punt per ser un estat? ¿Com sortirem d’aquest peix que es mossega la cua si l’unionisme diu que troba legítim el moviment independentista però no en canvi el vot independentista que fa possible una majoria al parlament català que es proposa complir el seu programa electoral?

¿Per què Vila, l’únic que pot ser acusat de rebel·lió (al govern català) tenia al despatx el retrat del president Mas i no el de Puigdemont com es va poder apreciar en un telenotícies? ¿Per què no va saltar quan convenia i ha saltat quan no convenia? ¿Per què intenta salvar la pell ridiculitzant el seu propi govern a la televisió castellana i aspirant a reconduir Convergència a un independentisme legal que no es creu ni ell? 

¿Per què es diu que Rajoy ha fet una bona jugada convocant eleccions com a resposta als fets del parlament de divendres, quan la jugada mestra hagués estat acceptar la proposta d’eleccions de Puigdemont del dia abans sense aplicar el 155 i desfer així l’independentisme?

   
             



divendres, 27 d’octubre de 2017

¿Tom o Jerry?



Sembla que per fi l’Estat espanyol i el govern català han arribat a un acord irreversible: treballar per la liquidació de Catalunya com a Comunitat Autònoma. 

Si es proclama la independència que sigui amb solemnitat i de forma clara. Que no es limitin a aixecar la suspensió del dia 10 d’octubre doncs s’entraria de nou en una perillosa ambigüitat: aquella suspensió es va fer sobre una independència no declarada sinó esmentada a partir dels resultats del dia 1.

El problema, per més por que faci, no serà proclamar la independència sinó creure’s tot seguit el país. Acceptar les conseqüències reals que comporta desconnectar amb l’Estat espanyol. Dit d’una manera concisa: no es pot fer vaga el 3 d’octubre i festa nacional el 12. Espero que estiguem a l’alçada dels esdeveniments.

Si s’hi arriba, anirà ben just per a la integritat del govern català (les previsibles fissures del pacte independentista estan al límit) i per al govern central (els sindicats de la policia nacional manifesten un descontent progressiu dels agents). També anirà just per al groc de les estelades, senyeres i espanyoles que pengen dels balcons (aquesta darrera comença a semblar la bandera d’Àustria en molts d’ells).

Potser sí que és tard, però, perquè el govern espanyol s’adoni que això ha començat a Catalunya però no es quedarà aquí. Que la desintegració de l’Estat espanyol com el coneixem no té aturador. Que Catalunya només és el començament. Que les chapuzas, també en política territorial, s’acaben pagant més tard o més d’hora. Això sí, passi el que passi ja és tard també per als dos empresonats a Madrid, que serviran a l’Estat de valuosa moneda de canvi per a negociacions i traspassos de competències de primer ordre.

Tinguem en compte que els que volen governar Catalunya per la força estan imputats per escandalosos casos de corrupció. Per tant, quan parlen amb aquella supèrbia de fer complir les lleis (o el cansí tornar a la legalitat) recordem que s’han passat les seves pròpies lleis pel forro robant descaradament a tots aquells que els voten. Un d’ells deia fa poc que en aquest país qui la fa la paga: el cinisme s’infla com un globus i els acabarà rebentant a les mans.

Quin infantilisme aquest del govern espanyol: atacar primer i després, quan rep una resposta, encara que sigui pacífica, fer-se la víctima. Un país on es demanen dimissions a diari i on ningú no dimiteix mai. Un país escollit membre del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el mateix dia que empresona dos pacifistes catalans: això és entrar per la porta gran. Fa mesos que els del govern central diuen coses del tipus Puigdemont està a temps de rectificar i mentrestant han anat omplint el país de policies violents, han intervingut part de l’economia, han detingut i empresonat, han menyspreat un govern que, encara que independentista en més o menys intensitat, ha estat escollit seguint les seves pròpies lleis.

