dimarts, 13 d’agost del 2013

Han tornat els ocells a la Rambla


Un dia, l’Ajuntament de Barcelona va fer fora els ocellaires de la Rambla a traïció, passant per alt tots els convenis pactats amb ells per tal d’adequar les parades d’ocells al nou disseny comercial del passeig. És aquest sovint mal entès disseny que ja ve de lluny i que arranca a la ciutat tot el que n’és propi i únic: la històrica xarxa de tramvies, notables edificis modernistes i d’èpoques anteriors, els característics semàfors, botigues i establiments i fins i tot uns molt identificables containers. En el cas de la Rambla, ni el suport dels floristes, quiosquers i venedors de la Boqueria per una banda ni el dels milers de signatures anònimes per l’altra han fet canviar d’opinió el consistori, que deixa de banda així les ocelleries de tota la vida (o almenys des de 1855). La paradoxa és que permet que un nou negoci en auge conquereixi el passeig: on abans hi havia ocelleries ara hi ha homes que canten com els ocells i tracten d’encolomar als turistes aquests estúpids xiulets que es posen dins la boca i distorsionen la veu. Els Antics Ocellaires de la Rambla –aquest és el nom del col·lectiu que reivindica el seu lloc de sempre al turístic carrer- han passat a ser ara els Nous Ocellaires de nacionalitat indefinida.





On abans hi havia pit-roigs, rossinyols, bitxacs, merles, papamosques, mallerengues i pardals, ara hi ha homes que fan d’ocell. És una variant sonora d’aquells artefactes de llum blavosa que surten disparats amunt i descendeixen lentament per efecte d’una mena de paracaigudes (i que sobrevolen els cels de totes les ciutats europees). Igual que els xiulets d’ocell, no són específics de ninguna ciutat doncs no en representen cap, així que s’inscriuen en el que podríem anomenar “records universals encara més inútils que els records convencionals”. Serveixen bàsicament per impressionar els nens petits i provocar així que els seus pares els comprin. Un cop adquirits perden la funció doncs no hi ha família capaç d’aguantar el seu fill tot un dia parlant com el Pato Donald. Abans eren aquells ninots de goma enganxosa que els venedors esclataven a terra convidant als turistes i passejants a observar com en qüestió d’uns segons recuperaven la seva forma original, o aquelles senzilles figures dels Simpson que ballaven al ritme de la música que els posaven al costat. La petita diferència amb els xiulets dels quals parlo es que els seus venedors, possiblement sense ells saber-ho, han aconseguit fer tornar els ocells a la Rambla i sumar-se a aquesta demanda dels Antics Ocellaires desterrats. Aneu-hi a gaudir del cantar dels ocells abans que se’ls ocorri de vendre qualsevol altra tonteria!