Un dia, l’Ajuntament de Barcelona va fer fora els
ocellaires de la Rambla a traïció, passant per alt tots els convenis pactats
amb ells per tal d’adequar les parades d’ocells al nou disseny comercial del
passeig. És aquest sovint mal entès disseny que ja ve
de lluny i que arranca a la ciutat tot el que n’és propi i únic: la històrica
xarxa de tramvies, notables edificis modernistes i d’èpoques anteriors, els
característics semàfors, botigues i establiments i fins i tot uns molt
identificables containers. En el cas de la Rambla, ni el suport
dels floristes, quiosquers i venedors de la Boqueria per una banda ni el dels
milers de signatures anònimes per l’altra han fet canviar d’opinió
el consistori, que deixa de banda així les ocelleries de tota la vida (o almenys
des de 1855). La paradoxa és que permet que un nou negoci en auge conquereixi
el passeig: on abans hi havia ocelleries ara hi ha homes que canten com els ocells
i tracten d’encolomar als turistes aquests estúpids xiulets que es posen dins
la boca i distorsionen la veu. Els Antics Ocellaires de la Rambla –aquest és el
nom del col·lectiu que reivindica el seu lloc de sempre al turístic carrer- han
passat a ser ara els Nous Ocellaires de nacionalitat indefinida.
On abans hi havia pit-roigs, rossinyols, bitxacs,
merles, papamosques, mallerengues i pardals, ara hi ha homes que fan d’ocell. És una
variant sonora d’aquells artefactes de llum blavosa que surten disparats amunt i descendeixen lentament per efecte d’una mena de paracaigudes (i que sobrevolen
els cels de totes les ciutats europees). Igual que els xiulets d’ocell, no són
específics de ninguna ciutat doncs no en representen cap, així que s’inscriuen
en el que podríem anomenar “records universals encara més inútils que els
records convencionals”. Serveixen bàsicament per impressionar els nens petits i
provocar així que els seus pares els comprin. Un cop adquirits perden la funció
doncs no hi ha família capaç d’aguantar el seu fill tot un dia parlant com el Pato
Donald. Abans eren aquells ninots de goma enganxosa que els venedors
esclataven a terra convidant als turistes i passejants a observar com en
qüestió d’uns segons recuperaven la seva forma original, o aquelles senzilles
figures dels Simpson que ballaven al ritme de la música que els posaven
al costat. La petita diferència amb els xiulets dels quals parlo es que els seus venedors, possiblement sense ells saber-ho, han aconseguit fer tornar els
ocells a la Rambla i sumar-se a aquesta demanda dels Antics Ocellaires desterrats.
Aneu-hi a gaudir del cantar dels ocells abans que se’ls ocorri de vendre
qualsevol altra tonteria!