No cal negar el vertigen. Estem ben sols i, com el 1714 Europa mira pels seus interessos i ara mateix no hi figura Catalunya com a nou estat. Però va bé per a la nostra èpica personal. Per engrandir la nostra història de batalles perdudes però de guerres guanyades: ¿o no és guanyar seguir aquí i no haver desaparegut sota el fang dels cavalls dominadors com tantes altres nacions europees? Ni amb l’ajuda dels més grans nacionalistes espanyols, ni amb la dels més grans espanyolistes catalans hem estat esborrats del mapa com a nació.

Juncker diu que no vol una Europa de 100 estats. Ho diu ell que forma part d’un país diminut de només mig milió d’habitants (una quarta part, només, dels actuals votants de la independència a Catalunya). A veure què diuen quan l’afer domèstic català s’estengui, de formes diverses i per motius diferents, a tot l’Estat. A més, la Comissió Europea consent la violència policial desmesurada i, el que és pitjor, els presos polítics a un estat membre com Spain. Hipòcrita i cínica: els seus líders van arribar a dir que només "reflexionarien" sobre Catalunya si Rajoy ho demanava.

Als que diuen que Catalunya, com a tal, no ha estat mai una entitat política independent, diguem-los sense entrar a debatre-ho: no es tracta de si ho hem estat abans o no, es tracta de què ara ho volem ser. La resposta als qui encara ens pregunten per què volem la independència: la pròpia actuació de l’Estat a la nostra necessitat de portar aquesta inquietud a les urnes, una mena de resum de quin ha estat el tracte general al llarg dels segles.


Fem que Rajoy lamenti amb tota la seva ànima haver promogut aquelles signatures contra un Estatut legal fins i tot per a ells. Que la falta de cultura del pacte dels governants castellans, que escrivia Vicens Vives, sigui un motiu d’immaduresa política i no d’orgull castís. Que aquest preferir perdre-ho tot amb honor que arribar a un acord amb els antagonistes és estúpidament antipatriòtic com ho és qualsevol política de terra cremada. Fem que, si entren en aquest forat negre de nom 155, hi quedin atrapats per sempre. Fem que la Història no es decanti sempre pels mateixos. No deixem que un imperi en decadència entri de nou victoriós a Barcelona i ens faci ajupir durant dècades. Fem que la resistència contra reis, dictadors i pronunciamientos hagi valgut la pena. No ens deixem governar pels que han negociat amb els terroristes però no amb els pacifistes. Fem que el govern central torni a bufar les brases pensant que apagarà el foc i les revifi de nou, un cop més, per sempre. Fem que Rivera, Boadella, Millo, Albiol i tants altres quedin en terra de ningú i devorats per les seves pròpies mentides. Fem que aquells espanyols que professen a diari el menyspreu als catalans que no els agraden es quedin ben aviat sense recursos. Fem que, d’ara endavant, si és que cal pactar el que s’hagi de pactar amb Espanya, no sigui de genolls sinó amb orgull. I que Espanya s’adoni, si vol, que el problema no són els catalans sinó les relacions entre Madrid i les aspiracions del govern català. I que Catalunya s’adoni, si vol, que el problema no són els espanyols sinó aquells que, per guanyar-se els seus vots, els inflen el cap contra nosaltres. I, a uns i altres, que Espanya té dues capitals i que així mai funcionarà aquest nacionalisme que diuen que no professen però que fa impossible la convivència per haver errat en el model d’estat. Que s’ha provat tot, democràtic o no, i que el problema és ras i clar: una nació no pot viure dins d’una nació i menys encara quan una és pactista i l’altra de modes absolutistes. I si encara ens queden forces, fem callar Garzón, que ara s’omple la boca amb bones paraules quan el 1992, abans dels Jocs, va dirigir les detencions de nombrosos independentistes, molts d’ells torturats i empresonats mentre Pujol i els seus, que encara no eren independentistes com diuen que són ara, miraven cap a un altre lloc, olímpicament.





dimarts, 17 d’octubre de 2017

¿Podria Tom guanyar Jerry?



Tenia a Gaziel sobre la taula des de feia dies, per si de cas. Però desitjava no haver d’obrir-lo encara: Cada vegada que el destí ens col·loca en una d’aquelles cruïlles decisives, en què els pobles han d’escollir entre diversos camins, el de la seva salvació i el seu encobriment, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment, estúpidament, en el que condueix al precipici. 

