La importància de les "parrilladas"

M’agrada de parlar en aquest bloc, que no per casualitat pren el nom d’una cala secreta de Tossa, de coses relacionades amb aquesta població que per molt poc no va convertir-se en una de les més belles del món. Avui, aprofitant que és Sant Jordi i que aquest racó on-line compleix un any, he decidit escriure sobre la importància de les parrilladas de peix i marisc per damunt de qualsevol manifestació literària o cultural.

L’actual amo i senyor d’un carismàtic restaurant de Tossa ha tapat amb una planxa de ferro que anuncia suculentes parrilladas, un mosaic oficial catalogat que l’any 1994 es va fixar a la paret de la façana del que ara és el seu local. Per no dir el nom del lloc diré tan sols que està molt ben situat al carrer Portal número 16, davant mateix de l’entrada a la Vila Vella. Els arguments d'aquest senyor són que pot fer el que li plagui ja que allò és propietat privada i que desconeix els homenatjats als que el mosaic fa referència. Aquests noms són només els dels francesos André Masson i Georges Bataille. Així doncs, ha agafat una planxa de ferro i l'ha penjada just a sobre del mosaic, tapant-lo a consciència. Per què voldria saber, posem per cas un client francès, que allà on s’està cruspint una mariscada hi va viure entre 1934 i 1936 l’artista André Masson, a qui visitava freqüentment l’escriptor Georges Bataille? 

M’aposto el que sigui a que l'amo d'aquest restaurant no ha posat mai els peus al Museu d’Art de Tossa –anomenat sàviament Museu Municipal per a no semblar tan internacional-, situat molt a prop del seu negoci. Ni falta que li fa. Aquest museu no té més importància que la de ser la primera pinacoteca d’art modern de l’estat espanyol i d’albergar les seves parets obres de molts dels altres artistes europeus que van fer estada a Tossa durant els anys 30, entre els que hi hagué Marc Chagall, Henri Matisse, André Derain o Dora Maar, la qual per cert hi tingué un afer sentimental amb Bataille. El 1994, després de veure's al Musée des Beaux-Arts d'Orleans, s’hi va inaugurar l’exposició Masson & Bataille en reconeixement a aquests dos artistes tan prescindibles. Com a resultat de la doble mostra es va editar un catàleg i el llibre Complicitats, que inclou fragments de la poc interessant correspondència que van mantenir tots dos quan no compartien la casa de Tossa. També, algú va tenir la innecessària idea de penjar un mosaic a la façana del restaurant per recordar aquests dos oblidables artistes que es van conèixer el 1924.

Com que ara, per sort, el mosaic està ocult, reproduiré a continuació el que hi posa per reiterar, un cop més, la poca importància que tindria treure la planxa de ferro i permetre que la gent ho llegís: “En aquesta casa van viure el pintor André Masson i l’escriptor Georges Bataille. Tossa de Mar, 19 de març de 1994”. Ja ho veuen, res de transcendental. És evident que dóna molt més prestigi al local anunciar les seves parrilladas de peix i marisc. Qui vulgui saber d'aquests dos artistes units per una forta amistat i per una generosa complicitat artística que s’espavili. Bataille va acabar la seva novel·la Le bleu du ciel a Tossa, el 1935. La va dedicar a Masson. Tanmateix, altres escrits de Bataille serien il·lustrats a Tossa per Masson, qui per cert va ser testimoni de les revoltes d’octubre de 1934 i dels primers mesos de la Guerra Civil. Així que ara ja tenen per on començar aquests que es fan dir amants de la cultura i es queixen pel que aquest senyor tan intel·ligentment ha fet en ocultar el mosaic del seu restaurant: negar-los el plaer de saber. Encara no entenc com no es presenta a alcalde de Tossa i converteix el Museu d’Art -aquell al que molt probablement no ha posat mai els peus- en un Museu de la Parrillada.

