¿Podria Tom guanyar Jerry?

Tenia a Gaziel sobre la taula des de feia dies, per si de cas. Però desitjava no haver d’obrir-lo encara: Cada vegada que el destí ens col·loca en una d’aquelles cruïlles decisives, en què els pobles han d’escollir entre diversos camins, el de la seva salvació i el seu encobriment, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment, estúpidament, en el que condueix al precipici. 

 El periodista sabia el que es deia: des del compromís de Casp el 1412 (per posar un cas conegut tot i que en trobem molts abans) fins a la farsa de fa una setmana al parlament, passant per una infinitat de moments estel·lars, els catalans hem escollit molt sovint, pel que fa a la política, el camí incorrecte. Som encara aquí, sí, però de miracle. Potser més per la incapacitat del veí que per mèrits nostres. No ens enganyem: la política no és el nostre fort. En tenim molts de forts, però no pas la política. Tampoc és que sigui una aptitud dels del costat, per sort, doncs de ser bons polítics haguessin aplicat un centralisme astut que potser ens hagués portat a deixar-nos seduir i abandonar això nostre fa molt de temps. En el que segur que som bons és en èpica. I en ressorgir de les cendres. ¿Com és possible que la nació no acabés el 1714 després de la conquesta borbònica i aplicació del 155 de l'època? Definitivament som aquí per incompetència del rival.

Puigdemont i Junqueras han de sortir a donar explicacions. Ja fa una setmana de la monumental cagada del segle i no han dit res al poble. El primer ho ha de fer en termes polítics i el segon pel que fa als econòmics. Fins el 10-O tot el que feia referència al present del funcionament del Procés va ser transparent. ¿Per què des de dimarts hi ha hagut aquest silenci? No cal dir-ho: per por que el poble es giri contra ells per haver estat estafat. Puigdemont ha escoltat massa gent els darrers dies. Sobretot abans del 10-O, dia que passarà a la història com la jornada que l’Estat espanyol hagués començat a respectar Catalunya després de segles de menyspreu. ¿Algú reconeixerà un dia d'aquests que s’ha perdut la gran oportunitat i deixarà de fer veure que tot respon a una estratègia? ¡Al poble català no se l’enganya més, ni allà ni aquí! S’ha mostrat digne i orgullós els darrers anys i per variar, els polítics no han estat a la seva alçada. 

El governador Millo després dels empresonaments: ningú està per sobre de la llei. S’equivoca. El seu partit ho està i ho ha estat sempre. Per això estem aquí i per això ens hem hagut de fer la nostra pròpia llei, que el mateix govern català va menysprear el dia 10. Ara per ara era la única protecció, la única legitimitat, davant els empresonaments de persones, il·legalitzacions de partits i entitats i de tot el que faran igualment. Potser Mas, partidari d’esperar a tenir més suport internacional, s’estalviaria de pagar els seus injustos deutes amb l’Estat espanyol doncs qualsevol acció repressiva hagués topat amb una llei pròpia i aleshores sí, el món hagués reaccionat d’una altra manera. Ara per ara, a qui li importa si un estat reprimeix amb pallisses o presó a una regió pròpia. A veure si entenem que els estats es defensen entre ells i no pas a les regions. Deixem ja de banda la innocència del això no pot passar al segle XXI o Europa ens ajudarà. Ara toca fer-nos respectar i això només ho farem possible amb el nostre propi estat. 

Un estat català decent mai no permetria que un diputat espanyol fes mofa d’un president seu afusellat. Prendria mesures. Aquesta és la diferència entre ser o no ser una entitat nacional respectada. El més trist és que la indecisió del dia 10 serà com fer-se un autogol a favor dels que, després de la burla i el menyspreu, munten un Desfile de la Victoria a Madrid que sembla el carnestoltes: uns disfressats de conqueridors d’Amèrica, els altres orgullosos d'una cabra estúpidament disfressada, un gos sobre el capó del cotxe d'una policia homenatjada per les castanyes repartides a Catalunya i altres damunt d’unes llanxes zodiac en honor, potser, als catalans independentistes que el diputat Casado, el de la gracieta de Companys, associava fa unes setmanes amb aquesta embarcació. Per rematar l'espectacle, el ministre d'exterior espanyol va parlant per Europa sobre l'adoctrinament a l'escola catalana a partir d'una prova de la mà d'Albiol que posa els pèls de punta: uns nens i nenes interpretant una obra de teatre sobre la Guerra dels Segadors iniciada el 1640.

El poble al carrer tants cops com faci falta. Avui amb espelmes. Demà amb banderes. Els polítics a treure'ns d'aquest estat abans que el poble els tregui a ells dels seus càrrecs.