 El periodista sabia el que es deia: des del compromís de Casp el 1412 (per posar un cas conegut tot i que en trobem molts abans) fins a la farsa de fa una setmana al parlament, passant per una infinitat de moments estel·lars, els catalans hem escollit molt sovint, pel que fa a la política, el camí incorrecte. Som encara aquí, sí, però de miracle. Potser més per la incapacitat del veí que per mèrits nostres. No ens enganyem: la política no és el nostre fort. En tenim molts de forts, però no pas la política. Tampoc és que sigui una aptitud dels del costat, per sort, doncs de ser bons polítics haguessin aplicat un centralisme astut que potser ens hagués portat a deixar-nos seduir i abandonar això nostre fa molt de temps. En el que segur que som bons és en èpica. I en ressorgir de les cendres. ¿Com és possible que la nació no acabés el 1714 després de la conquesta borbònica i aplicació del 155 de l'època? Definitivament som aquí per incompetència del rival.

Puigdemont i Junqueras han de sortir a donar explicacions. Ja fa una setmana de la monumental cagada del segle i no han dit res al poble. El primer ho ha de fer en termes polítics i el segon pel que fa als econòmics. Fins el 10-O tot el que feia referència al present del funcionament del Procés va ser transparent. ¿Per què des de dimarts hi ha hagut aquest silenci? No cal dir-ho: per por que el poble es giri contra ells per haver estat estafat. Puigdemont ha escoltat massa gent els darrers dies. Sobretot abans del 10-O, dia que passarà a la història com la jornada que l’Estat espanyol hagués començat a respectar Catalunya després de segles de menyspreu. ¿Algú reconeixerà un dia d'aquests que s’ha perdut la gran oportunitat i deixarà de fer veure que tot respon a una estratègia? ¡Al poble català no se l’enganya més, ni allà ni aquí! S’ha mostrat digne i orgullós els darrers anys i per variar, els polítics no han estat a la seva alçada. 

El governador Millo després dels empresonaments: ningú està per sobre de la llei. S’equivoca. El seu partit ho està i ho ha estat sempre. Per això estem aquí i per això ens hem hagut de fer la nostra pròpia llei, que el mateix govern català va menysprear el dia 10. Ara per ara era la única protecció, la única legitimitat, davant els empresonaments de persones, il·legalitzacions de partits i entitats i de tot el que faran igualment. Potser Mas, partidari d’esperar a tenir més suport internacional, s’estalviaria de pagar els seus injustos deutes amb l’Estat espanyol doncs qualsevol acció repressiva hagués topat amb una llei pròpia i aleshores sí, el món hagués reaccionat d’una altra manera. Ara per ara, a qui li importa si un estat reprimeix amb pallisses o presó a una regió pròpia. A veure si entenem que els estats es defensen entre ells i no pas a les regions. Deixem ja de banda la innocència del això no pot passar al segle XXI o Europa ens ajudarà. Ara toca fer-nos respectar i això només ho farem possible amb el nostre propi estat. 

Un estat català decent mai no permetria que un diputat espanyol fes mofa d’un president seu afusellat. Prendria mesures. Aquesta és la diferència entre ser o no ser una entitat nacional respectada. El més trist és que la indecisió del dia 10 serà com fer-se un autogol a favor dels que, després de la burla i el menyspreu, munten un Desfile de la Victoria a Madrid que sembla el carnestoltes: uns disfressats de conqueridors d’Amèrica, els altres orgullosos d'una cabra estúpidament disfressada, un gos sobre el capó del cotxe d'una policia homenatjada per les castanyes repartides a Catalunya i altres damunt d’unes llanxes zodiac en honor, potser, als catalans independentistes que el diputat Casado, el de la gracieta de Companys, associava fa unes setmanes amb aquesta embarcació. Per rematar l'espectacle, el ministre d'exterior espanyol va parlant per Europa sobre l'adoctrinament a l'escola catalana a partir d'una prova de la mà d'Albiol que posa els pèls de punta: uns nens i nenes interpretant una obra de teatre sobre la Guerra dels Segadors iniciada el 1640.

