dimarts, 13 d’agost de 2013

Han tornat els ocells a la Rambla


Un dia, l’Ajuntament de Barcelona va fer fora els ocellaires de la Rambla a traïció, passant per alt tots els convenis pactats amb ells per tal d’adequar les parades d’ocells al nou disseny comercial del passeig. És aquest sovint mal entès disseny que ja ve de lluny i que arranca a la ciutat tot el que n’és propi i únic: la històrica xarxa de tramvies, notables edificis modernistes i d’èpoques anteriors, els característics semàfors, botigues i establiments i fins i tot uns molt identificables containers. En el cas de la Rambla, ni el suport dels floristes, quiosquers i venedors de la Boqueria per una banda ni el dels milers de signatures anònimes per l’altra han fet canviar d’opinió el consistori, que deixa de banda així les ocelleries de tota la vida (o almenys des de 1855). La paradoxa és que permet que un nou negoci en auge conquereixi el passeig: on abans hi havia ocelleries ara hi ha homes que canten com els ocells i tracten d’encolomar als turistes aquests estúpids xiulets que es posen dins la boca i distorsionen la veu. Els Antics Ocellaires de la Rambla –aquest és el nom del col·lectiu que reivindica el seu lloc de sempre al turístic carrer- han passat a ser ara els Nous Ocellaires de nacionalitat indefinida.





On abans hi havia pit-roigs, rossinyols, bitxacs, merles, papamosques, mallerengues i pardals, ara hi ha homes que fan d’ocell. És una variant sonora d’aquells artefactes de llum blavosa que surten disparats amunt i descendeixen lentament per efecte d’una mena de paracaigudes (i que sobrevolen els cels de totes les ciutats europees). Igual que els xiulets d’ocell, no són específics de ninguna ciutat doncs no en representen cap, així que s’inscriuen en el que podríem anomenar “records universals encara més inútils que els records convencionals”. Serveixen bàsicament per impressionar els nens petits i provocar així que els seus pares els comprin. Un cop adquirits perden la funció doncs no hi ha família capaç d’aguantar el seu fill tot un dia parlant com el Pato Donald. Abans eren aquells ninots de goma enganxosa que els venedors esclataven a terra convidant als turistes i passejants a observar com en qüestió d’uns segons recuperaven la seva forma original, o aquelles senzilles figures dels Simpson que ballaven al ritme de la música que els posaven al costat. La petita diferència amb els xiulets dels quals parlo es que els seus venedors, possiblement sense ells saber-ho, han aconseguit fer tornar els ocells a la Rambla i sumar-se a aquesta demanda dels Antics Ocellaires desterrats. Aneu-hi a gaudir del cantar dels ocells abans que se’ls ocorri de vendre qualsevol altra tonteria!





divendres, 19 de juliol de 2013

Acomiadar els comiats


"¿Ya lo tienes todo? Pareja, convite, invitados... ¿todo? ¡Se acerca el día de tu boda! Un día muy importante, pero... ¡tu despedida de soltero no puede ser menos! Para que tu despedida de soltero sea inolvidable te proponemos diversión a tope y pasarlo en grande con tus amigos, simplemente disfruta al máximo de estos momentos previos al gran paso..." 

Santiago Rusiñol ho diu d’una altra manera: “El millor temps del matrimoni és al començament i al final. Els pitjors de passar són els trenta anys de l’entremig del consorci.”

Representarà la celebració dels comiats de solter/a aquesta por atàvica als trenta (o més) anys dels que parla Rusiñol? El que és segur és que la forma de celebrar-los no està gens solucionada. És, estèticament, una festa no resolta. Es faci el que es faci es cau –una mica a la manera de la festa que la segueix, la del casament- en una repetició del que s’ha vist anteriorment i segurament s’ha criticat i fins i tot menyspreat. El comiat de solter/a és, segons com es porti a terme, uns dels símptomes d’aquesta decadència que ho arrasa tot, d’aquesta exposició de la intimitat sense límits, d’aquesta demostració del més primari.

Ja fa uns anys que Tossa, on abans venien els artistes d’Europa i les estrelles de Hollywood, permet l'escenificació d’aquesta mena de festes sovint ofensives. En algunes ocasions fins i tot en coincideixen una gran multitud tenint en compte el petit espai que és la zona vella del poble. Diferents hotels, restaurants i locals nocturns fomenten aquesta celebració sense gens de bon gust. Tossa, a l’estiu, permet que la banalitat envaeixi tots els racons. I tot per uns quants miserables cèntims (els baixos preus que les empreses promotores ofereixen als grups de nois i noies sumat al preciós entorn de la vila atrau, com és lògic, molta gent).



