divendres, 14 de març del 2014

Map of Writers (portfolio)






Map of writers 
Map of writers is a game that mixes literature and photography in which nine female photographers from nine international cities have participated, either as residents or visitors: Valeria Schwarz (Berlin), Dàmaris López (Barcelona), Cristina García (Hamburg), Betiana Bellofatto (ciudad de México), Raquel Olivas (Paris), Amelie Louys (København), Gal·la Arenas (Montréal), Andrea Bravo (Santiago de Chile) and Mercè Salom (Lisboa).
See the dossier about this project here : Map of writers
Of a total of seventy two shots that make up the project, this dossier offers a small sample of one photograph per artist/city, from the following authors: Grimm, Dante, Ibsen, Hugo, Dumas, Kierkegaard, Verne, Boccaccio and Pessoa.


dijous, 13 de febrer del 2014

La importància de les "parrilladas" (II)




Gràcies a la col·laboració de Ramon Serra i la de l'Ajuntament de Tossa, el restaurant Sa Muralla (ara ja puc citar el nom) ha rectificat i mostra de nou la placa que recorda que André Masson i Georges Bataille van viure allà.

El mateix Ramon Serra m'ha fet arribar una fotografia testimonial d'aquesta bona  notícia per al patrimoni i la història de Tossa. 











dimarts, 13 d’agost del 2013

Han tornat els ocells a la Rambla


Un dia, l’Ajuntament de Barcelona va fer fora els ocellaires de la Rambla a traïció, passant per alt tots els convenis pactats amb ells per tal d’adequar les parades d’ocells al nou disseny comercial del passeig. És aquest sovint mal entès disseny que ja ve de lluny i que arranca a la ciutat tot el que n’és propi i únic: la històrica xarxa de tramvies, notables edificis modernistes i d’èpoques anteriors, els característics semàfors, botigues i establiments i fins i tot uns molt identificables containers. En el cas de la Rambla, ni el suport dels floristes, quiosquers i venedors de la Boqueria per una banda ni el dels milers de signatures anònimes per l’altra han fet canviar d’opinió el consistori, que deixa de banda així les ocelleries de tota la vida (o almenys des de 1855). La paradoxa és que permet que un nou negoci en auge conquereixi el passeig: on abans hi havia ocelleries ara hi ha homes que canten com els ocells i tracten d’encolomar als turistes aquests estúpids xiulets que es posen dins la boca i distorsionen la veu. Els Antics Ocellaires de la Rambla –aquest és el nom del col·lectiu que reivindica el seu lloc de sempre al turístic carrer- han passat a ser ara els Nous Ocellaires de nacionalitat indefinida.





On abans hi havia pit-roigs, rossinyols, bitxacs, merles, papamosques, mallerengues i pardals, ara hi ha homes que fan d’ocell. És una variant sonora d’aquells artefactes de llum blavosa que surten disparats amunt i descendeixen lentament per efecte d’una mena de paracaigudes (i que sobrevolen els cels de totes les ciutats europees). Igual que els xiulets d’ocell, no són específics de ninguna ciutat doncs no en representen cap, així que s’inscriuen en el que podríem anomenar “records universals encara més inútils que els records convencionals”. Serveixen bàsicament per impressionar els nens petits i provocar així que els seus pares els comprin. Un cop adquirits perden la funció doncs no hi ha família capaç d’aguantar el seu fill tot un dia parlant com el Pato Donald. Abans eren aquells ninots de goma enganxosa que els venedors esclataven a terra convidant als turistes i passejants a observar com en qüestió d’uns segons recuperaven la seva forma original, o aquelles senzilles figures dels Simpson que ballaven al ritme de la música que els posaven al costat. La petita diferència amb els xiulets dels quals parlo es que els seus venedors, possiblement sense ells saber-ho, han aconseguit fer tornar els ocells a la Rambla i sumar-se a aquesta demanda dels Antics Ocellaires desterrats. Aneu-hi a gaudir del cantar dels ocells abans que se’ls ocorri de vendre qualsevol altra tonteria!





divendres, 19 de juliol del 2013

Acomiadar els comiats


"¿Ya lo tienes todo? Pareja, convite, invitados... ¿todo? ¡Se acerca el día de tu boda! Un día muy importante, pero... ¡tu despedida de soltero no puede ser menos! Para que tu despedida de soltero sea inolvidable te proponemos diversión a tope y pasarlo en grande con tus amigos, simplemente disfruta al máximo de estos momentos previos al gran paso..." 

