Carta dels lectors a la revista Gavarres (tardor-hivern 2012)
Text: Alex Barnils
dissabte, 23 de febrer del 2013
dissabte, 9 de febrer del 2013
J.D.Bezsonoff: un retrat
A Joan Daniel Bezsonoff li agrada ensenyar el seu país
de butxaca. És aquell en el que, segons la seva àvia Lucienne, hi viuen els catalans de
debò, que són els de França. Ell, per comptes d’escriure en francès ho fa en
català, una decisió que va prendre l’agost de 1985, tornant de la Universitat
d’Estiu de Prada. En efecte viu a Nils. La casa es troba a prop de l’església
templera, que ell defineix com la glòria del poble. M’ha assegurat que foren
els templers qui assecaren l’estany de Nils, el qual es trobava a prop de
l’actual cementiri. Escriu en aquesta petita casa desendreçada, a tocar de la
que va ser dels avis i ara és de la mare. Sap acontentar una visita afamada: boles
de picolat amb rocafort; probablement no tan bones com les que preparava la
seva àvia Lucienne, doncs ell reconeix que eren les millors boles de carn
picolada del món. Escolta música francesa i espanyola, i les melodies es barregen
amb els diàlegs d’un film amb Stacey Owen.
A vegades surt a caminar pel Canta-rana, aquell rierol
ridícul ple de joncs i de fang que descriu en un dels seus llibres. Seguint
el seu curs pots perdre’t per les vinyes de la Resclosa i, sense deixar el llit
de la riera, passar per sota l’autopista -La Catalana- i acabar l’excursió a
prop de Pollestres, a un tronat magatzem d’articles de segona mà de Les
Compagnons d’Emmaüs. Quan tornes a Nils -pel camí ordinari- pots veure, si
és dia de partit, aficionats de l’USAP anant o venint
de veure’ls jugar (i normalment vèncer). El que pugui quedar de tarda, i en el cotxe
de Bezsonoff, pots acostar-te a Perpinyà, a la llibreria catalana, per
comprovar que hi hagi els seus llibres. El sopar el pots fer a una braseria de
carretera. Tornant a Nils pots presenciar com un gendarme li mana aturar el
cotxe, li sol·licita el permís de conduir i ell, després de regirar tots els documents,
li mostra equivocadament el seu carnet de l’associació d’amics de Luis Mariano.
Al policia no li farà cap gràcia tot i admirar, segurament, cançons com Mexico.
Una de les coses que més agraden a Bezsonoff és
seleccionar acuradament un fragment d’un llibre seu i demanar-te que el
llegeixis en veu alta. Preguntat, elabora un rànquing amb els que ell considera
els deu millors escriptors catalans des de la Renaixença (per ordre: Rodoreda,
Pla, Oller, Espriu, Villalonga, Papasseit, Gaziel, Sagarra, Porcel i Monzó).
Però sembla gaudir més responent a les preguntes més retorçades per posar a
prova el seu coneixement sobre els còmics de Tintín (els noms dels vaixells,
dels personatges secundaris, dels pobles, dels diaris, de les òperes). A
Bezsonoff no li fan gràcia les bromes anticlericals i quan entra a les esglésies
mulla els dits a la pila d’aigua beneïda. És un home ofensivament puntual. Pot
aparèixer fins a dues hores abans quan se’l cita. Li agrada molt menjar:
després de tres plats d’arròs pot rebutjar unes peres al vi amb l’argument que
porten massa sucre i ell està a règim. Per sort no fuma i tampoc és un gran
bevedor o almenys no beu amb la passió amb la que menja. Defensa Petain i
defenestra De Gaulle. Però es veu que els admira tots dos. Canta sovint les cançons
de Luis Mariano. L’he vist fer-ho fins a les terrasses dels restaurants. Sembla
que no escolti, però ho reté tot: és un home amb una memòria prodigiosa. Dorm
profundament. Ronca com només podia fer-ho Napoleó després d’una batalla. Però
ell és més del parer: si això és guerra que no vingui la pau!
dijous, 20 de desembre del 2012
Eduard Fontbona: Od Sloga do Akorda
Col·loqui i concert a la Universitat de Zadar (Croàcia)
9 de gener de 2013
Management: A. Barnils
Premsa:
dijous, 13 de desembre del 2012
La ciudad que nunca dice adiós
Artículo Revista IO (Intermón Oxfam)
Texto: Alex Barnils (sept. 2008)
.jpg)
dijous, 22 de novembre del 2012
La conferència de Vidal i Guardiola
Article de Josep Pla publicat a La Veu de Catalunya (18-5-1931)
Obra Completa J.P. (Cròniques parlamentàries 1929-1933)
Biblioteca de Catalunya. Fons Miquel Vidal i Guardiola. Conferències
divendres, 16 de novembre del 2012
La desconstrucció de la Costa Brava
La destrucció de la Costa Brava –parcial o general segons com ho vulgui veure el pessimisme del lector- ha estat el resultat, en molts casos, d’una batalla guanyada pels bàrbars als civilitzats. Com que de primeres els bàrbars sempre han vençut als civilitzats, d’ara endavant, per preservar el que encara es pot salvar, caldrà fer com ells i començar a pensar també en la possibilitat de desconstruir -per no dir destruir- tot allò que particularment l’ha espatllada més. Alguns ja han començat, amb resultats molt positius i fins i tot reconeguts internacionalment, com és el cas de la demolició del Club Med al Cap de Creus. Per fi la presa de consciència ha donat pas a l’acció. Però, si ja vivim els temps de corregir el que s’ha fet malament, ¿per què encara sorgeixen propostes de construcció irracionals? ¿No ha quedat prou clar que el que beneficia a uns pocs és efímer i que en canvi el benefici col·lectiu és per sempre? Salta a la vista que ja s’ha construït prou. A la Costa Brava i arreu de l’estat. Espanya té algunes de les pistes d’aterratge més llargues d’Europa i paradoxalment també les més ecològiques, doncs no hi aterren avions. ¿Quantes construccions desmesurades han quedat obsoletes? ¿A quants pobles i ciutats s’ha dotat d’infraestructures innecessàries? ¿Cal recordar el cas d’aquell poble d’Aragó en el qual l’alcaldessa va fer construir una plaça de braus i un complex esportiu de proporcions exagerades i ara els deutes han empobrit la localitat? ¿Cal seguir alimentant l’esperit que ja ha portat el país a una caiguda de proporcions descomunals?
