dilluns, 2 d’octubre de 2017

Ultraviolència



            Pluja intermitent. Cel atlàntic. Jornada d’aire celta. Violència gratuïta i abusiva després d’anunciar dies abans que no pegarien ningú. Gros cinisme. Menyspreu monumental. Burla i venjança. Antiavalots provocant avalots com un bomber provocant un foc. Posada en escena colpidora. Odi i catarsi. La naranja mecánica sense Beethoven. El honor es mi divisa. Servir y proteger

Llevar-se amb la il·lusió d’un nen el dia de Reis (encara que es prefereixi República) i anar a dormir amb ira. Però l'ús de la força d’ahir diumenge, sense res més, no fa guanyar. Són com el dolent de pel·lícula dolenta, aquell que fa mal i ja està. Agrada més el cinema de dolents amb profunditat de personatge. Mentre no arriba, nosaltres anem avançant amb la força de l’estratègia i l’engany. Hem vist a Jerry pensant-se-les totes per fer front a Tom: amagar les urnes a França abans del 1-O o el canvi de cotxes del president al túnel per despistar l’helicòpter. 




Els experts en drets humans analitzen les imatges: n’hi hauria prou amb que fossin humans. Tothom sap què és una senyora de mitjana edat propulsada contra un terra de pedres. Una dona arrossegada per la boca. Una altra pels cabells. Una amb el cap obert. Una a qui torcen els dits amb sadisme. Tothom sap què és un policia saltant unes escales per propinar un cop de peu a algú que ja és a terra. O un que pega algú que acompanya un ferit. O un que empeny gent sobre un home a qui reanimen d’un infart a terra. Cops de porra gairebé mecànics, sistemàtics, potents. Hi ha hagut un especial acarnissament amb la gent gran i les dones. Buscaven una reacció d’ira. És una dura provocació per justificar l’únic pla que tenen: el xoc violent. Faran el que sigui per no perdre Catalunya. No poden perdre Catalunya. Ja l’han perduda. Només queden, més tard o més d’hora, els tràmits administratius. És possible que una Catalunya lliure celebri l’1 d’octubre en el seu calendari de festes anuals: va ser el dia, diran als nens que de la jornada d'ahir res no entenen, que els catalans, poble digne, van perdre una por que semblaven portar en els gens però no era veritat.   

Diuen que és una votació il·legal. ¿Per què tractar d’evitar-la amb aquesta contundència si els resultats no valdran en la seva legalitat? ¿Els fa por que valguin en la nostra? Diuen que han estat unes eleccions anormals: sense dubte, sobretot perquè el dia de reflexió ha passat a ser el dia després i no el dia abans. Dir-li el dia de commoció seria més encertat. No hi haurà dia del diàleg: el diàleg sempre ve després d’una guerra entre iguals, no després de les massacres. Ara han ferit. Mataran. Van annexionar de forma bruta. Ens han tractat massa sovint de forma bruta. ¿Pretenen que marxem netament? Marxarem com podrem. 
  
Sèrbia va haver de vendre’s la seva flota quan va perdre Montenegro, doncs era la seva darrera sortida natural al mar. L’Estat espanyol, quan perdi del tot Catalunya, haurà de vendre’s l’anticatalanisme doncs ja no li servirà per res. 






3 comentaris:

  1. Bona crònica i bones reflexions.

    ResponSuprimeix
  2. Realment, Espanya pot aprendre alguna cosa de Sèrbia... Passa que, com molts altres països, quan hi havia el conflicte balcànic, mirava cap a una altra banda. Que és el mateix que passarà amb el conflicte català.

    ResponSuprimeix