Santiago Rusiñol ho diu d’una altra manera: “El millor temps del matrimoni és al començament i al final. Els pitjors de passar són els trenta anys de l’entremig del consorci.”

Representarà la celebració dels comiats de solter/a aquesta por atàvica als trenta (o més) anys dels que parla Rusiñol? El que és segur és que la forma de celebrar-los no està gens solucionada. És, estèticament, una festa no resolta. Es faci el que es faci es cau –una mica a la manera de la festa que la segueix, la del casament- en una repetició del que s’ha vist anteriorment i segurament s’ha criticat i fins i tot menyspreat. El comiat de solter/a és, segons com es porti a terme, uns dels símptomes d’aquesta decadència que ho arrasa tot, d’aquesta exposició de la intimitat sense límits, d’aquesta demostració del més primari.

Ja fa uns anys que Tossa, on abans venien els artistes d’Europa i les estrelles de Hollywood, permet l'escenificació d’aquesta mena de festes sovint ofensives. En algunes ocasions fins i tot en coincideixen una gran multitud tenint en compte el petit espai que és la zona vella del poble. Diferents hotels, restaurants i locals nocturns fomenten aquesta celebració sense gens de bon gust. Tossa, a l’estiu, permet que la banalitat envaeixi tots els racons. I tot per uns quants miserables cèntims (els baixos preus que les empreses promotores ofereixen als grups de nois i noies sumat al preciós entorn de la vila atrau, com és lògic, molta gent).



No he sentit ningú que estigui a favor d’aquesta festa de la banalitat. No conec ningú a qui no li sembli aberrant promocionar aquesta mena de coses. Aleshores, em pregunto, per què es segueix promovent? Quin mal ha fet la vila per merèixer aquest carnaval del mal gust? Per què aquesta insistència en fer d'aquest petit poble un segon Lloret? Tossa, als mesos de més calor, s’ha proposat de tenir petits carnestoltes ambulants amb el pretext, n’estic segur, de la crisi. Quina crisi? Si destaca per ser un poble rentable i que ha sortit ben parat dintre de tot. Que no s’adonen, els promotors interns i externs d’aquests comiats, que tot té un límit, que no pot ser que en un lloc petit com aquest coincideixin els caps de setmana d’estiu fins a 10 o més comiats diferents? Si es permet això, que serà el següent?

Lloret també ha anat fent la vista grossa durant dècades i aleshores, quan el seu nivell de prostitució turística s’ha convertit fins i tot –i paradoxalment- en la burla dels propis estrangers (em refereixo a aquell programa alemany rodat allà l’estiu passat), aleshores s’ha sentit, aquesta població tan entregada als de fora, ofesa (pobreta!). Lloret és una ofensa a sí mateixa des de fa molt temps, que ningú s’enganyi. El seu model turístic, si bé entretingut als anys setanta, produeix avui vergonya aliena. I el mateix passa ara amb aquests comiats de solter/a que inunden els carrers de Tossa a l’estiu: produeixen una vergonya aliena tan profunda que dóna ganes de tancar-se a casa. És el declivi d'un indret que podia haver anat pel camí de Cadaqués (no li falta bellesa, tranquil·litat i un important passat artístic) però que sembla preferir assemblar-se més a Lloret, el seu rival ancestral.

És com si Tossa s’hagués venut al diable. Ha passat de la Babel de les Arts i del Paradís Blau als packs per a comiats de solter a preus rebentats: ...Tossa de Mar es uno de los pueblos míticos de la Costa Brava. La belleza de sus playas, bosques y el selecto ambiente nocturno de sus bares y discotecas situadas en el casco antiguo, hacen de este lugar un punto de referencia para despedidas de soltero en Girona. Fantàstic!






dimarts, 23 d’abril del 2013

La importància de les "parrilladas"


M’agrada de parlar en aquest bloc, que no per casualitat pren el nom d’una cala secreta de Tossa, de coses relacionades amb aquesta població que per molt poc no va convertir-se en una de les més belles del món. Avui, aprofitant que és Sant Jordi i que aquest racó on-line compleix un any, he decidit escriure sobre la importància de les parrilladas de peix i marisc per damunt de qualsevol manifestació literària o cultural.