El poble al carrer tants cops com faci falta. Avui amb espelmes. Demà amb banderes. Els polítics a treure'ns d'aquest estat abans que el poble els tregui a ells dels seus càrrecs. 







dilluns, 16 d’octubre de 2017

Tom no guanya mai Jerry


        
Juguen fort. Provoquen. Ni ells es creuen el veredicte. ¿Sedició? No ens fem mala sang intentant comprendre com és possible. Només cal llegir-ne la definició. No és possible. Ells ho fan tot possible. Anar a pels peixos petits i anar-hi a través dels tribunals. Amb els peixos grossos no s’han atrevit. La seva llei és el seu escut davant la barbàrie pacifista. Ja és hora que tinguem les nostres pròpies lleis. Però els presos són el que menys ens ha de preocupar. Estaran bé. Un pres polític deu despertar curiositat (sinó admiració) entre els presos comuns. Més encara quan amb prou feines n’hi ha. Saben que el suport envers ells a Catalunya (i sospito que no només aquí) serà descomunal. 

Cada dia que passa es fa més evident que s’havia d’haver arribat al final del trajecte dimarts passat. Assumint les conseqüències. Fossin les que fossin. La covardia i ambigüitat ens sortiran cares igual i a sobre sense èpica alguna. ¡Hi havia 1000 periodistes d’arreu esperant aquella declaració! ¡Dos milions de catalans desitjant sentir aquella frase sense ser interrompuda! S’ha ajornat dues vegades una proclamació (que hagués estat valenta i coherent amb el camí fet fins ara) per un diàleg de tu a tu que no hi haurà (sabem perfectament que, en aquesta partida d’escacs política que hi veu el president català, el govern central no juga sinó que s'enroca de forma permanent).

L’històric pactisme català està fregant el ridícul: si els catalans encara estem a Espanya és precisament per haver estat sempre pactistes, legals i partidaris del diàleg. ¿Què s’ha de dialogar si el que es vol és marxar? ¿Què esperem que ens ofereixin, un referèndum pactat? ¿La independència? No ens enganyem: aquest pactisme no és més que un escut en el qual escudar-nos mentre s’allarga allò que no hi ha valor de fer. ¿Com es pot estar fent una revolta amb una mà i la legalitat amb l’altra? Que ningú em vingui amb que estava tot pensat i que tot segueix el seu procediment estratègic. Per al govern central cal tornar a la legalitat ja que la llei és democràcia (Hitler i Stalin també tenien lleis). Per a nosaltres la revolta ha de ser democràtica (mai no ho serà si es basa en les lleis de qui no la vol). Portem segles mirant de reformar Espanya per a estar-hi millor. Ens conviden a la festa, ens menyspreen, ens la fan pagar i no deixen que en marxem. El problema, però, no és amb els espanyols sinó amb el govern central, sigui monàrquic, dictatorial, democràtic, de dretes, d’esquerres, moderats, intransigents. A vegades sembla que la independència mereixi aplicar-se segons qui hi hagi al poder central. ¡La independència s’ha de voler encara que allà hi manin Los payasos de la tele!

Un Puigdemont pressionat per la vella Convergència no independentista a la que ERC s’ha cregut, sembla no haver calculat que els que el veneraven fins avui poden girar-se en contra seva (parlem de dos milions de catalans). ¿Algú es pensava que la independència la regalen? ¿Que la maleïda Unió Europea (un club selecte de caps d’estat ben pagats) es posaria en contra d’un dels estats més endeutats? ¿Que la independència s’aconseguiria només a base d’ensenyar al món vídeos de violència policial o dir des d’avui que tenim presos polítics? La independència, quan no es pot pactar amb un estat, es declara, i més encara quan és urgent tenir-la. ¿Que hi ha una majoria silenciosa que no la desitja? També hi ha hagut una majoria silenciosa de catalans que ha suportat el centralista i dèspota govern espanyol almenys des de temps de Felip IV al segle XVII. A més, ens avala una majoria parlamentària que sí la desitja (o això pensàvem). 