Ben mirat, André Masson (1896-1987) només va ser un dels artistes clau del moviment surrealista. Pintor, dibuixant, gravador, escultor, dissenyador d’escenaris i escriptor, després d’una passada sense importància per la menys important Tossa dels anys 30 i de ser ferit al començament de la Segona Guerra Mundial, es va refugiar als Estats Units i va influir en l’abstracció i l’informalisme a més de crear vincles entre el surrealisme i l’expressionisme abstracte. Com a gravador i dissenyador és encara menys important: només il·lustrà obres de Cervantes i dissenyà decorats i vestuaris per a representacions de Jean Paul Sartre (un altre francès sense importància). D’altra banda, els transgressors llibres de Georges Bataille (1897-1962) no tenen tampoc cap valor, sobretot a França. En aquest país està considerat només com un dels autors més provocadors i suggerents del segle XX.

L’any passat es va editar un complet llibre sobre els monuments públics que hi ha al poble (Escultures i altres elements d'interès a la via pública de Tossa). A les pàgines 222-223 hi figura una explicació sobre aquest mosaic mural de nom “Homenatge al pintor André Masson i a l’escriptor Georges Bataille”. Proposo que si se'n fa una segona edició, passi a anomenar-se “Homenatge a les parrilladas del senyor amo del restaurant...pa chulos yo” Segueixi així senyor amo, no fos cas que en recuperar aquest mosaic tan poc prestigiós perdés vostè clients (francesos sobretot).

Altres articles relacionats amb Tossa en aquest bloc: 

http://alexbarnils.blogspot.com.es/2012/11/la-desconstruccio-de-la-costa-brava.html

http://alexbarnils.blogspot.com.es/2013/02/es-codolar-de-tossa-port-natural-i-res.html

Un vocabulari català-alemany de 1502

Hans Rosenbach (1470-1530), originari de Heidelberg però resident a Perpinyà, on se’l coneix per Johan Rosembach, és un dels alemanys que han portat a Catalunya l’art de la impremta. Ja ha publicat un bon nombre d’incunables i arcaics d’entre els que destaca la Bíblia parva en català (Barcelona, 1492) i el Llibre dels Àngels de Francesc Eiximenis (Barcelona, 1494). El 1502 imprimeix en la noble vila de Perpinyà un Vocabolari molt profitos per apendre Lo Catalan Alamany y Lo Alamany Catalan de mida petita (el que avui coneixem per una edició de butxaca). Està pensat per als viatjants, menestrals i mercaders que comercien amb Alemanya. Encara avui, a la façana de l’Ajuntament d’Ulm, al Land de Baden-Wurtemburg, construït el 1370, hi ha l'escut amb les quatre barres com a record d'aquells temps. L’objectiu del vocabulari editat per Rosenbach és aprendre l'idioma sense anar a l’escola. Avui es considera una raresa bibliogràfica i lingüística. És una versió del vocabulari italià-alemany publicat a Venècia el 1477 pel tipògraf Adam de Rotwell. Les entrades no guarden cap odre de tipus alfabètic sinó que es reparteixen per temàtiques. Tenint en compte l’època, no és d’estranyar que comenci amb els termes més elevats: la Deïtat (di Gotheit); la Santa Trinitat -el Pare (der Vatter), el Fill (der Sun) i el Sant Esperit (der Heilig Geist)- el dyable (der Teufel), l’infern (di Hell) o els apòstols (die Zwelfboten). Segueix després amb assumptes de menys transcendència: lo cul (der Ars); lo pixat (das Gesaicht); la merda (der Drek); cagar (Scheissen); lo pet (der Schais); petegar (furczen ader scheissen); dexa un pet (loes ein Schais).

Podem dir que és un vocabulari escatològic en el més ampli sentit: el de la doctrina cristiana sobre les qüestions del més enllà i el de la complaença malaltissa en torn als excrements. Ja diuen que l’escatologia entesa en aquest segon sentit és propi de les societats mercantilistes com la Catalunya i l’Alemanya del moment. Aquí, la dèria per aquests assumptes segueix molt vigent i les festes de Nadal en són l’exemple més clar: el caga tió, el caganer del pessebre i el cagarro de massapà de Reis. Però també expressions com cagar-la, cagum..., cagant llets, cagadubtes, cagamandúrries o fins i tot haver de fer cagar molts culs, que és una forma diferent de dir haver d'alimentar moltes boques. Però tornant a les relacions amb Alemanya, no oblidem que el català és, fins a principis del segle XIV, una de les llengües més importants de la Mediterrània occidental i coneguda a la oriental per mitjà de les conquestes; Ramon Llull agradava molt als alemanys i el frare alemany Tomàs de Kempis i la seva obra Imitatio Christi eren un referent a Catalunya.

