dimecres, 11 d’octubre del 2017

¿Algú pot explicar què va passar ahir?



L’ambigüitat pot servir per a la política (els polítics venen a ser diccionaris de sinònims). ¿Però algú pensa a hores d’ara que aquí s’està fent política? Aquesta vella art precisa d’interlocutors. No es pot emprar contra un mur de formigó de deu metres d’alçada. Fins que no entenguem que això va de revolta (pacífica) i no de diàleg, doncs un dels bàndols l’ha negat fa molt temps, no arribarem enlloc. ¿Què va ser exactament la declaració d’ahir? Quin sentit tenen aquells pocs segons d’independència que deixen les hores de la de Companys com un èxit? ¿Eslovènia? El que funciona allà no té perquè funcionar aquí. Ahir es va voler estar bé amb tothom i pocs estan contents. És cert que s’ha baixat la tensió. Però allò que és ambigu dóna per moltes lectures.

Colau respirava alleujada. Iceta ho negava. Arrimadas* hi veia el que havia anat a veure-hi. Albiol ho menyspreava però feia un Viva España per si de cas. La CUP (els més hàbils del Procés doncs fan la revolució des de la reraguarda mentre les detencions, empresonaments, multes astronòmiques, embargaments i declaracions suïcides les deixen als de la línia de front) demanava una prova escrita d’allò que en realitat no havia succeït. Els convocats a Arc del Triomf per ANC i Òmnium es retiraven a casa amb un interrogant gegant sobre el cap mentre els pagesos arrencaven els motors dels tractors per tornar als seus pobles sense èpica de cap mena. El govern central té excuses de sobres per aplicar l’article constitucional que li vingui en gana: només li cal posar pausa al vídeo d’ahir quan el president parla d’aplicar el resultat de l’1 d’octubre en forma d’estat independent. No li cal sentir res més si el que vol és un pretext per actuar amb contundència.

¿Que no ho farà perquè Europa i el món els observen de prop? També sabien que amb les càrregues policials hi hauria milers de reporters anònims (ciutadans amb telèfons gravant) i que avui dia, les imatges donen la volta al món en qüestió de minuts. Al govern central li importa ben poc el que digui Europa o el món sobre la seva forma de procedir: l’opinió mundial no els traurà del poder però sí que ho poden fer els seus votants, i em fa l’efecte que una gran part aproven les mesures contra el Procés doncs l’anticatalanisme està més que inculcat. A més, en el club dels estats europeus, sobretot els més vells, segur que tenen interès en què això acabi bé, però una altra cosa és pensar que afavoriran la independència catalana si poden postergar una realitat que els vindrà a sobre tard o d’hora: l’eclosió d'històriques regions que volen guanyar poder davant l’estancament d’una Unió dels estats que gira hipnotitzada al voltant del seu eix (Alemanya) i amb símptomes d’alarma com és el Brexit (encara que el Regne Unit no hagi estat mai del tot a Europa).

El Tenim Pressa ha passat a ser No ens ve d’una mica més. D’acord, però Europa ho segueix tractant de Domestic Issues sense saber la que li ve a sobre: una desintegració lenta però sense retorn. Home, ¡però la Unió ha aconseguit dificultar les guerres entre els estats membres! Sí, ¿però tenia previst el conflicte entre els estats i les seves pròpies regions? ¿S’haurà cregut Europa això de la antiquíssima nació espanyola? Un estat sí. ¿Però una nació? ¿Una sola nació? Aquest argument cau per si mateix: ¿per què es reivindicaria Catalunya si formés part de la mateixa nació que la castellana o espanyola? Molts parlen satisfets de com n’és de vell aquest estat i aquest és el problema, que ho és massa de vell i fa temps que decau, que es podreix. Admetem-ho: l’estat fa aigües des de fa molt temps i cal salvar el que es pugui. Catalunya ha optat per saltar d’un vaixell (transatlàntic segons ells) que ja té mig cos sota l’aigua i que el capità no reconeix ni que ha començat a enfonsar-se.   





*Els de Ciudadanos, que no van ni moderar la rèplica d’ahir doncs només en tenien una de preparada i era la de la proclamació de la independència sense ambigüitat, van més a sac que el propi PP, al que volen deixar com a tou: Primo de Rivera és més perillós que Rajoy (tot i que els dèbils, quan se senten massa pressionats, són els que prenen decisions més contundents) i Albiol  (poc perillós per massa sentimental: plora davant la policia sàdica per guanyar-se una mica d’afecte i atenció del govern central). Sí, Rivera és més papista que el Papa (en aquest cas, més espanyol que els propis espanyols). Rajoy l’ha hagut de calmar ja que volia aplicar el 155 a tota costa: ambició sense límits, ressentiment monumental, ànsia de poder shakespearià, anhela la Moncloa al preu que sigui i la independència és un gran pretext, l’oportunitat de la seva vida. Encara no ha superat a Casado i la seva greu amenaça de Lluís Compay, però juga pels voltants i si cal, no li costarà molt dir-ne una de més cruel i feridora.






3 comentaris:

  1. M'alegro que la sèrie continuï de l'1 d'octubre enllà.

    ResponElimina
  2. Completament d'acord amb aquest article. El congreso de los diputados és un circ on fan equilibris per aguantar un Estat imposat i artificial que mai ha funcionat de forma natural, només cal veure de quina data és la bandera espanyola (finals del s.XVIII).
    S'escuden, perquè no tenen més escuts, amb la llei. Però obliden que: primer són les persones, després venen les lleis. Les persones fan les lleis, no a la inversa.

    ResponElimina
  3. Sobre algun dels polítics mencionats, recomenar la lectura de "Las leyes fundamentales de la estupidez humana" (ed. Lampre), de Carlo Cipolla, en una magnífica edició, on s'explica que un estúpid és més perillós que una mala persona.

    ResponElimina