Oblidem-nos d’Europa, de la vella Convergència cagadubtes i declararem la independència de forma que tothom ho entengui, aquí i allà. Fem que qualsevol intervenció estatal, encara més contundent si cap, tingui almenys un sentit per als catalans que volen separar-se amb la dignitat per bandera.

Mentrestant baixa el turisme. ¿No és el que tants desitjaven? Marxen les empreses. ¡Quina benedicció! Així ja no tindrem tant a perdre i potser farem arribar això fins al final. Si no som independents encara potser sigui perquè sempre hem tingut molt a perdre i no ens hem atrevit a deixar-hi la pell.



     


divendres, 13 d’octubre de 2017

¿Queda una altra opció que no sigui la independència?



I si pogués ser, abans de dilluns, és clar, de manera que la imminent imposició del 155 (en realitat ja hem suportat el 15: ara falta el 5, del que desconeixem l’abast) no tingui efectes sobre la legalitat catalana (entenent que n’hi ha una). A menys que el govern català en tingui una bona de pensada, una arma miraculosa o un deus ex machina per burlar l’ultimàtum. Si no és així, i si ens ho volem creure, amb la independència formal no hi haurà cap autonomia a suspendre. Podran fer mal, però l’autonomia ja no ens la treuen així que els burlem un cop més. 

Encara que no suficient per a molts, mai no hi ha hagut tant suport a la causa independentista com ara. És urgent arribar fins al final si es vol culminar el Procés abans que l’aliança independentista es trenqui (que es trencaria un cop assolida la gran fita és una evidència però si succeeix abans s’ha acabat el bròquil). I no parlo només de l’esquerda que dimarts es va produir entre la CUP i la resta sinó de la que inevitablement es produirà aviat entre el propi Junts pel Sí. No crec que sigui una imprudència afirmar que la vella Convergència no independentista (dins i fora del govern) s’ha espantat en el darrer moment i ha forçat una marxa enrere que ha anat en contra dels passos que s’havien pactat en un govern que fins ara els havia acomplert un a un.

Catalunya porta dos mesos al carrer (i davant el televisor): les manifestacions contra l’atemptat de mitjans d’agost (amb aquella manera de fer del govern que ja apuntava a l’Estat tan desitjat per a molts), una nova Diada multitudinària, les mobilitzacions pel material electoral descobert al llarg de setembre i per les detencions polítiques el 20 i 21 d’aquell mes, el referèndum l’1 d’octubre i l’aturada general dos dies després, les concentracions pel diàleg el 7 d’octubre i per la unitat d’Espanya el 8 i les concentracions en espera de la suposada proclamació d’independència del 10 d’octubre. Estic segur de deixar-me’n i tot, i, veient com van les coses crec que el llistat s’ampliarà fàcilment en les properes setmanes.

L’independentisme que no està esgotat (de tantes dates històriques) està més que tocat per això de dimarts, sinó temptat pel derrotisme. Per contra se’l necessitarà més que mai per ajudar a fer sortir el govern d’aquest embolic. Desconeixem el grau de contundència estatal que ens venia al damunt amb una proclamació formal, però m’ensumo que ens caurà igual a causa de l’ambigüitat. S'ha aconseguit una mica de calma, és cert. El descans del guerrer, que es diu en cinema. Però amb una proclamació formal teníem més unit que mai el sector independentista. Amb això de dimarts, hem aconseguit dos ultimàtums (el del PP i el de la CUP), més que possibles divergències entre ERC i l’antiga CIU, l’amenaça espanyola d’il·legalitzar els partits aliats per la independència i el poble descol·locat (ningú va defensar els col·legis electorals aquell diumenge per a res). ¡Si ha de venir la maquinària de guerra de l’Estat que sigui per una bona causa!





dimecres, 11 d’octubre de 2017

¿Algú pot explicar què va passar ahir?