Però al vocabulari també hi ha lloc, es clar, per als noms dels colors, els números, els mesos i les setmanes, conceptes de mercaderia, d'or i d'argent, els aliments, les peces de vestir, les armes. Sigui com sigui, no hi ha dubte que l’esperit pactista dels catalans queda obertament palès: treva, feu pau, estigue en pau, pactegar. Tot i que a vegades denota també la intenció d’imposar-se: jo tinc raó o segueix-me. El contacte entre les dues nacions s’allargarà durant segles -enfortint-se els vincles entre les dues llengües i cultures- gràcies a aquest llibre de petites dimensions, ideal per a portar-lo a sobre com es fa avui amb les guies turístiques o els diccionaris quan viatgem.

El 1908 la Biblioteca de Catalunya inscriu un exemplar, l’únic, de la col·lecció Marià Aguiló. És sense dubte un dels volums més importants de la biblioteca. El 1916, el destacat lingüista i estudiós de la fonètica Pere Barnils (1882-1933), que havia estudiat a Alemanya entre 1907 i 1909 i s’havia doctorat a la ciutat de Halle, treu una edició facsímil (Institut d'Estudis Catalans) a partir de l’únic exemplar conegut que hi ha del llibre original (el que va adquirir la Biblioteca de Catalunya el 1908). Hi afegeix una transcripció per a complementar la difícil lectura de la tipografia gòtica i escriu un estudi preliminar a més de citar alguns errors d’escriptura o traducció que a Rosenbach li passaren per alt. El 1991, coincidint amb la presència de la cultura espanyola a la Fira del Llibre de Frankfurt, que no passa per alt a la diferenciada cultura catalana, l’editorial alemanya Domus Editoria Europaea presenta una nova edició a partir de la versió de Barnils. Aquesta vegada és Till Stegmann qui actualitza el llibre de 1916 amb una introducció que es pot llegir en alemany i en català. Stegmann ironitza sobre aquest facsímil de facsímil. 

La tardor de 2002 -500è aniversari- es presenta a Berlín –Jornades culturals de les Illes Balears i Catalunya- un nou facsímil de l’original i únic exemplar conservat. Edita la Biblioteca de Catalunya i l’Institut Ramon Llull. Inclou una presentació de Vinyet Panyella (directora de la BC en el moment). Aquell any es desenvolupen a més un seguit d’intercanvis culturals entre Catalunya i Alemanya com les jornades El Pont Plau de l’Institut Ramon Llull a Berlín o l’Institut Goethe a Barcelona. No cal dir de quina manera s’ha consolidat, les darreres dècades, l’acceptació de la nostra cultura a Alemanya (des de les setmanes catalanes a Berlín el 1978 i la presència a la  Fira de Frankfurt de 2007 com a cultura convidada, fins a arribar al fenomen dels autors contemporanis, sobretot el cas de Jaume Cabré). L'ample estudi de la llengua catalana a les universitats alemanyes és el colofó a aquest apropament primer comercial i ara cultural.    

  

Es Codolar de Tossa, port natural i res més

Carta dels lectors a la revista Gavarres (tardor-hivern 2012)

Text: Alex Barnils

J.D.Bezsonoff: un retrat

A Joan Daniel Bezsonoff li agrada ensenyar el seu país de butxaca. És aquell en el que, segons la seva àvia Lucienne, hi viuen els catalans de debò, que són els de França. Ell, per comptes d’escriure en francès ho fa en català, una decisió que va prendre l’agost de 1985, tornant de la Universitat d’Estiu de Prada. En efecte viu a Nils. La casa es troba a prop de l’església templera, que ell defineix com la glòria del poble. M’ha assegurat que foren els templers qui assecaren l’estany de Nils, el qual es trobava a prop de l’actual cementiri. Escriu en aquesta petita casa desendreçada, a tocar de la que va ser dels avis i ara és de la mare. Sap acontentar una visita afamada: boles de picolat amb rocafort; probablement no tan bones com les que preparava la seva àvia Lucienne, doncs ell reconeix que eren les millors boles de carn picolada del món. Escolta música francesa i espanyola, i les melodies es barregen amb els diàlegs d’un film amb Stacey Owen.

