divendres, 27 d’octubre de 2017

¿Tom o Jerry?



Sembla que per fi l’Estat espanyol i el govern català han arribat a un acord irreversible: treballar per la liquidació de Catalunya com a Comunitat Autònoma. 

Si es proclama la independència que sigui amb solemnitat i de forma clara. Que no es limitin a aixecar la suspensió del dia 10 d’octubre doncs s’entraria de nou en una perillosa ambigüitat: aquella suspensió es va fer sobre una independència no declarada sinó esmentada a partir dels resultats del dia 1.

El problema, per més por que faci, no serà proclamar la independència sinó creure’s tot seguit el país. Acceptar les conseqüències reals que comporta desconnectar amb l’Estat espanyol. Dit d’una manera concisa: no es pot fer vaga el 3 d’octubre i festa nacional el 12. Espero que estiguem a l’alçada dels esdeveniments.

Si s’hi arriba, anirà ben just per a la integritat del govern català (les previsibles fissures del pacte independentista estan al límit) i per al govern central (els sindicats de la policia nacional manifesten un descontent progressiu dels agents). També anirà just per al groc de les estelades, senyeres i espanyoles que pengen dels balcons (aquesta darrera comença a semblar la bandera d’Àustria en molts d’ells).

Potser sí que és tard, però, perquè el govern espanyol s’adoni que això ha començat a Catalunya però no es quedarà aquí. Que la desintegració de l’Estat espanyol com el coneixem no té aturador. Que Catalunya només és el començament. Que les chapuzas, també en política territorial, s’acaben pagant més tard o més d’hora. Això sí, passi el que passi ja és tard també per als dos empresonats a Madrid, que serviran a l’Estat de valuosa moneda de canvi per a negociacions i traspassos de competències de primer ordre.

Tinguem en compte que els que volen governar Catalunya per la força estan imputats per escandalosos casos de corrupció. Per tant, quan parlen amb aquella supèrbia de fer complir les lleis (o el cansí tornar a la legalitat) recordem que s’han passat les seves pròpies lleis pel forro robant descaradament a tots aquells que els voten. Un d’ells deia fa poc que en aquest país qui la fa la paga: el cinisme s’infla com un globus i els acabarà rebentant a les mans.

Quin infantilisme aquest del govern espanyol: atacar primer i després, quan rep una resposta, encara que sigui pacífica, fer-se la víctima. Un país on es demanen dimissions a diari i on ningú no dimiteix mai. Un país escollit membre del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el mateix dia que empresona dos pacifistes catalans: això és entrar per la porta gran. Fa mesos que els del govern central diuen coses del tipus Puigdemont està a temps de rectificar i mentrestant han anat omplint el país de policies violents, han intervingut part de l’economia, han detingut i empresonat, han menyspreat un govern que, encara que independentista en més o menys intensitat, ha estat escollit seguint les seves pròpies lleis.

No cal negar el vertigen. Estem ben sols i, com el 1714 Europa mira pels seus interessos i ara mateix no hi figura Catalunya com a nou estat. Però va bé per a la nostra èpica personal. Per engrandir la nostra història de batalles perdudes però de guerres guanyades: ¿o no és guanyar seguir aquí i no haver desaparegut sota el fang dels cavalls dominadors com tantes altres nacions europees? Ni amb l’ajuda dels més grans nacionalistes espanyols, ni amb la dels més grans espanyolistes catalans hem estat esborrats del mapa com a nació.

Juncker diu que no vol una Europa de 100 estats. Ho diu ell que forma part d’un país diminut de només mig milió d’habitants (una quarta part, només, dels actuals votants de la independència a Catalunya). A veure què diuen quan l’afer domèstic català s’estengui, de formes diverses i per motius diferents, a tot l’Estat. A més, la Comissió Europea consent la violència policial desmesurada i, el que és pitjor, els presos polítics a un estat membre com Spain. Hipòcrita i cínica: els seus líders van arribar a dir que només "reflexionarien" sobre Catalunya si Rajoy ho demanava.

Als que diuen que Catalunya, com a tal, no ha estat mai una entitat política independent, diguem-los sense entrar a debatre-ho: no es tracta de si ho hem estat abans o no, es tracta de què ara ho volem ser. La resposta als qui encara ens pregunten per què volem la independència: la pròpia actuació de l’Estat a la nostra necessitat de portar aquesta inquietud a les urnes, una mena de resum de quin ha estat el tracte general al llarg dels segles.


Fem que Rajoy lamenti amb tota la seva ànima haver promogut aquelles signatures contra un Estatut legal fins i tot per a ells. Que la falta de cultura del pacte dels governants castellans, que escrivia Vicens Vives, sigui un motiu d’immaduresa política i no d’orgull castís. Que aquest preferir perdre-ho tot amb honor que arribar a un acord amb els antagonistes és estúpidament antipatriòtic com ho és qualsevol política de terra cremada. Fem que, si entren en aquest forat negre de nom 155, hi quedin atrapats per sempre. Fem que la Història no es decanti sempre pels mateixos. No deixem que un imperi en decadència entri de nou victoriós a Barcelona i ens faci ajupir durant dècades. Fem que la resistència contra reis, dictadors i pronunciamientos hagi valgut la pena. No ens deixem governar pels que han negociat amb els terroristes però no amb els pacifistes. Fem que el govern central torni a bufar les brases pensant que apagarà el foc i les revifi de nou, un cop més, per sempre. Fem que Rivera, Boadella, Millo, Albiol i tants altres quedin en terra de ningú i devorats per les seves pròpies mentides. Fem que aquells espanyols que professen a diari el menyspreu als catalans que no els agraden es quedin ben aviat sense recursos. Fem que, d’ara endavant, si és que cal pactar el que s’hagi de pactar amb Espanya, no sigui de genolls sinó amb orgull. I que Espanya s’adoni, si vol, que el problema no són els catalans sinó les relacions entre Madrid i les aspiracions del govern català. I que Catalunya s’adoni, si vol, que el problema no són els espanyols sinó aquells que, per guanyar-se els seus vots, els inflen el cap contra nosaltres. I, a uns i altres, que Espanya té dues capitals i que així mai funcionarà aquest nacionalisme que diuen que no professen però que fa impossible la convivència per haver errat en el model d’estat. Que s’ha provat tot, democràtic o no, i que el problema és ras i clar: una nació no pot viure dins d’una nació i menys encara quan una és pactista i l’altra de modes absolutistes. I si encara ens queden forces, fem callar Garzón, que ara s’omple la boca amb bones paraules quan el 1992, abans dels Jocs, va dirigir les detencions de nombrosos independentistes, molts d’ells torturats i empresonats mentre Pujol i els seus, que encara no eren independentistes com diuen que són ara, miraven cap a un altre lloc, olímpicament.





1 comentari:

  1. Ben dit. Al segle XXI la gent ja no és ignorant, avui dia hi ha molta informació, i el mal que han comès PP i Ciudadanos és mentir contínuament. Això la gent ho ha detectat, i ara som on som. La veritat sempre acaba triomfant.

    ResponSuprimeix