No he sentit ningú que estigui a favor d’aquesta festa de la banalitat. No conec ningú a qui no li sembli aberrant promocionar aquesta mena de coses. Aleshores, em pregunto, per què es segueix promovent? Quin mal ha fet la vila per merèixer aquest carnaval del mal gust? Per què aquesta insistència en fer d'aquest petit poble un segon Lloret? Tossa, als mesos de més calor, s’ha proposat de tenir petits carnestoltes ambulants amb el pretext, n’estic segur, de la crisi. Quina crisi? Si destaca per ser un poble rentable i que ha sortit ben parat dintre de tot. Que no s’adonen, els promotors interns i externs d’aquests comiats, que tot té un límit, que no pot ser que en un lloc petit com aquest coincideixin els caps de setmana d’estiu fins a 10 o més comiats diferents? Si es permet això, que serà el següent?

Lloret també ha anat fent la vista grossa durant dècades i aleshores, quan el seu nivell de prostitució turística s’ha convertit fins i tot –i paradoxalment- en la burla dels propis estrangers (em refereixo a aquell programa alemany rodat allà l’estiu passat), aleshores s’ha sentit, aquesta població tan entregada als de fora, ofesa (pobreta!). Lloret és una ofensa a sí mateixa des de fa molt temps, que ningú s’enganyi. El seu model turístic, si bé entretingut als anys setanta, produeix avui vergonya aliena. I el mateix passa ara amb aquests comiats de solter/a que inunden els carrers de Tossa a l’estiu: produeixen una vergonya aliena tan profunda que dóna ganes de tancar-se a casa. És el declivi d'un indret que podia haver anat pel camí de Cadaqués (no li falta bellesa, tranquil·litat i un important passat artístic) però que sembla preferir assemblar-se més a Lloret, el seu rival ancestral.

És com si Tossa s’hagués venut al diable. Ha passat de la Babel de les Arts i del Paradís Blau als packs per a comiats de solter a preus rebentats: ...Tossa de Mar es uno de los pueblos míticos de la Costa Brava. La belleza de sus playas, bosques y el selecto ambiente nocturno de sus bares y discotecas situadas en el casco antiguo, hacen de este lugar un punto de referencia para despedidas de soltero en Girona. Fantàstic!






dimarts, 23 d’abril de 2013

La importància de les "parrilladas"


M’agrada de parlar en aquest bloc, que no per casualitat pren el nom d’una cala secreta de Tossa, de coses relacionades amb aquesta població que per molt poc no va convertir-se en una de les més belles del món. Avui, aprofitant que és Sant Jordi i que aquest racó on-line compleix un any, he decidit escriure sobre la importància de les parrilladas de peix i marisc per damunt de qualsevol manifestació literària o cultural.

L’actual amo i senyor d’un carismàtic restaurant de Tossa ha tapat amb una planxa de ferro que anuncia suculentes parrilladas, un mosaic oficial catalogat que l’any 1994 es va fixar a la paret de la façana del que ara és el seu local. Per no dir el nom del lloc diré tan sols que està molt ben situat al carrer Portal número 16, davant mateix de l’entrada a la Vila Vella. Els arguments d'aquest senyor són que pot fer el que li plagui ja que allò és propietat privada i que desconeix els homenatjats als que el mosaic fa referència. Aquests noms són només els dels francesos André Masson i Georges Bataille. Així doncs, ha agafat una planxa de ferro i l'ha penjada just a sobre del mosaic, tapant-lo a consciència. Per què voldria saber, posem per cas un client francès, que allà on s’està cruspint una mariscada hi va viure entre 1934 i 1936 l’artista André Masson, a qui visitava freqüentment l’escriptor Georges Bataille? 