A vegades surt a caminar pel Canta-rana, aquell rierol ridícul ple de joncs i de fang que descriu en un dels seus llibres. Seguint el seu curs pots perdre’t per les vinyes de la Resclosa i, sense deixar el llit de la riera, passar per sota l’autopista -La Catalana- i acabar l’excursió a prop de Pollestres, a un tronat magatzem d’articles de segona mà de Les Compagnons d’Emmaüs. Quan tornes a Nils -pel camí ordinari- pots veure, si és dia de partit, aficionats de l’USAP anant o venint de veure’ls jugar (i normalment vèncer). El que pugui quedar de tarda, i en el cotxe de Bezsonoff, pots acostar-te a Perpinyà, a la llibreria catalana, per comprovar que hi hagi els seus llibres. El sopar el pots fer a una braseria de carretera. Tornant a Nils pots presenciar com un gendarme li mana aturar el cotxe, li sol·licita el permís de conduir i ell, després de regirar tots els documents, li mostra equivocadament el seu carnet de l’associació d’amics de Luis Mariano. Al policia no li farà cap gràcia tot i admirar, segurament, cançons com Mexico.

Una de les coses que més agraden a Bezsonoff és seleccionar acuradament un fragment d’un llibre seu i demanar-te que el llegeixis en veu alta. Preguntat, elabora un rànquing amb els que ell considera els deu millors escriptors catalans des de la Renaixença (per ordre: Rodoreda, Pla, Oller, Espriu, Villalonga, Papasseit, Gaziel, Sagarra, Porcel i Monzó). Però sembla gaudir més responent a les preguntes més retorçades per posar a prova el seu coneixement sobre els còmics de Tintín (els noms dels vaixells, dels personatges secundaris, dels pobles, dels diaris, de les òperes). A Bezsonoff no li fan gràcia les bromes anticlericals i quan entra a les esglésies mulla els dits a la pila d’aigua beneïda. És un home ofensivament puntual. Pot aparèixer fins a dues hores abans quan se’l cita. Li agrada molt menjar: després de tres plats d’arròs pot rebutjar unes peres al vi amb l’argument que porten massa sucre i ell està a règim. Per sort no fuma i tampoc és un gran bevedor o almenys no beu amb la passió amb la que menja. Defensa Petain i defenestra De Gaulle. Però es veu que els admira tots dos. Canta sovint les cançons de Luis Mariano. L’he vist fer-ho fins a les terrasses dels restaurants. Sembla que no escolti, però ho reté tot: és un home amb una memòria prodigiosa. Dorm profundament. Ronca com només podia fer-ho Napoleó després d’una batalla. Però ell és més del parer: si això és guerra que no vingui la pau!

Eduard Fontbona: Od Sloga do Akorda

Col·loqui i concert a la Universitat de Zadar (Croàcia)

9 de gener de 2013

Management: A. Barnils

Premsa:

http://www.ezadar.hr/clanak/eduard-fontbona-gostuje-u-zadru

http://www.unizd.hr/francuski/Odsjeci/View/tabid/4001/articleType/ArticleView/articleId/1313/Klavirski-koncert-Eduarda-Fontbone.aspx

http://www.ezadar.hr/clanak/eduard-fontbona-pijanist-koji-glazbom-slavi-knjizevnost

http://www.xarxallull.cat/moodle/mod/forum/discuss.php?d=2657

La ciudad que nunca dice adiós

Artículo Revista IO (Intermón Oxfam)

Texto: Alex Barnils (sept. 2008)

 

