dimarts, 26 de setembre de 2017

(1)988



L’11 de setembre de 1988 es veuen poques senyeres als balcons, només 4000 manifestants segons la ràdio i les dues faccions del MDT (Moviment en Defensa de la Terra) barallant-se enèrgicament sobre els morts del Fossar de les Moreres. A la nit, a la Rambla, els independentistes esbotzen les portes d’un McDonalds i encenen contenidors mentre la policia, amagada en un pàrquing del carrer Pelayo, surt a l’assalt i fa 25 detinguts. (Ja es diu que la psicologia del grup minoritari, encarat amb un adversari massa fort, facilita les discrepàncies dificultant la unitat, com en 1936-1939).

En canvi, una enquesta d’aquell any del Diari de Barcelona situa en un 40% el percentatge de catalans partidaris de la independència, en un 33% els contraris i indiferent la resta. ¿Era realment així? Es parla d’un sentiment jove, l’independentista, que es perd a mida que s’envelleix. Un referèndum el novembre d’aquell any hagués donat un 44,5% de la població per la independència i un 26,4% en contra. Semblen xifres exagerades a ulls d’avui. Potser ho eren. Tampoc es va poder comprovar amb una votació real. Però en tot cas, pel que es veu, les enquestes anònimes per una banda i la realitat de la Diada per l’altra, semblen testimoniar dues realitats diferents. La por dels anys durs també hi feia molt, i la por es perd a mida que passen les generacions.  




El 1988 mor Tarradellas, Espanya porta dos anys a la CEE, han passat també dos anys del referèndum de permanència a la OTAN i en queden quatre per als Jocs Olímpics de Barcelona. De fet, alguns es preguntaven si no seria 1992 l’any de la independència de Catalunya, però els arrests i tortures d’independentistes previs als Jocs (Núria Cadenes, per citar el cas més popular, aquell mateix 1988) dibuixaven un altre panorama: el govern català de CIU no volia donar una inestable imatge internacional i el govern espanyol, socialista, no podia amagar la seva por al radicalisme independentista, potser propiciat per la bruta (per desesperada) lluita contra ETA. Garzón va fer la resta.

Paradoxalment, aquell mateix 1988 es celebra el Mil·lenari d’una independència de Catalunya molt llunyana, la del 988, amb la col·laboració de l’Estat, el mateix Estat que emparat per la Constitució, no es cansa de dir aleshores i ara que defensarà la integritat territorial d’Espanya amb l’actuació de l’exèrcit si és necessari. Per tant, els actes del Mil·lenari es podrien resumir, com ve a dir Manuel de Pedrolo en algunes de les seves Cròniques d’una ocupació (1988), que eren escrits polítics independentistes per a un diari, l’Avui, aleshores lluny d’aquest corrent, que Catalunya anava a celebrar la independència catalana del 988 amb els promotors, d’un costat i l’altre, de la actual dependència. Per cert que el 988 un comte català va deixar de pagar els tributs al rei de França en un acte del que avui en diríem desobediència.

Caldria preguntar-se com pot ser que el 1988, amb només 4000 persones celebrant la Diada al carrer, els espanyols es preocupessin més que nosaltres de la nostra possible independència (a part de la de 988, que van festejar com el protocol manava). Aleshores un Jorge Fernández Díaz trenta anys més jove tractava d’irresponsables els catalans que no volien ser espanyols (m’agrada la forma de dir-ho: irresponsables). Julio Anguita, de l’altra banda ideològica (no en els aspectes d’unitat espanyola, cosa que hauríem d’aprendre els catalans d’una vegada) deia que “aquests independentistes hauran de dir si volen una moneda pròpia, una flota, fronteres, F-26...” Això era preocupació, i la preocupació es pot permetre l'humor. Avui senten desesperació. Amb la desesperació no hi ha humor que valgui.  





1 comentari:

  1. Completament d'acord. Siguin de dretes o d'esquerres representen el mateix partit; el de la unitat d'Espanya.

    ResponSuprimeix