M’aposto el que sigui a que l'amo d'aquest restaurant no ha posat mai els peus al Museu d’Art de Tossa –anomenat sàviament Museu Municipal per a no semblar tan internacional-, situat molt a prop del seu negoci. Ni falta que li fa. Aquest museu no té més importància que la de ser la primera pinacoteca d’art modern de l’estat espanyol i d’albergar les seves parets obres de molts dels altres artistes europeus que van fer estada a Tossa durant els anys 30, entre els que hi hagué Marc Chagall, Henri Matisse, André Derain o Dora Maar, la qual per cert hi tingué un afer sentimental amb Bataille. El 1994, després de veure's al Musée des Beaux-Arts d'Orleans, s’hi va inaugurar l’exposició Masson & Bataille en reconeixement a aquests dos artistes tan prescindibles. Com a resultat de la doble mostra es va editar un catàleg i el llibre Complicitats, que inclou fragments de la poc interessant correspondència que van mantenir tots dos quan no compartien la casa de Tossa. També, algú va tenir la innecessària idea de penjar un mosaic a la façana del restaurant per recordar aquests dos oblidables artistes que es van conèixer el 1924.

Com que ara, per sort, el mosaic està ocult, reproduiré a continuació el que hi posa per reiterar, un cop més, la poca importància que tindria treure la planxa de ferro i permetre que la gent ho llegís: “En aquesta casa van viure el pintor André Masson i l’escriptor Georges Bataille. Tossa de Mar, 19 de març de 1994”. Ja ho veuen, res de transcendental. És evident que dóna molt més prestigi al local anunciar les seves parrilladas de peix i marisc. Qui vulgui saber d'aquests dos artistes units per una forta amistat i per una generosa complicitat artística que s’espavili. Bataille va acabar la seva novel·la Le bleu du ciel a Tossa, el 1935. La va dedicar a Masson. Tanmateix, altres escrits de Bataille serien il·lustrats a Tossa per Masson, qui per cert va ser testimoni de les revoltes d’octubre de 1934 i dels primers mesos de la Guerra Civil. Així que ara ja tenen per on començar aquests que es fan dir amants de la cultura i es queixen pel que aquest senyor tan intel·ligentment ha fet en ocultar el mosaic del seu restaurant: negar-los el plaer de saber. Encara no entenc com no es presenta a alcalde de Tossa i converteix el Museu d’Art -aquell al que molt probablement no ha posat mai els peus- en un Museu de la Parrillada.

Ben mirat, André Masson (1896-1987) només va ser un dels artistes clau del moviment surrealista. Pintor, dibuixant, gravador, escultor, dissenyador d’escenaris i escriptor, després d’una passada sense importància per la menys important Tossa dels anys 30 i de ser ferit al començament de la Segona Guerra Mundial, es va refugiar als Estats Units i va influir en l’abstracció i l’informalisme a més de crear vincles entre el surrealisme i l’expressionisme abstracte. Com a gravador i dissenyador és encara menys important: només il·lustrà obres de Cervantes i dissenyà decorats i vestuaris per a representacions de Jean Paul Sartre (un altre francès sense importància). D’altra banda, els transgressors llibres de Georges Bataille (1897-1962) no tenen tampoc cap valor, sobretot a França. En aquest país està considerat només com un dels autors més provocadors i suggerents del segle XX.

L’any passat es va editar un complet llibre sobre els monuments públics que hi ha al poble (Escultures i altres elements d'interès a la via pública de Tossa). A les pàgines 222-223 hi figura una explicació sobre aquest mosaic mural de nom “Homenatge al pintor André Masson i a l’escriptor Georges Bataille”. Proposo que si se'n fa una segona edició, passi a anomenar-se “Homenatge a les parrilladas del senyor amo del restaurant...pa chulos yo” Segueixi així senyor amo, no fos cas que en recuperar aquest mosaic tan poc prestigiós perdés vostè clients (francesos sobretot).



Altres articles relacionats amb Tossa en aquest bloc: 








