dimecres, 27 de setembre de 2017

Desembarcament



El transatlàntic España ha amarrat als principals ports catalans. Tot està apunt per a un desembarcament. De fet els vehicles ja s’han extret de les bodegues i els guàrdies vesteixen de civils i aprofiten, tot i la poca mobilitat de que disposen, per conèixer les ciutats abans de sotmetre-les. Interior juga a Normandia 1944. D’acord, qui avisa no és traïdor. Aquell home del govern espanyol ho va dir fa poc: Espanya és un transatlàntic i la Catalunya de la CUP (no es va atrevir a apuntar a cap altre partit) una llanxa Zodiac punxada (com si en esmentar una Zodiac no quedés prou clara la comparació d’envergadura).

Els tancs sempre temuts en l’imaginari català dels darrers decennis (potser per la imatge de les unitats blindades de Milans del Bosch a València el 1981) han estat finalment vaixells creuers. ¿Tindrem la decència de boicotejar permanentment la companyia que ha subministrat els bucs? Ens envaeixen amb el Rhapsody, l’Azzurra i un creuer de la Warner Bros (Interior ha fet tapar rudement els costats del ridícul i sinistre Moby Dada per ordre de la productora, per no danyar la imatge dels seus personatges animats) i els envaïts haurem de pagar-ho amb els nostres impostos. L’exèrcit que imaginàvem dins dels suposats tancs han estat finalment els cossos de la Policia Nacional i els de la Guàrdia Civil (aquests darrers part de les Forces Armades i encara amb l’emblema del feixisme italià).





Els comiats eufòrics brindats per aquesta mena d’espanyols que utilitzen els diaris per a cobrir-se el cap del sol en comptes de llegir-los, a la sortida dels efectius a algunes ciutats espanyoles, no es veien des de la Primera Guerra Mundial (la Segona, a diferència de la Primera, no es va afrontar amb gaire alegria, la veritat). S’ho prenen com una guerra ja que conserven aquell esperit castellà medieval del todo o nada. La gent parla de franquisme. Jo hi veig referents anteriors: el Mío Cid, Hernán Cortés, Lope de Aguirre, Flandes, el conde duque de Olivares, Felipe V, Gibraltar, el Quijote (per allò de veure violència on hi ha civisme) i Franco, és veritat, però Franco també és tot el que he citat i molt més, que es perd en la Història d’aquest vell estat que s’ha cregut sempre una sola nació i que porta segles en decadència.

Ai com estaran diumenge els soldats dels creuers. Gairebé dues setmanes confinats en camarots dels germans Marx (es queixen per les dimensions quan hi ha gent que paga per a viatjar-hi; a ells els paguen), sense dormir pels roncs ibèrics, que deuen penetrar d’habitació a habitació, sense esmorzar com Déu mana, sense les seves dones per relaxar els instints, marejats (els vaixells en port també es mouen). Arribaran als col·legis electorals de molt mala llet, i els catalans, a més de pagar la invasió, pagarem també les conseqüències d’aquestes Vacaciones en el mar. Ja és ironia que al president Companys i al seu govern els empresonessin al port de Barcelona, a l’interior d’un buc, l’Uruguay, que va ser requisat pel govern de la Segona República per fer de presó arran dels fets de 1934: la proclamació de l’Estat Català per Companys.

Per acabar dir que cal anar amb compte quan es desafia el mar. El mar és perillós i imprevisible. Deien que el Titanic era insubmergible: es va enfonsar a la meitat del seu primer viatge. Deien que la Armada era invencible i no va arribar ni a fondejar les costes angleses: una enorme tempesta va enfonsar la majoria de vaixells espanyols. Ara, comparant Espanya amb un transatlàntic i una certa Catalunya amb una Zodiac punxada, ves no s’enfonsi algun dia el transatlàntic i preguin per tenir, ni que sigui, unes simbòliques llanxes punxades de socors. 






2 comentaris:

  1. L'autor ha suprimit aquest comentari.

    ResponSuprimeix
  2. ¡Bon article, fresc i diferent sobre el tema! M'ha encantat el toc dels policies fent servir el diari per tapar-se el sol en lloc de llegir-los. Gràcies per compartir tanta informació.

    ResponSuprimeix