La conferència de Vidal i Guardiola

Article de Josep Pla publicat a La Veu de Catalunya (18-5-1931)

Obra Completa J.P. (Cròniques parlamentàries 1929-1933)



Biblioteca de Catalunya. Fons Miquel Vidal i Guardiola. Conferències

La desconstrucció de la Costa Brava

La destrucció de la Costa Brava –parcial o general segons com ho vulgui veure el pessimisme del lector- ha estat el resultat, en molts casos, d’una batalla guanyada pels bàrbars als civilitzats. Com que de primeres els bàrbars sempre han vençut als civilitzats, d’ara endavant, per preservar el que encara es pot salvar, caldrà fer com ells i començar a pensar també en la possibilitat de desconstruir -per no dir destruir- tot allò que particularment l’ha espatllada més. Alguns ja han començat, amb resultats molt positius i fins i tot reconeguts internacionalment, com és el cas de la demolició del Club Med al Cap de Creus. Per fi la presa de consciència ha donat pas a l’acció. Però, si ja vivim els temps de corregir el que s’ha fet malament, ¿per què encara sorgeixen propostes de construcció irracionals? ¿No ha quedat prou clar que el que beneficia a uns pocs és efímer i que en canvi el benefici col·lectiu és per sempre? Salta a la vista que ja s’ha construït prou. A la Costa Brava i arreu de l’estat. Espanya té algunes de les pistes d’aterratge més llargues d’Europa i paradoxalment també les més ecològiques, doncs no hi aterren avions. ¿Quantes construccions desmesurades han quedat obsoletes? ¿A quants pobles i ciutats s’ha dotat d’infraestructures innecessàries? ¿Cal recordar el cas d’aquell poble d’Aragó en el qual l’alcaldessa va fer construir una plaça de braus i un complex esportiu de proporcions exagerades i ara els deutes han empobrit la localitat? ¿Cal seguir alimentant l’esperit que ja ha portat el país a una caiguda de proporcions descomunals?

En el cas de la Costa Brava tot comença –però no acaba pas- amb el franquisme, que en el seu afany per protegir el turisme com a substancial font d’ingressos, no va fer molts miraments en la preservació d’aquest paisatge. El turisme de masses va coincidir amb l’esclat del capitalisme (o a la inversa) i també, per tant, les immigracions contundents de treballadors a Catalunya. El resultat de tot això va ser nefast per a la Costa Brava. Si l’hostaleria donava feina als nouvinguts, cosa lloable, les edificacions en molts casos havien d’acontentar el turista i també el treballador. Pel que fa a la construcció, doncs, tot va ser una gran improvisació. Paradoxalment, el veritable capital de la Costa Brava, el paisatge, s’ha gairebé perdut en molts indrets. Josep Pla ja advertia que estaven destruint el país, quan tot just començaven a fer-ho. Per sort la pròpia geografia ha salvat alguns paratges quan no ho han fet les lleis, que al país de la picaresca sempre venen acompanyades de les trampes (Roses, respecte Cap de Creus, seria un exemple de trampa). A favor de la societat civil, dir que la majoria de les iniciatives que han salvat espais han sorgit de plataformes populars.

Toca ara parlar d’un d’aquells casos que encara es pot salvar si s’imposa el sentit comú. Em refereixo a Tossa (aquest és en realitat el seu nom veritable, doncs això de Tossa de Mar, a més d’artificial i servil, evoca un model turístic que ha tocat fons). Tossa, un dels espais naturals més extensos de la província de Girona, sempre ha caminat sobre la corda fluixa, debatent-se entre dos models turístics molt diferenciats. Més enllà del poble, que no ha escapat d’un creixement forçat, la seva costa de llevant i la de garbí estan en molt bon estat salvant alguna excepció. Aquest estiu, el suplement dominical de La Vanguardia es referia a la localitat, juntament amb dos llocs més de l’estat, com un cas excepcional que l’allunya dels índexs d’atur de la mitjana espanyola. L’article apuntava al caràcter familiar dels seus negocis com una de les claus de l’èxit. Em pregunto aleshores, si tot està tan bé, excloent la desgraciada moda de promoure a l’estiu comiats de solter femenins i masculins, que són una mostra de mal gust sense igual, ¿quina necessitat hi ha de tocar res? Si tot funciona fins al punt de despertar l’interès d’un reportatge a La Vanguardia sobre els pocs indrets que escapen del terrabastall econòmic, ¿per què es planteja l’Ajuntament de Tossa la megalòmana construcció d’un port esportiu a Es Codolar -un dels racons més proporcionats a l’escala humana de la costa catalana- i d’edificacions de luxe a les seves immediacions? ¿Que potser és casual que aquest indret inspirés Manuel de Pedrolo per al Mecanoscrit del segon origen? ¿O que hagi il·luminat tants pintors i escriptors?