En el cas de la Costa Brava tot comença –però no acaba pas- amb el franquisme, que en el seu afany per protegir el turisme com a substancial font d’ingressos, no va fer molts miraments en la preservació d’aquest paisatge. El turisme de masses va coincidir amb l’esclat del capitalisme (o a la inversa) i també, per tant, les immigracions contundents de treballadors a Catalunya. El resultat de tot això va ser nefast per a la Costa Brava. Si l’hostaleria donava feina als nouvinguts, cosa lloable, les edificacions en molts casos havien d’acontentar el turista i també el treballador. Pel que fa a la construcció, doncs, tot va ser una gran improvisació. Paradoxalment, el veritable capital de la Costa Brava, el paisatge, s’ha gairebé perdut en molts indrets. Josep Pla ja advertia que estaven destruint el país, quan tot just començaven a fer-ho. Per sort la pròpia geografia ha salvat alguns paratges quan no ho han fet les lleis, que al país de la picaresca sempre venen acompanyades de les trampes (Roses, respecte Cap de Creus, seria un exemple de trampa). A favor de la societat civil, dir que la majoria de les iniciatives que han salvat espais han sorgit de plataformes populars.
Toca ara parlar d’un d’aquells casos que encara es pot salvar si s’imposa el sentit comú. Em refereixo a Tossa (aquest és en realitat el seu nom veritable, doncs això de Tossa de Mar, a més d’artificial i servil, evoca un model turístic que ha tocat fons). Tossa, un dels espais naturals més extensos de la província de Girona, sempre ha caminat sobre la corda fluixa, debatent-se entre dos models turístics molt diferenciats. Més enllà del poble, que no ha escapat d’un creixement forçat, la seva costa de llevant i la de garbí estan en molt bon estat salvant alguna excepció. Aquest estiu, el suplement dominical de La Vanguardia es referia a la localitat, juntament amb dos llocs més de l’estat, com un cas excepcional que l’allunya dels índexs d’atur de la mitjana espanyola. L’article apuntava al caràcter familiar dels seus negocis com una de les claus de l’èxit. Em pregunto aleshores, si tot està tan bé, excloent la desgraciada moda de promoure a l’estiu comiats de solter femenins i masculins, que són una mostra de mal gust sense igual, ¿quina necessitat hi ha de tocar res? Si tot funciona fins al punt de despertar l’interès d’un reportatge a La Vanguardia sobre els pocs indrets que escapen del terrabastall econòmic, ¿per què es planteja l’Ajuntament de Tossa la megalòmana construcció d’un port esportiu a Es Codolar -un dels racons més proporcionats a l’escala humana de la costa catalana- i d’edificacions de luxe a les seves immediacions? ¿Que potser és casual que aquest indret inspirés Manuel de Pedrolo per al Mecanoscrit del segon origen? ¿O que hagi il·luminat tants pintors i escriptors?
El 1917 es va inaugurar el far de Tossa, que la població veié com una solució a la greu crisi de la indústria surera de principis del segle XX (això si va ser una crisi per al poble). Sabem que un projecte de camí d’accés al far –rebutjat sortosament per l’alcalde del moment- hagués significat la destrucció de diverses cases medievals i d’una part del portal i de la muralla; en definitiva una greu desfiguració del conjunt monumental tal i com el coneixem avui. Ara, tot i l’incalculable cost econòmic i les dificultats geogràfiques que implica el lloc triat, es parla de construir un port esportiu de luxe al costat de la vila vella i del port natural que ha estat sempre –des de temps dels romans- el petit i entranyable Es Codolar. ¿Cortina de fum, broma de mal gust o ciència ficció? Crec que és una barreja de les tres coses:
Tant si el primer home que va posar els peus a Tossa ho va fer per mar o per terra, devia emportar-se una grata impressió en descobrir el cap guanyant-se la mar, la badia i les muntanyes que la protegeixen. És normal que s’hi establís; és un lloc geogràficament perfecte. Espero que així sigui per molts anys.
Enllaç plataforma Aturem el Port (Tossa): http://aturemelport.blogspot.com.es/
dijous, 11 d’octubre del 2012
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
dimecres, 10 d’octubre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)