dijous, 7 de març de 2013

Un vocabulari català-alemany de 1502


Hans Rosenbach (1470-1530), originari de Heidelberg però resident a Perpinyà, on se’l coneix per Johan Rosembach, és un dels alemanys que han portat a Catalunya l’art de la impremta. Ja ha publicat un bon nombre d’incunables i arcaics d’entre els que destaca la Bíblia parva en català (Barcelona, 1492) i el Llibre dels Àngels de Francesc Eiximenis (Barcelona, 1494). El 1502 imprimeix en la noble vila de Perpinyà un Vocabolari molt profitos per apendre Lo Catalan Alamany y Lo Alamany Catalan de mida petita (el que avui coneixem per una edició de butxaca). Està pensat per als viatjants, menestrals i mercaders que comercien amb Alemanya. Encara avui, a la façana de l’Ajuntament d’Ulm, al Land de Baden-Wurtemburg, construït el 1370, hi ha l'escut amb les quatre barres com a record d'aquells temps. L’objectiu del vocabulari editat per Rosenbach és aprendre l'idioma sense anar a l’escola. Avui es considera una raresa bibliogràfica i lingüística. És una versió del vocabulari italià-alemany publicat a Venècia el 1477 pel tipògraf Adam de Rotwell. Les entrades no guarden cap odre de tipus alfabètic sinó que es reparteixen per temàtiques. Tenint en compte l’època, no és d’estranyar que comenci amb els termes més elevats: la Deïtat (di Gotheit); la Santa Trinitat -el Pare (der Vatter), el Fill (der Sun) i el Sant Esperit (der Heilig Geist)- el dyable (der Teufel), l’infern (di Hell) o els apòstols (die Zwelfboten). Segueix després amb assumptes de menys transcendència: lo cul (der Ars); lo pixat (das Gesaicht); la merda (der Drek); cagar (Scheissen); lo pet (der Schais); petegar (furczen ader scheissen); dexa un pet (loes ein Schais).

Podem dir que és un vocabulari escatològic en el més ampli sentit: el de la doctrina cristiana sobre les qüestions del més enllà i el de la complaença malaltissa en torn als excrements. Ja diuen que l’escatologia entesa en aquest segon sentit és propi de les societats mercantilistes com la Catalunya i l’Alemanya del moment. Aquí, la dèria per aquests assumptes segueix molt vigent i les festes de Nadal en són l’exemple més clar: el caga tió, el caganer del pessebre i el cagarro de massapà de Reis. Però també expressions com cagar-la, cagum..., cagant llets, cagadubtes, cagamandúrries o fins i tot haver de fer cagar molts culs, que és una forma diferent de dir haver d'alimentar moltes boques. Però tornant a les relacions amb Alemanya, no oblidem que el català és, fins a principis del segle XIV, una de les llengües més importants de la Mediterrània occidental i coneguda a la oriental per mitjà de les conquestes; Ramon Llull agradava molt als alemanys i el frare alemany Tomàs de Kempis i la seva obra Imitatio Christi eren un referent a Catalunya.




Però al vocabulari també hi ha lloc, es clar, per als noms dels colors, els números, els mesos i les setmanes, conceptes de mercaderia, d'or i d'argent, els aliments, les peces de vestir, les armes. Sigui com sigui, no hi ha dubte que l’esperit pactista dels catalans queda obertament palès: treva, feu pau, estigue en pau, pactegar. Tot i que a vegades denota també la intenció d’imposar-se: jo tinc raó o segueix-me. El contacte entre les dues nacions s’allargarà durant segles -enfortint-se els vincles entre les dues llengües i cultures- gràcies a aquest llibre de petites dimensions, ideal per a portar-lo a sobre com es fa avui amb les guies turístiques o els diccionaris quan viatgem.

El 1908 la Biblioteca de Catalunya inscriu un exemplar, l’únic, de la col·lecció Marià Aguiló. És sense dubte un dels volums més importants de la biblioteca. El 1916, el destacat lingüista i estudiós de la fonètica Pere Barnils (1882-1933), que havia estudiat a Alemanya entre 1907 i 1909 i s’havia doctorat a la ciutat de Halle, treu una edició facsímil (Institut d'Estudis Catalans) a partir de l’únic exemplar conegut que hi ha del llibre original (el que va adquirir la Biblioteca de Catalunya el 1908). Hi afegeix una transcripció per a complementar la difícil lectura de la tipografia gòtica i escriu un estudi preliminar a més de citar alguns errors d’escriptura o traducció que a Rosenbach li passaren per alt. El 1991, coincidint amb la presència de la cultura espanyola a la Fira del Llibre de Frankfurt, que no passa per alt a la diferenciada cultura catalana, l’editorial alemanya Domus Editoria Europaea presenta una nova edició a partir de la versió de Barnils. Aquesta vegada és Till Stegmann qui actualitza el llibre de 1916 amb una introducció que es pot llegir en alemany i en català. Stegmann ironitza sobre aquest facsímil de facsímil. 

