divendres, 29 de setembre de 2017

Internacionalització



Una cosa és la internacionalització de Catalunya per a una millor comprensió del seu projecte nacionalista i independentista i l’altra és esperar que Europa es posicioni i intervingui en ajuda dels catalans. És evident que la projecció mundial de Barcelona pels seus Jocs Olímpics i el FCB ha ajudat en el coneixement de la situació catalana a partir de la mobilització de 2012, per més que l’independentisme minoritari i capat per Garzón ho intentés vint anys abans amb el Freedom for Catalonia aprofitant el focus de les Olimpíades. No oblidem però, que Francesc Macià va fer destacats esforços per donar a conèixer Catalunya i les seves ànsies d’autogovernar-se durant els anys vint, cercant també finançament per la seva frustrada invasió armada amb base a Prats de Molló, a imatge del procés d’independència d’Irlanda (declarada el 1916, reconeguda el 1922 i formalitzada en República el 1949).

Però ben mirat, Barcelona no neix internacionalment el 1992. Ni molt menys. El 1888 celebra una exposició universal (també una d'internacional el 1929, encara amb Primo de Rivera), forma part del moviment modernista europeu donant sense dubte la figura més destacada (Gaudí) i, fins i tot, esdevé símbol de l’anarquisme internacional i de la resistència al feixisme durant el conflicte que comença el 1936. Per cert que el 1938, en plena Guerra Civil, un conseller de Chamberlain va rebre Josep Maria Batista i Roca, de part de Companys, per negociar una pau separada de Catalunya amb Franco sota mediació britànica. Home, tractant-se d’Anglaterra –memorable traïció als catalans el 1713– i concretament de Chamberlain –un curt de mires que va veure venir Hitler massa tard– no m’estranya que el projecte es quedés sobre el paper. Aquest podria haver estat el clímax d’aquella internacionalització del conflicte català començada per Macià.

La independència de Bèlgica el 1830 hauria de servir-nos com a exemple que una excessiva confiança en Europa pot portar moltes desil·lusions, que tot depèn de nosaltres, que la força per a fer-ho està només aquí. Mentre Bèlgica es desprenia violentament (eren altres temps) dels Països Baixos (diuen que tot va començar amb una òpera que narra una rebel·lió a Nàpols contra els espanyols), les principals potències no van enviar ni un sol home en auxili. Ni França, que s’ho mirava feliç. Ni Rússia, que per variar la tenia amb els polonesos. Ni els anglesos. Ni els austríacs. Però els belgues van acabar forçant els soldats del rei holandès a tornar a casa. El 4 d’octubre el govern provisional declarava la independència del país.





               Molts diuen que pretendre la independència de Catalunya a aquestes alçades és un anacronisme. ¿Ho és menys pertànyer a un estat com l’espanyol al que aquests dies se li veu el llautó d’aquesta manera? Ens volen convèncer que les coses són permanents, inamovibles, eternes. I Déu n’hi do tot allò que els ulls de les generacions més joves han vist caure: el mur de Berlín i  la URSS; l’antiga Iugoslàvia; les torres bessones de Nova York i el principi del final de l’hegemonia dels EEUU...Llàstima no poder dir el mateix del franquisme.

Ningú no pot parar els peus a una nació amb més de mil anys d’història. Amb llengua i cultura pròpies, amb un parlament que competeix amb l’anglès per antiguitat, amb el primer ferrocarril de l’estat espanyol i una revolució industrial pionera, amb un equip de futbol com el Barça dels darrers anys, uns Jocs Olímpics al cabàs i una part considerable dels millors esportistes de l’estat, amb un port que té el registre més elevat de creuers a Europa i que té la terminal de contenidors més avançada del Mediterrani, amb una capital que és de les ciutats més visitades del món, teixit industrial i empresarial de primer ordre, industria vinícola i de cava internacionals i de prestigi, amb un aeroport que ja ha superat al de Madrid en nombre de viatgers. Una nació que ha donat, només en el segle XX, i per parlar només d’artistes, figures universals com Miró, Dalí i Tàpies o músics com Pau Casals. ¿Per què un país com aquest, que viu forçadament dins d’un altre, ha de suportar a sobre un menyspreu polític i cultural continuat, avalat només pel dret de conquesta en aquesta llarga annexió per la força?


Per compensar-ho, mentre no arribava al seu país, alguns van aconseguir la independència a Amèrica del Sud. Segons Trueta (L’esperit de Catalunya) era difícil trobar un Comitè d’Alliberació de les nounades repúbliques sud-americanes del segle XIX que no comptés amb cognoms d’origen català. Llàstima que no és així en el cas de Perú, doncs li podríem retreure a aquest escriptor que li treu igual o més partit a un premi com la nacionalitat espanyola que al mateix premi Nobel. Diu que els catalans que reivindiquem els nostres drets som uns provincians (no oblidem que va ser Espanya que ens va reduir a províncies, nosaltres ens movíem més aviat en comtats o vegueries). A mi em sembla més provincià ser un peruà acomplexat, llepaculs del teu país d’adopció, ficant-te, desagraït, en els assumptes dels catalans per guanyar-te els espanyols més recalcitrants. És clar, el seu país d’origen es va independitzar d’Espanya el 1821 i ja han passat les velles recances amb l’imperi decadent. Veuríem si opinaria igual d’haver nascut allà en temps del conqueridor Francisco Pizarro. Ets una llosa, Mario. 





1 comentari:

  1. Completament d'acord. Amb ajuda estrangera o sols, sobretot depèn de nosaltres la nostra cultura. I el procés d'internacionalització sempre ajuda.

    ResponSuprimeix