Esto es España y al que no le guste que se vaya

Alexandre Deulofeu (polític, farmacèutic, mestre, músic, historiador, filòsof i escriptor empordanès) no era un profeta ni un futuròleg. Ell feia els seus pronòstics a partir de la Llei de la Història, un sistema orgànic comparable al dels éssers vius. Preveure, poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial que una Alemanya vençuda, en runes i dividida s’acabaria reunificant i seria decisiva en la construcció d’una nova Europa o que la Unió Soviètica, aleshores forta i vencedora, es desintegraria abans d’acabar el segle XX, devia semblar força improbable en el seu moment (el propi Josep Pla en feia mofa).

Però anem al que ens interessa. ¿Què va dir Deulofeu sobre Catalunya? Agafant l’imperi espanyol i basant-se en la seva teoria matemàtica del naixement, desenvolupament i mort dels imperis, va calcular, encara en el franquisme, que Espanya com a tal derivaria, en els seus darrers anys, en una sèrie de lluites ferotges entre el poder central i les diferents nacionalitats que formen l’estat: Catalunya i País Basc principalment. Dintre d’aquestes lluites, encara, una confrontació entre ideologies oposades. Aquesta fase caòtica la va trobar Deulofeu en totes les cultures i en tots els cicles. L’any 2029, preveia, l’imperi espanyol es desfaria del tot i Catalunya esdevindria independent per grat o per força. ¡Tot això, abans d’entrar sota l’òrbita del IV Reich!

Sembla coincidir amb el que Robert Kaplan, autor del llibre La venganza de la geografía, va dir el 2013 sobre Espanya: Madrid es troba en un centre molt solitari de la península i existeixen altres centres perifèrics. Amb la crisi i la cessió de poder a Brussel·les és lògic que hi hagi forts moviments regionals. Si el centre controla un territori molt ampli i no és suficientment flexible, pot conduir a una excessiva burocratització i a una economia insuficient. Una Catalunya independent tindria sentit històricament.  

  Si ens fixem en la silueta d'Espanya, a la dreta de la bufanda, hi falta Catalunya

Espanya uniforme, foral, colonial i incorporada o assimilada (mapa del segle XIX)

Si hem de fer cas a Deulofeu no val la pena preocupar-se molt per la Unió Europea (tindria nassos que acabés mediant Suïssa, que no en forma part) en vistes d’aquest Quart Imperi Alemany que ell veu com una prolongació del control germànic sobre Europa. ¿Què hi faríem els catalans en una Europa sota el IV Reich? Seria un paper difícil, la veritat, doncs quan un s’ha acostumat a que li diguin jueu (abans del Procés) ara ha d’acceptar que no, que en realitat és un nazi i un racista (Procés). No és fàcil viure amb aquesta contradicció. Si un es posa a estudiar una mica l’ascens, consolidació i expansió del nazisme s’adona que sí, que la proliferació de banderes i les massives mobilitzacions són un punt en comú. Amb la resta, en canvi, un no s’hi troba tan identificat: detencions, empresonaments i judicis polítics, violència policial, cinisme i negacionisme. No hi ha dubte que mentir descaradament a tants, a la forma de Goebbels i encara que sigui a costa dels catalans, portarà a moviments de protesta i possibles revolucions també a la resta d’Espanya. Algú podria dir: ¡els catalans també mentiu! Jo li diria: no, com a molt ens autoenganyem.

Si ets un català independentista i et tornen a dir nazi, recorda’ls només que uns quants governs enrere en la història espanyola es van enviar milers de catalans i espanyols republicans als camps d'extermini, on la majoria van ser esclavitzats i assassinats. Que qui signava aquestes deportacions (Serrano Súñer) va morir sense ser mai jutjat i que Franco, de qui era cunyat, va formar una aliança amb Hitler i Mussolini. Recorda’ls que el primer va fer unes maniobres d'aviació a Gernika per aplicar després a Varsòvia, Rotterdam, Anglaterra...(Franco ho negaria, mentint al seu poble, com va fer el PP el 2004 i està fent aquests dies) i que el segon va manar bombardejar Barcelona per impressionar el primer i sense permís del gallec, qui després que pengessin el cadàver de l’italià com un ànec xinès a Milà i l’austríac es suïcidés i demanés que el reduïssin a carbó per evitar el destí del seu aliat, va saber canviar magistralment (les coses com siguin) el braç en alt per les abraçades a Eisenhower.

Demà, dimarts 10 d’octubre, podria declarar-se la independència de Catalunya. Per a alguns seria una aberració, un pecat, un suïcidi, una imprudència, una magna il·legalitat més. Tant ells com nosaltres hauríem de tenir clar que és cert, que no es pot pretendre que una revolució segueixi cap legalitat doncs ja no seria una revolució, però que en realitat, per difícil que sigui, s’està portant a terme el que deia un programa electoral votat per una majoria independentista seguint les lleis electorals de la legalitat espanyola. ¡No podrem negar a aquests xicots que estan complint amb les seves promeses electorals! Per uns altres, això és un somni fet realitat, siguin quines siguin les conseqüències de la decisió de demà, si es pren. La trampa no són els bancs i empreses que “marxen”: tornaran a Catalunya es declari la independència o no. La trampa és remoure els nostres sentiments amb unes càrregues policials d’aquella magnitud i provocar-nos una reacció apassionada que porti a decisions polítiques precipitades que o bé portin al fracàs o bé a una justificada intervenció violenta total. No ho negarem: la decisió de demà és de les més complicades i transcendentals de la història política catalana (si no la que més).

Si demà es proclama la independència catalana i amb ella venen mesures repressives greus, pensem que no som els primers ni serem els últims. Pensem que val la pena tirar endavant encara que sigui per no haver d’aguantar més que ens vingui a renyar Mario Vargas Llosa (que li treu noblesa al cognom del president eludint el de i deixant-lo en Puigmont i que de la nació catalana només coneix la gauche divine i els llatinoamericans del boom). Recordem el cas d’Irlanda i perdem la por. El 1919 el Sinn Féin aconsegueix uns resultats sorprenents però es neguen a figurar a la cambra dels comuns britànica. Per contra creen un parlament propi (Dáil Éireann), no reconegut per la llei britànica. De seguida els irlandesos signen un document de Declaració d’Independència Unilateral. Aquella República d’Irlanda només aconsegueix un reconeixement internacional: la Unió Soviètica, que de fet es troba en procés de consolidació. La independència d’Irlanda no s’escapa d’una dura guerra amb la illa veïna, que finalitza el 1921, quan el Regne Unit reconeix la independència d’Irlanda, que de fet no serà del tot efectiva fins anys més tard. Que no ens espanti la guerra: nosaltres només tenim tractors i cassoles així que de guerra no en podem fer cap.

Gaziel, reprenent el que deia Deulofeu o Kaplan, va escriure que el caràcter espanyol s’ha mostrat sempre refractari a l’esperit liberal, potser perquè el poble castellà, el que ha dominat sempre Espanya en tant que plasmador del que anomenem la seva unitat nacional, és fonamentalment un poble antiburgés, hidalgo, de guerrers i de sants, de místics i de conqueridors. El periodista veu necessari que Castella reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a cultivar lliurement la seva llengua i a administrar-se ella mateixa a casa seva. L’independentisme és somniador. El somni de Gaziel de canviar Espanya també.