La tardor de 2002 -500è aniversari- es presenta a Berlín –Jornades culturals de les Illes Balears i Catalunya- un nou facsímil de l’original i únic exemplar conservat. Edita la Biblioteca de Catalunya i l’Institut Ramon Llull. Inclou una presentació de Vinyet Panyella (directora de la BC en el moment). Aquell any es desenvolupen a més un seguit d’intercanvis culturals entre Catalunya i Alemanya com les jornades El Pont Plau de l’Institut Ramon Llull a Berlín o l’Institut Goethe a Barcelona. No cal dir de quina manera s’ha consolidat, les darreres dècades, l’acceptació de la nostra cultura a Alemanya (des de les setmanes catalanes a Berlín el 1978 i la presència a la  Fira de Frankfurt de 2007 com a cultura convidada, fins a arribar al fenomen dels autors contemporanis, sobretot el cas de Jaume Cabré). L'ample estudi de la llengua catalana a les universitats alemanyes és el colofó a aquest apropament primer comercial i ara cultural.    



  

dissabte, 23 de febrer de 2013

dissabte, 9 de febrer de 2013

J.D.Bezsonoff: un retrat



A Joan Daniel Bezsonoff li agrada ensenyar el seu país de butxaca. És aquell en el que, segons la seva àvia Lucienne, hi viuen els catalans de debò, que són els de França. Ell, per comptes d’escriure en francès ho fa en català, una decisió que va prendre l’agost de 1985, tornant de la Universitat d’Estiu de Prada. En efecte viu a Nils. La casa es troba a prop de l’església templera, que ell defineix com la glòria del poble. M’ha assegurat que foren els templers qui assecaren l’estany de Nils, el qual es trobava a prop de l’actual cementiri. Escriu en aquesta petita casa desendreçada, a tocar de la que va ser dels avis i ara és de la mare. Sap acontentar una visita afamada: boles de picolat amb rocafort; probablement no tan bones com les que preparava la seva àvia Lucienne, doncs ell reconeix que eren les millors boles de carn picolada del món. Escolta música francesa i espanyola, i les melodies es barregen amb els diàlegs d’un film amb Stacey Owen.




A vegades surt a caminar pel Canta-rana, aquell rierol ridícul ple de joncs i de fang que descriu en un dels seus llibres. Seguint el seu curs pots perdre’t per les vinyes de la Resclosa i, sense deixar el llit de la riera, passar per sota l’autopista -La Catalana- i acabar l’excursió a prop de Pollestres, a un tronat magatzem d’articles de segona mà de Les Compagnons d’Emmaüs. Quan tornes a Nils -pel camí ordinari- pots veure, si és dia de partit, aficionats de l’USAP anant o venint de veure’ls jugar (i normalment vèncer). El que pugui quedar de tarda, i en el cotxe de Bezsonoff, pots acostar-te a Perpinyà, a la llibreria catalana, per comprovar que hi hagi els seus llibres. El sopar el pots fer a una braseria de carretera. Tornant a Nils pots presenciar com un gendarme li mana aturar el cotxe, li sol·licita el permís de conduir i ell, després de regirar tots els documents, li mostra equivocadament el seu carnet de l’associació d’amics de Luis Mariano. Al policia no li farà cap gràcia tot i admirar, segurament, cançons com Mexico.

Una de les coses que més agraden a Bezsonoff és seleccionar acuradament un fragment d’un llibre seu i demanar-te que el llegeixis en veu alta. Preguntat, elabora un rànquing amb els que ell considera els deu millors escriptors catalans des de la Renaixença (per ordre: Rodoreda, Pla, Oller, Espriu, Villalonga, Papasseit, Gaziel, Sagarra, Porcel i Monzó). Però sembla gaudir més responent a les preguntes més retorçades per posar a prova el seu coneixement sobre els còmics de Tintín (els noms dels vaixells, dels personatges secundaris, dels pobles, dels diaris, de les òperes). A Bezsonoff no li fan gràcia les bromes anticlericals i quan entra a les esglésies mulla els dits a la pila d’aigua beneïda. És un home ofensivament puntual. Pot aparèixer fins a dues hores abans quan se’l cita. Li agrada molt menjar: després de tres plats d’arròs pot rebutjar unes peres al vi amb l’argument que porten massa sucre i ell està a règim. Per sort no fuma i tampoc és un gran bevedor o almenys no beu amb la passió amb la que menja. Defensa Petain i defenestra De Gaulle. Però es veu que els admira tots dos. Canta sovint les cançons de Luis Mariano. L’he vist fer-ho fins a les terrasses dels restaurants. Sembla que no escolti, però ho reté tot: és un home amb una memòria prodigiosa. Dorm profundament. Ronca com només podia fer-ho Napoleó després d’una batalla. Però ell és més del parer: si això és guerra que no vingui la pau!