L’ambigüitat pot servir per a la política (els polítics venen a ser diccionaris de sinònims). ¿Però algú pensa a hores d’ara que aquí s’està fent política? Aquesta vella art precisa d’interlocutors. No es pot emprar contra un mur de formigó de deu metres d’alçada. Fins que no entenguem que això va de revolta (pacífica) i no de diàleg, doncs un dels bàndols l’ha negat fa molt temps, no arribarem enlloc. ¿Què va ser exactament la declaració d’ahir? Quin sentit tenen aquells pocs segons d’independència que deixen les hores de la de Companys com un èxit? ¿Eslovènia? El que funciona allà no té perquè funcionar aquí. Ahir es va voler estar bé amb tothom i pocs estan contents. És cert que s’ha baixat la tensió. Però allò que és ambigu dóna per moltes lectures.

Colau respirava alleujada. Iceta ho negava. Arrimadas* hi veia el que havia anat a veure-hi. Albiol ho menyspreava però feia un Viva España per si de cas. La CUP (els més hàbils del Procés doncs fan la revolució des de la reraguarda mentre les detencions, empresonaments, multes astronòmiques, embargaments i declaracions suïcides les deixen als de la línia de front) demanava una prova escrita d’allò que en realitat no havia succeït. Els convocats a Arc del Triomf per ANC i Òmnium es retiraven a casa amb un interrogant gegant sobre el cap mentre els pagesos arrencaven els motors dels tractors per tornar als seus pobles sense èpica de cap mena. El govern central té excuses de sobres per aplicar l’article constitucional que li vingui en gana: només li cal posar pausa al vídeo d’ahir quan el president parla d’aplicar el resultat de l’1 d’octubre en forma d’estat independent. No li cal sentir res més si el que vol és un pretext per actuar amb contundència.

¿Que no ho farà perquè Europa i el món els observen de prop? També sabien que amb les càrregues policials hi hauria milers de reporters anònims (ciutadans amb telèfons gravant) i que avui dia, les imatges donen la volta al món en qüestió de minuts. Al govern central li importa ben poc el que digui Europa o el món sobre la seva forma de procedir: l’opinió mundial no els traurà del poder però sí que ho poden fer els seus votants, i em fa l’efecte que una gran part aproven les mesures contra el Procés doncs l’anticatalanisme està més que inculcat. A més, en el club dels estats europeus, sobretot els més vells, segur que tenen interès en què això acabi bé, però una altra cosa és pensar que afavoriran la independència catalana si poden postergar una realitat que els vindrà a sobre tard o d’hora: l’eclosió d'històriques regions que volen guanyar poder davant l’estancament d’una Unió dels estats que gira hipnotitzada al voltant del seu eix (Alemanya) i amb símptomes d’alarma com és el Brexit (encara que el Regne Unit no hagi estat mai del tot a Europa).

El Tenim Pressa ha passat a ser No ens ve d’una mica més. D’acord, però Europa ho segueix tractant de Domestic Issues sense saber la que li ve a sobre: una desintegració lenta però sense retorn. Home, ¡però la Unió ha aconseguit dificultar les guerres entre els estats membres! Sí, ¿però tenia previst el conflicte entre els estats i les seves pròpies regions? ¿S’haurà cregut Europa això de la antiquíssima nació espanyola? Un estat sí. ¿Però una nació? ¿Una sola nació? Aquest argument cau per si mateix: ¿per què es reivindicaria Catalunya si formés part de la mateixa nació que la castellana o espanyola? Molts parlen satisfets de com n’és de vell aquest estat i aquest és el problema, que ho és massa de vell i fa temps que decau, que es podreix. Admetem-ho: l’estat fa aigües des de fa molt temps i cal salvar el que es pugui. Catalunya ha optat per saltar d’un vaixell (transatlàntic segons ells) que ja té mig cos sota l’aigua i que el capità no reconeix ni que ha començat a enfonsar-se.   





*Els de Ciudadanos, que no van ni moderar la rèplica d’ahir doncs només en tenien una de preparada i era la de la proclamació de la independència sense ambigüitat, van més a sac que el propi PP, al que volen deixar com a tou: Primo de Rivera és més perillós que Rajoy (tot i que els dèbils, quan se senten massa pressionats, són els que prenen decisions més contundents) i Albiol  (poc perillós per massa sentimental: plora davant la policia sàdica per guanyar-se una mica d’afecte i atenció del govern central). Sí, Rivera és més papista que el Papa (en aquest cas, més espanyol que els propis espanyols). Rajoy l’ha hagut de calmar ja que volia aplicar el 155 a tota costa: ambició sense límits, ressentiment monumental, ànsia de poder shakespearià, anhela la Moncloa al preu que sigui i la independència és un gran pretext, l’oportunitat de la seva vida. Encara no ha superat a Casado i la seva greu amenaça de Lluís Compay, però juga pels voltants i si cal, no li costarà molt dir-ne una de més cruel i feridora.






dilluns, 9 d’octubre de 2017

Esto es España y al que no le guste que se vaya



Alexandre Deulofeu (polític, farmacèutic, mestre, músic, historiador, filòsof i escriptor empordanès) no era un profeta ni un futuròleg. Ell feia els seus pronòstics a partir de la Llei de la Història, un sistema orgànic comparable al dels éssers vius. Preveure, poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial que una Alemanya vençuda, en runes i dividida s’acabaria reunificant i seria decisiva en la construcció d’una nova Europa o que la Unió Soviètica, aleshores forta i vencedora, es desintegraria abans d’acabar el segle XX, devia semblar força improbable en el seu moment (el propi Josep Pla en feia mofa).

Però anem al que ens interessa. ¿Què va dir Deulofeu sobre Catalunya? Agafant l’imperi espanyol i basant-se en la seva teoria matemàtica del naixement, desenvolupament i mort dels imperis, va calcular, encara en el franquisme, que Espanya com a tal derivaria, en els seus darrers anys, en una sèrie de lluites ferotges entre el poder central i les diferents nacionalitats que formen l’estat: Catalunya i País Basc principalment. Dintre d’aquestes lluites, encara, una confrontació entre ideologies oposades. Aquesta fase caòtica la va trobar Deulofeu en totes les cultures i en tots els cicles. L’any 2029, preveia, l’imperi espanyol es desfaria del tot i Catalunya esdevindria independent per grat o per força. ¡Tot això, abans d’entrar sota l’òrbita del IV Reich!

Sembla coincidir amb el que Robert Kaplan, autor del llibre La venganza de la geografía, va dir el 2013 sobre Espanya: Madrid es troba en un centre molt solitari de la península i existeixen altres centres perifèrics. Amb la crisi i la cessió de poder a Brussel·les és lògic que hi hagi forts moviments regionals. Si el centre controla un territori molt ampli i no és suficientment flexible, pot conduir a una excessiva burocratització i a una economia insuficient. Una Catalunya independent tindria sentit històricament.  




  Si ens fixem en la silueta d'Espanya, a la dreta de la bufanda, hi falta Catalunya




Espanya uniforme, foral, colonial i incorporada o assimilada (mapa del segle XIX)



Si hem de fer cas a Deulofeu no val la pena preocupar-se molt per la Unió Europea (tindria nassos que acabés mediant Suïssa, que no en forma part) en vistes d’aquest Quart Imperi Alemany que ell veu com una prolongació del control germànic sobre Europa. ¿Què hi faríem els catalans en una Europa sota el IV Reich? Seria un paper difícil, la veritat, doncs quan un s’ha acostumat a que li diguin jueu (abans del Procés) ara ha d’acceptar que no, que en realitat és un nazi i un racista (Procés). No és fàcil viure amb aquesta contradicció. Si un es posa a estudiar una mica l’ascens, consolidació i expansió del nazisme s’adona que sí, que la proliferació de banderes i les massives mobilitzacions són un punt en comú. Amb la resta, en canvi, un no s’hi troba tan identificat: detencions, empresonaments i judicis polítics, violència policial, cinisme i negacionisme. No hi ha dubte que mentir descaradament a tants, a la forma de Goebbels i encara que sigui a costa dels catalans, portarà a moviments de protesta i possibles revolucions també a la resta d’Espanya. Algú podria dir: ¡els catalans també mentiu! Jo li diria: no, com a molt ens autoenganyem.

