Catalunya ja posa el problema, ¿ha de posar també la solució?

La influència a Espanya és tal, que si un sector de catalans plantegen un repte polític al govern central (la independència), és un altre grup de catalans el que proposa a nivell estatal una solució política (l’unionisme de Ciutadans/Ciudadanos). Els de Rivera juguen fort i no els falta passió i avantatges davant l’immobilisme del PP, la falta d’inventiva del PSOE i aquest quiero y no puedo definitiu en el que es pot quedar Podemos. Però esperem que tot plegat es quedi en Rivera doncs abans, quan uns catalans volien acabar amb uns altres s’havia de recórrer per exemple a Primo de Rivera, que seria el primo de Zumosol. Cambó i la Lliga van sol·licitar els seus serveis per esclafar unes revoltes socials i el forçut espanyol va acabar per tombar tot allò que feia tuf catalanista, ni tan sols independentista. Quina paradoxa, Primo de Rivera va acabar amb la majoria de projectes de Cambó, que cauria al mateix error simpatitzant amb Franco. El líder de la Lliga, quan tenia un problema a casa, recorria a Espanya, però en canvi volia que Catalunya fos la locomotora de l’estat. 

És el mateix cas del traspassat CIU. CIU era sucursalista. No literalment de partit com el PP català o el PSC, però sí de l’estat, cosa pitjor ja que està per sobre dels partits. En els anys de més poder, no només no tenia en ment plantejament secessionista de cap mena sinó que deia que Catalunya era una part d’Espanya i que Pujol era el representant ordinari de l’estat a Catalunya. Aquell sucursalisme de CiU el portaria anys més tard a pactar amb el PP i donar-li un poder absolut que després es manifestaria contra la pròpia Catalunya, de la mateixa manera com havia passat amb Cambó i els seus negocis amb Primo de Rivera o Franco. I és que els espanyols no han aconseguit espanyolitzar Catalunya ni amb la fervorosa i continuada col·laboració dels propis catalans. Però aquesta vegada, amb Rivera, no serà un líder espanyol contra els catalans patrocinat pels catalans sinó directament un líder català engrandit gràcies als catalans per anar en contra dels catalans en nom dels espanyols. Dit d’una manera més clara si es pot: uns catalans posant un gran problema als espanyols i uns altres catalans oferint als espanyols la solució al problema. Ni Cambó, salvant diferències, ho hauria fet millor.

Si el resultat del passat 27 de setembre de Ciutadans/Ciudadanos a Catalunya és un reflex fiable del que pot passar-li a aquest partit a l’estat el 20 de desembre, com ha passat abans amb el PSC-PSOE o el PPC-PP, Rivera podria ser determinant en l’elecció del proper president del govern espanyol o fins i tot assolir ell aquest càrrec, fet que no es descarta en absolut. Cal parar-se per un moment a pensar el que representaria el fet que un català, catapultat per un partit nascut a Catalunya, assolís el càrrec de president del govern espanyol. Deixant de banda els fugaços Prim (amb la monarquia d'Amadeu de Savoia) o Figueras i Pi i Margall (amb la Primera República) o fins i tot els "gairebé" del propi Cambó, Serra i Borrell, per posar-ne algun més donada la falta d'elements, Rivera seria el primer a assolir-ho d'una forma aparentment sòlida (4 anys com a mínim si tot anés bé) i en gran part seria gràcies al procés català. Rivera, coneixedor de Catalunya a diferència del PP central, sí seria perillós per a les negociacions amb els catalans, doncs sabria tocar veritablement en els punts dèbils i no caure només en la provocació pròpia del PP que en el fons dóna motius al procés.

Això sí, si un dia s’esdevé la independència catalana i no se’n troben prous, no s’ha d’oblidar de posar, a la galeria d’herois nacionals, als barons del PP, des d’Aznar a Wert sense deixar-nos-en cap, doncs són veritables inspiradors i motors de la pàtria catalana. I és que si Espanya perd Catalunya, ara o en el futur, serà per aquest honor castellà del tot o res, del morir abans que rendir-se o pactar, d’aquesta actitud medieval, cavalleresca, masclista en excés, colonial i orgullosa fruit d’una ignorància colossal per allò que fa segles que tenen al davant: una colla de súbdits amb ganes de recuperar el que és seu.