El 1917 es va inaugurar el far de Tossa, que la població veié com una solució a la greu crisi de la indústria surera de principis del segle XX (això si va ser una crisi per al poble). Sabem que un projecte de camí d’accés al far –rebutjat sortosament per l’alcalde del moment- hagués significat la destrucció de diverses cases medievals i d’una part del portal i de la muralla; en definitiva una greu desfiguració del conjunt monumental tal i com el coneixem avui. Ara, tot i l’incalculable cost econòmic i les dificultats geogràfiques que implica el lloc triat, es parla de construir un port esportiu de luxe al costat de la vila vella i del port natural que ha estat sempre –des de temps dels romans- el petit i entranyable Es Codolar. ¿Cortina de fum, broma de mal gust o ciència ficció? Crec que és una barreja de les tres coses: 33.046 m2 de superfície amb 396 amarres, magatzems, locals comercials i aparcaments per a 400 vehicles, hotel i xalets de luxe i, atenció, un hospital marí de 510 m2 que s’utilitzarà per a la investigació i el tractament de les espècies marines de la zona (és cínic el detall de pensar en els pobres peixos). A més, i aquí entra la ciència ficció, la construcció d’aquestes instal·lacions comportaria l’execució d’un túnel que connectaria el nucli urbà de Tossa amb el port. Només trobo a faltar dues coses: ¿per quan una estació d’AVE i un aeroport internacional a Tossa?

Ja fa masses anys que en aquesta costa maltractada una construcció implica generalment una destrucció, sigui del patrimoni històric, arquitectònic o natural. La majoria de les vegades es tracta d’una desfiguració d’elements que han conviscut durant centenars o milers d’anys. La construcció d’un port implica -a Tossa o allà on sigui- la destrucció de l’ecosistema de la zona: flora i fauna terrestre i marítima i lògicament la qualitat de les aigües. Però parlem, en el cas de Tossa, d’un seguit d’infraestructures descomunals per a un lloc de la seva mida. I no oblidem que la construcció d’un port esportiu d’aquestes característiques implica molt més que això: és una maniobra especulativa per regenerar una zona que no aporta negoci –però si bellesa- i que si no n’ha aportat fins ara ha estat gràcies a la seva obtusa geografia, que espero segueixi essent la seva millor defensa. I cal no oblidar que existeix una Tossa -com passa a tota la Costa Brava- que fora de la temporada turística queda recollida en si mateixa i que la darrera cosa que necessita és un port esportiu. Qui vulgui veure un lloc com Es Codolar només pot anar a Tossa. Qui vulgui anar a un Club Nàutic pot fer-ho a Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Platja d’Aro, Palamós, L’Estartit, L’Escala o El Port de la Selva. Crec sincerament que Tossa té valor per si mateixa i no crec que un port artificial a Es Codolar –trencaria irreversiblement l’harmonia de la costa de garbí- sigui el millor per al poble. No ens equivoquem: potser serà el millor per a un quants, però mai el millor per al poble i la seva particularitat estètica.

Tant si el primer home que va posar els peus a Tossa ho va fer per mar o per terra, devia emportar-se una grata impressió en descobrir el cap guanyant-se la mar, la badia i les muntanyes que la protegeixen. És normal que s’hi establís; és un lloc geogràficament perfecte. Espero que així sigui per molts anys.



Enllaç plataforma Aturem el Port (Tossa): http://aturemelport.blogspot.com.es/