¿Queda una altra opció que no sigui la independència?

I si pogués ser, abans de dilluns, és clar, de manera que la imminent imposició del 155 (en realitat ja hem suportat el 15: ara falta el 5, del que desconeixem l’abast) no tingui efectes sobre la legalitat catalana (entenent que n’hi ha una). A menys que el govern català en tingui una bona de pensada, una arma miraculosa o un deus ex machina per burlar l’ultimàtum. Si no és així, i si ens ho volem creure, amb la independència formal no hi haurà cap autonomia a suspendre. Podran fer mal, però l’autonomia ja no ens la treuen així que els burlem un cop més. 

Encara que no suficient per a molts, mai no hi ha hagut tant suport a la causa independentista com ara. És urgent arribar fins al final si es vol culminar el Procés abans que l’aliança independentista es trenqui (que es trencaria un cop assolida la gran fita és una evidència però si succeeix abans s’ha acabat el bròquil). I no parlo només de l’esquerda que dimarts es va produir entre la CUP i la resta sinó de la que inevitablement es produirà aviat entre el propi Junts pel Sí. No crec que sigui una imprudència afirmar que la vella Convergència no independentista (dins i fora del govern) s’ha espantat en el darrer moment i ha forçat una marxa enrere que ha anat en contra dels passos que s’havien pactat en un govern que fins ara els havia acomplert un a un.

Catalunya porta dos mesos al carrer (i davant el televisor): les manifestacions contra l’atemptat de mitjans d’agost (amb aquella manera de fer del govern que ja apuntava a l’Estat tan desitjat per a molts), una nova Diada multitudinària, les mobilitzacions pel material electoral descobert al llarg de setembre i per les detencions polítiques el 20 i 21 d’aquell mes, el referèndum l’1 d’octubre i l’aturada general dos dies després, les concentracions pel diàleg el 7 d’octubre i per la unitat d’Espanya el 8 i les concentracions en espera de la suposada proclamació d’independència del 10 d’octubre. Estic segur de deixar-me’n i tot, i, veient com van les coses crec que el llistat s’ampliarà fàcilment en les properes setmanes.

L’independentisme que no està esgotat (de tantes dates històriques) està més que tocat per això de dimarts, sinó temptat pel derrotisme. Per contra se’l necessitarà més que mai per ajudar a fer sortir el govern d’aquest embolic. Desconeixem el grau de contundència estatal que ens venia al damunt amb una proclamació formal, però m’ensumo que ens caurà igual a causa de l’ambigüitat. S'ha aconseguit una mica de calma, és cert. El descans del guerrer, que es diu en cinema. Però amb una proclamació formal teníem més unit que mai el sector independentista. Amb això de dimarts, hem aconseguit dos ultimàtums (el del PP i el de la CUP), més que possibles divergències entre ERC i l’antiga CIU, l’amenaça espanyola d’il·legalitzar els partits aliats per la independència i el poble descol·locat (ningú va defensar els col·legis electorals aquell diumenge per a res). ¡Si ha de venir la maquinària de guerra de l’Estat que sigui per una bona causa!