Si ets un català independentista i et tornen a dir nazi, recorda’ls només que uns quants governs enrere en la història espanyola es van enviar milers de catalans i espanyols republicans als camps d'extermini, on la majoria van ser esclavitzats i assassinats. Que qui signava aquestes deportacions (Serrano Súñer) va morir sense ser mai jutjat i que Franco, de qui era cunyat, va formar una aliança amb Hitler i Mussolini. Recorda’ls que el primer va fer unes maniobres d'aviació a Gernika per aplicar després a Varsòvia, Rotterdam, Anglaterra...(Franco ho negaria, mentint al seu poble, com va fer el PP el 2004 i està fent aquests dies) i que el segon va manar bombardejar Barcelona per impressionar el primer i sense permís del gallec, qui després que pengessin el cadàver de l’italià com un ànec xinès a Milà i l’austríac es suïcidés i demanés que el reduïssin a carbó per evitar el destí del seu aliat, va saber canviar magistralment (les coses com siguin) el braç en alt per les abraçades a Eisenhower.

Demà, dimarts 10 d’octubre, podria declarar-se la independència de Catalunya. Per a alguns seria una aberració, un pecat, un suïcidi, una imprudència, una magna il·legalitat més. Tant ells com nosaltres hauríem de tenir clar que és cert, que no es pot pretendre que una revolució segueixi cap legalitat doncs ja no seria una revolució, però que en realitat, per difícil que sigui, s’està portant a terme el que deia un programa electoral votat per una majoria independentista seguint les lleis electorals de la legalitat espanyola. ¡No podrem negar a aquests xicots que estan complint amb les seves promeses electorals! Per uns altres, això és un somni fet realitat, siguin quines siguin les conseqüències de la decisió de demà, si es pren. La trampa no són els bancs i empreses que “marxen”: tornaran a Catalunya es declari la independència o no. La trampa és remoure els nostres sentiments amb unes càrregues policials d’aquella magnitud i provocar-nos una reacció apassionada que porti a decisions polítiques precipitades que o bé portin al fracàs o bé a una justificada intervenció violenta total. No ho negarem: la decisió de demà és de les més complicades i transcendentals de la història política catalana (si no la que més).

Si demà es proclama la independència catalana i amb ella venen mesures repressives greus, pensem que no som els primers ni serem els últims. Pensem que val la pena tirar endavant encara que sigui per no haver d’aguantar més que ens vingui a renyar Mario Vargas Llosa (que li treu noblesa al cognom del president eludint el de i deixant-lo en Puigmont i que de la nació catalana només coneix la gauche divine i els llatinoamericans del boom). Recordem el cas d’Irlanda i perdem la por. El 1919 el Sinn Féin aconsegueix uns resultats sorprenents però es neguen a figurar a la cambra dels comuns britànica. Per contra creen un parlament propi (Dáil Éireann), no reconegut per la llei britànica. De seguida els irlandesos signen un document de Declaració d’Independència Unilateral. Aquella República d’Irlanda només aconsegueix un reconeixement internacional: la Unió Soviètica, que de fet es troba en procés de consolidació. La independència d’Irlanda no s’escapa d’una dura guerra amb la illa veïna, que finalitza el 1921, quan el Regne Unit reconeix la independència d’Irlanda, que de fet no serà del tot efectiva fins anys més tard. Que no ens espanti la guerra: nosaltres només tenim tractors i cassoles així que de guerra no en podem fer cap.

Gaziel, reprenent el que deia Deulofeu o Kaplan, va escriure que el caràcter espanyol s’ha mostrat sempre refractari a l’esperit liberal, potser perquè el poble castellà, el que ha dominat sempre Espanya en tant que plasmador del que anomenem la seva unitat nacional, és fonamentalment un poble antiburgés, hidalgo, de guerrers i de sants, de místics i de conqueridors. El periodista veu necessari que Castella reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a cultivar lliurement la seva llengua i a administrar-se ella mateixa a casa seva. L’independentisme és somniador. El somni de Gaziel de canviar Espanya també.