L’actual amo i senyor d’un carismàtic restaurant de Tossa ha tapat amb una planxa de ferro que anuncia suculentes parrilladas, un mosaic oficial catalogat que l’any 1994 es va fixar a la paret de la façana del que ara és el seu local. Per no dir el nom del lloc diré tan sols que està molt ben situat al carrer Portal número 16, davant mateix de l’entrada a la Vila Vella. Els arguments d'aquest senyor són que pot fer el que li plagui ja que allò és propietat privada i que desconeix els homenatjats als que el mosaic fa referència. Aquests noms són només els dels francesos André Masson i Georges Bataille. Així doncs, ha agafat una planxa de ferro i l'ha penjada just a sobre del mosaic, tapant-lo a consciència. Per què voldria saber, posem per cas un client francès, que allà on s’està cruspint una mariscada hi va viure entre 1934 i 1936 l’artista André Masson, a qui visitava freqüentment l’escriptor Georges Bataille? 



M’aposto el que sigui a que l'amo d'aquest restaurant no ha posat mai els peus al Museu d’Art de Tossa –anomenat sàviament Museu Municipal per a no semblar tan internacional-, situat molt a prop del seu negoci. Ni falta que li fa. Aquest museu no té més importància que la de ser la primera pinacoteca d’art modern de l’estat espanyol i d’albergar les seves parets obres de molts dels altres artistes europeus que van fer estada a Tossa durant els anys 30, entre els que hi hagué Marc Chagall, Henri Matisse, André Derain o Dora Maar, la qual per cert hi tingué un afer sentimental amb Bataille. El 1994, després de veure's al Musée des Beaux-Arts d'Orleans, s’hi va inaugurar l’exposició Masson & Bataille en reconeixement a aquests dos artistes tan prescindibles. Com a resultat de la doble mostra es va editar un catàleg i el llibre Complicitats, que inclou fragments de la poc interessant correspondència que van mantenir tots dos quan no compartien la casa de Tossa. També, algú va tenir la innecessària idea de penjar un mosaic a la façana del restaurant per recordar aquests dos oblidables artistes que es van conèixer el 1924.

Com que ara, per sort, el mosaic està ocult, reproduiré a continuació el que hi posa per reiterar, un cop més, la poca importància que tindria treure la planxa de ferro i permetre que la gent ho llegís: “En aquesta casa van viure el pintor André Masson i l’escriptor Georges Bataille. Tossa de Mar, 19 de març de 1994”. Ja ho veuen, res de transcendental. És evident que dóna molt més prestigi al local anunciar les seves parrilladas de peix i marisc. Qui vulgui saber d'aquests dos artistes units per una forta amistat i per una generosa complicitat artística que s’espavili. Bataille va acabar la seva novel·la Le bleu du ciel a Tossa, el 1935. La va dedicar a Masson. Tanmateix, altres escrits de Bataille serien il·lustrats a Tossa per Masson, qui per cert va ser testimoni de les revoltes d’octubre de 1934 i dels primers mesos de la Guerra Civil. Així que ara ja tenen per on començar aquests que es fan dir amants de la cultura i es queixen pel que aquest senyor tan intel·ligentment ha fet en ocultar el mosaic del seu restaurant: negar-los el plaer de saber. Encara no entenc com no es presenta a alcalde de Tossa i converteix el Museu d’Art -aquell al que molt probablement no ha posat mai els peus- en un Museu de la Parrillada.

Ben mirat, André Masson (1896-1987) només va ser un dels artistes clau del moviment surrealista. Pintor, dibuixant, gravador, escultor, dissenyador d’escenaris i escriptor, després d’una passada sense importància per la menys important Tossa dels anys 30 i de ser ferit al començament de la Segona Guerra Mundial, es va refugiar als Estats Units i va influir en l’abstracció i l’informalisme a més de crear vincles entre el surrealisme i l’expressionisme abstracte. Com a gravador i dissenyador és encara menys important: només il·lustrà obres de Cervantes i dissenyà decorats i vestuaris per a representacions de Jean Paul Sartre (un altre francès sense importància). D’altra banda, els transgressors llibres de Georges Bataille (1897-1962) no tenen tampoc cap valor, sobretot a França. En aquest país està considerat només com un dels autors més provocadors i suggerents del segle XX.

L’any passat es va editar un complet llibre sobre els monuments públics que hi ha al poble (Escultures i altres elements d'interès a la via pública de Tossa). A les pàgines 222-223 hi figura una explicació sobre aquest mosaic mural de nom “Homenatge al pintor André Masson i a l’escriptor Georges Bataille”. Proposo que si se'n fa una segona edició, passi a anomenar-se “Homenatge a les parrilladas del senyor amo del restaurant...pa chulos yo” Segueixi així senyor amo, no fos cas que en recuperar aquest mosaic tan poc prestigiós perdés vostè clients (francesos sobretot).



Altres articles relacionats amb Tossa en aquest bloc: