Sempre hi ha un català on un menys s'ho espera

Potser pel seu descontent polític permanent, pel seu país inacabat o per la seva frustració històrica, sempre hi ha un català, o el més semblant, allà on un menys s’ho espera: en els llocs més remots, en les èpoques més convulses i en les proeses mundials més rellevants. A vegades fins n’hi ha dos. Això explica que en aquell punt del Pacífic coster, lluitant per Xile un i per Perú l’altre, coincidissin en aquella data de sal i pólvora del 21 de maig de 1879 un tal Grau, amb orígens a Sitges, i un tal Prat, l’avi del qual havia nascut a Santa Coloma de Farners i s’havia instal·lat a Xile el 1806.

Arturo Prat, amb proeses a les seves espatlles com les de Papudo, Abtao a Chiloé i les d’espia a Buenos Aires per una guerra amb l’Argentina que no va ser, mor espasa en mà en el temerari abordatge al Huáscar des del seu Esmeralda, vaixell que havia quedat atrapat entre el foc de mar i el de terra. Temerari és tot abordatge, però és que a Prat només el segueix un sergent, així que el seu ho és encara més. Res d’això tindria el més mínim interès de no ser que Prat comandava la flota xilena i Grau la peruana, aliada amb la de Bolívia. I és que en l’anomenada guerra del Pacífic, la que va enfrontar per mar a les citades nacions, lluitarien segur molts més cognoms catalans en un bàndol i en l’altre. Però el que fa suculenta aquesta història és que n’hi hagués un al comandament de cada una de les flotes enemigues. 

¿Què hi feia una companyia de voluntaris catalans, a la fi del segle XVIII i amb la barretina com a ensenya, defensant dels anglesos la solitària fortificació de Nootka, a Canadà? ¿O una altra capitanejada pel militar de Balaguer Gaspar de Portolà fundant missions i ciutats a la no menys solitària Califòrnia uns decennis enrere? ¿O abans d'això un tal Miquel Rifós explorant l’actual Argentina fins al desert del Chaco? ¿O un de nom Joan Orpí fundant ciutats a Veneçuela i intentant en va posar el nom de Nueva Cataluña a unes terres conquerides?

  

¿Per què es van independitzar tants països d’Espanya a les colònies d’Amèrica? La fi de l’Antic Règim (borbònic) que suposa la Revolució Francesa no deixa indiferents les colònies sota control (borbònic) espanyol. Tampoc la guerra d’independència dels Estats Units envers Anglaterra. Fins i tot algunes revoltes d’esclaus aïllades, com la d’Haití. Sense comptar tots els elements propis d’una colonització prepotent i abusiva sobre els nadius i criolls. Aquella manera de governar despòtica va portar a aquells homes, descendents de castellans liberals, bascos i catalans, a independitzar-se d’Espanya. Podem dir que el darrer grup va fer allà el que no ha pogut fer mai aquí, i és que els processos d’alliberació d’aquells nous països comptaven gairebé sense excepció amb catalans o amb cognoms catalans: Larreu, Artigas, Mateu, Duran i Giró, Martí, etc. N’hi havia a les pròpies guerres d’alliberació, al redactat de les constitucions, en presidents de les lliures Costa Rica, República Dominicana, Equador, Cuba o Argentina o rere la composició d’alguns himnes, com els de Mèxic, Xile o Argentina.

El cas de Cuba, més tardà i del tot transcendental doncs suposa per a Espanya deixar o no de ser un imperi, tots sabem com va acabar, i això hauria de servir per entendre el perquè de l’autoritarisme anacrònic espanyol al llarg d’un segle XX en el que només les dictadures militars van durar pràcticament la meitat del segle. La pèrdua de la darrera colònia transoceànica també explica la consolidació i evolució del catalanisme polític. Cuba enforteix els dos nacionalismes per motius contraris i per això topen tan sovint des d’aleshores. De fet Catalunya s’emmiralla molt en el procés d’independència de Cuba, fins al punt de crear-se l’estelada a partir de la bandera independentista cubana i de ser l’Havana seu de diverses iniciatives independentistes catalanes durant els primers decennis del segle XX.

A Cuba trobem, més que mai en la descolonització americana, catalans lluitant als dos bàndols: l’independentista cubà i l’imperialista espanyol. De fet podríem parlar de tota una generació sencera de catalans o descendents de catalans tractant de trobar una sortida política per a Cuba: des de nació independent d’Espanya fins a província d’Espanya (que, de fet, com prova el cas de Guinea Equatorial més tard, és un pas desesperat per evitar una independència irreversible). Per centrar-nos només en la tercera i última guerra d’independència cubana, direm que quan el 1895 s’aixequen en armes diversos grups conspiradors a l’illa, fet que es coneix com el Grito de Baire, el protagonitzen dos cabdills d’origen català: Guillermo Moncada i Bartolomé Masó (aquest darrer escollit després cap del govern provisional).

Anem ara a Europa. Com veurem, aquí ens trobem amb un cas que es repeteix diverses vegades: és el dels catalans que, després de lluitar en guerres peninsulars, han marxat a un exili que de seguida els ha portat a la participació en noves guerres dels països d’acollida. Segurament el cas més sonat sigui el d’aquells que, havent lluitat en la Guerra de Successió Espanyola fins el 1713 o el 1714, es troben immersos, com a emigrats a les terres dels Àustries, en la guerra de la Quàdruple Aliança, en la guerra de Successió de Polònia i en la guerra de Successió Austríaca amb només vint-i-cinc anys de diferència. 

Més endavant, en el context de les guerres napoleòniques, un contingent de soldats surten de Florència el 22 d’abril de 1807. Travessen el nord d’Itàlia, una part d’Àustria i Baviera, per on travessen el Danubi i segueixen fins a Hannover. Allà es reuneixen amb una part important de l’exèrcit imperial de Napoleó. Travessen junts el ducat de Mecklenburg i el 13 de juliol entren en combat en l’actual Dinamarca. El 6 d’agost batallen a la ciutat de Stralsund. Aquell contingent de soldats que ha sortit d'Itàlia està format en part per un cos de voluntaris catalans, elogiat per l’Estat Major francès pel valor en la presa d’aquella ciutat. 

La guerra de Crimea, que per poc no passa a ser la Primera Guerra Mundial, va enfrontar entre 1853 i 1856 l’Imperi Rus contra una aliança formada pel Regne Unit, França, el Regne de Sardenya i l’Imperi Otomà. El general Prim va ser enviat a Turquia com a observador però s’hi va acabar implicant fins al punt de ser condecorat pel Sultà. No va ser l’únic català: una sèrie de voluntaris van lluitar sota la Legió Estrangera de França, formada per uns 600 espanyols. Eren carlistes derrotats que, després de combatre els àrabs al nord d’Àfrica, es van exiliar a França i van trobar un remei a la seva situació precària allistant-se a l’exèrcit francès. Eren tropes expedicionàries i vestien pantalons amples, faixa, jaqueta sense coll, polaines blanques i un barret amb borla.

La guerra Francoprussiana (1870-1871) torna a aplegar voluntaris catalans, republicans federals concretament, aquesta vegada al servei de la França de Napoleó III, que perdé aquella guerra a favor de Prússia, fet que va culminar en la unificació d’Alemanya en forma d’imperi (curiosament el 1871 també s'assoleix la unificació Itàlia, i no és casual que les dues nacions adoptin el feixisme en el període d’entreguerres del segle següent: el feixisme és la seva forma particular i ràpida d’engrandir l’imperi, doncs són estats tardans a Europa). Una de les poques victòries de França va ser a prop de Dijon i en ella hi van participar voluntaris catalans. Al començament de la Gran Guerra, el 1914, alguns francesos encara els recordaven. Junt amb les guerres napoleòniques i la de Crimea, ens trobem de nou en aquesta guerra amb un seguit de catalans lluitant per França. Però el cas no acaba aquí com veurem en les primeres guerres del segle XX. I ja que hem citat la unificació italiana, destacar que també trobem alguns catalans lluitant al costat dels piemontesos a favor d'ella i altres, d’esperit carlí, donant la vida a les files dels contraris a la unificació, com els allistats al cos de Zuaus Pontificis per defensar el Papat. Sabem d’almenys quatre catalans afusellats per aquesta causa. 

La Gran Guerra, que esclata l’estiu de 1914, es veu com una oportunitat per al moviment nacionalista català, una forma d’acció. Amb gran innocència es pretén recuperar les llibertats catalanes per mitjà d’aquella guerra contra el Reich alemany. El gruix de voluntaris catalans va ser important: hi ha qui diu que van ser 12.000, però, fos com fos, en van ser molts: catalanistes, socialistes, republicans, tradicionalistes, obrers, menestrals, bohemis de classe alta, aventurers, etc. A la majoria se’ls destinava a la Legió Estrangera. S’aspirava a formar una Legió Catalana, però els francesos no ho acceptaren per no disgustar Espanya. Feien la vista grossa, això sí, amb les senyeres en combat. A partir de 1916 els catalans en guerra editen un publicació: La Trinxera Catalana. Només se’n fan quatre números fins al final de la guerra. La medalla se’ls penja a casa mateix: Catalunya als Voluntaris Catalans 1914-1918. El govern francès, a més de no condecorar-los, tampoc permet als catalans, com a tals, de participar a la desfilada de la victòria a París, el 14 de juliol de 1919. Un gran negoci. 

La Segona Guerra Mundial. Un cop més hi trobem a catalans exiliats després d’una guerra a casa seva. Un bon nombre d'aquests s’acaben implicant, aquí de forma gairebé immediata, en una nova guerra per la banda francesa, almenys al principi. ¿Quina sortida els quedava? Per resumir la presència catalana a la Segona Guerra Mundial, que es juga en molts escenaris, podem destacar tres personatges essencials per als esdeveniments del conflicte. El primer és sense dubte Joan Pujol (Garbo), que com a agent doble aconsegueix enganyar els alemanys respecte la ubicació del desembarcament a Normandia, fet que canvia els esdeveniments de la mateixa guerra i de la pròpia Història. El segon seria el fotògraf Francesc Boix, intern a Mauthausen i fent el seu ofici al servei dels alemanys. Boix, gràcies a la seva astúcia, aconsegueix amagar milers de còpies de negatius de fotografies del camp, que serveixen després com a prova contra els líders nazis acusats a Nuremberg. No és menys important, per més que obscur, Ramon Mercader, qui, al servei de Stalin, assassina Lev Trotski a Mèxic i aparta així el principal contrincant del georgià portant el comunisme, almenys fins 1953, quan mor Stalin, a la forma com el coneixem.

En aquesta guerra trobem catalans lluitant per l’exèrcit regular francès a la Línea Maginot, frontera fortificada per defensar França d'Alemanya que no va servir de molt; als límits amb Bèlgica i Luxemburg o a les possessions franceses al nord d’Àfrica (aquí hi tingueren molta activitat). Això abans que els alemanys dividissin França entre la zona nazi i la zona col·laboracionista. Aleshores, molts catalans acaben construint búnquers a la costa atlàntica, no molt ben tractats pels alemanys. Però pitjor era acabar als camps de concentració i d'extermini, com va succeir a tants republicans, dels quals hi moriren un gran nombre. Trobem catalans a Dunkerque, on a molts no se’ls permet escapar amb les embarcacions i queden exposats als nazis. També hi ha catalans, i molts, actuant amb la Resistència Francesa en els sabotatges als ferrocarrils o en l’alliberament de viles i ciutats. 

No falten els catalans lluitant a la famosa batalla de Narvik, a Noruega. Altres foren llançats en paracaigudes a Creta per aturar els alemanys. Altres participaren fins i tot en l’intent d’assassinat de Rommel al desert o en la crucial batalla d’El-Alamein. O iniciant l’ocupació aliada d’Itàlia el 1943, on alguns acabarien lluitant amb els partisans italians. També a Normandia, desembarcant després dels militars com a tropes auxiliars, o al mateix Londres prevenint els ciutadans dels atacs aeris (alguns hi moriren per les bombes o els míssils V-1 alemanys). Alguns es trobaven a la rereguarda de la famosa batalla de les Ardenes. Altres entraren al refugi de muntanya de Hitler a Berchtesgaden, amb la divisió Leclerc. Entre els que es van unir als britànics destaca l’aviador Josep Maria Carreras i Dexeus, marit de la primera aviadora de l’Estat espanyol, Pepa Colomer. Carreras va instruir pilots de la RAF i va transportar avions des dels EEUU a Anglaterra. No va ser l’únic català que va pilotar avions al servei dels anglesos: Josep Pujadas, un responsable comarcal d’Estat Català i membre d’ERC, va formar part de l’esquadra polonesa de la RAF i un altre va ser enviat com a pilot a l’Extrem Orient.

També hi va haver catalans que van entrar al servei de Moscú, com a aviadors uns (un tinent va sobreviure als durs combats aeris sobre Stalingrad), com a espies els altres (ja hem citat a Ramon Mercader, que fou mercenari a més d’espia) o com a soldats alguns, al Batalló de Caçadors de Tancs per exemple. Cal destacar Sebastià Piera, a qui se li va encarregar la missió, juntament amb altres comunistes catalans, de disfressar-se de nazis i assassinar el comissari general dels Països Bàltics, Von Reitel, a més de segrestar el comandant de la División Azul. No es va dur a terme ni una cosa ni l’altra: quan s’hi van posar, els alemanys ja s’havien retirat de la zona per l’avanç dels soviètics com també la División Azul, en la que els militars vestien ridículament l’uniforme de la Wehrmacht nazi, dissenyat per a la suprema raça ària nòrdica i no per a les curtes mides dels hispans, poc acostumats d’entrada a temperatures de fins a 40 graus sota zero (en total van passar per aquesta divisió, al llarg dels diversos relleus, uns 6.000 catalans anticomunistes afins al règim o que buscaven el perdó dels seus pecats republicans). És destacable que grups de catalans comunistes s'enfrontessin directament amb catalans franquistes en terres russes. No van faltar tampoc soldats a les files de l’Exèrcit Roig en el seu avanç cap a Romania, els Balcans, Polònia i Alemanya. Alguns fins van arribar a alliberar Berlín el maig de 1945, ciutat defensada per alguns hispans inscrits a les SS, destacats a Spandau i als barris ministerials. A les files nord-americanes no hi va haver gaires catalans, però cal citar l’espia Ricard Sicre (Richard Sickler), militant d’ERC que va acabar treballant per la OSS, agència anterior a la CIA.

Deixant de banda les conquestes, guerres i batalles pròpies, disputades en terra catalana, peninsular o en altres racons del vell imperi (amb el record de la violència dels almogàvers o dels miquelets, guerrillers que culminen la seva evolució amb els maquis), els catalans, tancats i insolidaris per a molts, provincians per a d’altres, han mantingut una constant des del segle XVI que és la participació en guerres alienes, gairebé sempre sense cap benefici directe per a la nació (encara que moltes vegades es pretenia el contrari). Això ho trobem des dels setges de Viena pels otomans el 1532 i el 1683 fins a la guerra dels Balcans de finals del segle passat (¿què hi feia un grup de cinquanta catalans lluitant a primers dels noranta pel bàndol croat en accions tan rellevants com la pèrdua i reconquesta de Vukovar?)

Se’ns ha fet creure, i el més trist és que ens ho hem cregut, que el poble català és pacífic (una forma elegant de dir covard). Res més lluny de la veritat. Fins i tot sense la possibilitat d’aixecar-se en armes ha demostrat ser rebel i inconformista quan hi havia motius per ser-ho. I quan hi ha hagut la possibilitat de tenir armes al nostre abast i una causa justa (o no) per la que lluitar, ha estat un poble guerrer com qualsevol altre que s’ha vist atacat a casa o que ha trobat just i necessari sortir a fora per defensar les seves idees. És cert que el terrorisme, salvant l’anarquista, no ha encaixat mai amb la nostra forma d’entendre la violència, que descarta per principis posar en perill a gent no involucrada, innocent. Però no és casualitat que els darrers maquis antifranquistes fossin catalans i no fossin abatuts fins a primers dels anys seixanta. O que també durant la dictadura, a més d’una persistent resistència cultural, sorgissin grups armats a Catalunya que, nacionalistes o no, s’arrisquessin a la pena de mort per posar de manifest els seus ideals, com és el cas de Puig Antich o els germans Solé Sugranyes. L’intent d’invasió armada de Macià durant la dictadura de Primo de Rivera denota la voluntat de no acceptar allò que se’ns ha imposat (aquell cas, per més que frustrat a causa d'una delació, potser sigui l’únic que coneixem en què l’aixecament militar té com a únic objectiu la independència de Catalunya).        

Però una pregunta més, la més amarga, la última: ¿Per què els catalans hem estat capaços, al llarg de la nostra llarga història, de lluitar i donar la vida per causes i guerres forasteres, d’usar la violència amb eficàcia en les independències americanes o per les llibertats europees i no ha estat així quan es tractava de la causa sempre pendent que és la recuperació de la independència del propi país? Si realment van ser 12.000 els voluntaris catalans a la Gran Guerra, ¿ens hem parat a pensar el que hagués pogut fer amb ells deu anys més tard el tinent coronel Macià, que no en va aconseguir ni 400 dels 500 als que aspirava? 

Font:

Solé i Sabaté, J.M.; Puigventós, E. Els catalans a les guerres del món

No és país per a repúbliques

             

Per la forma de ser castellana del todo o nada és més fàcil que a la llarga Catalunya esdevingui un estat que no pas que Espanya es consolidi com a república (federal, entenem) per a un temps superior a les dues precedents, que ja és dir. La darrera va durar cinc anys per a uns o vuit per als altres, depenent si es compta la seva dissolució a partir de l’alzamiento de Franco o de la fi de la guerra. La anterior a aquesta, que va ser la primera, encara va durar menys. I si fem un repàs a les diferents repúbliques catalanes sota França o Espanya trobem un patró inevitable: la seva curta durada encara supera a la de les espanyoles.   

            La primera, la de Pau Claris, va durar ben poc. En el context de la Guerra dels Segadors contra la monarquia espanyola, el 16 de gener de 1641 Claris va proclamar la república catalana sota la protecció de la monarquia francesa. Mal començament si confies la teva república a una monarquia absolutista: a la setmana Catalunya es veu obligada a proclamar Lluís XIII comte de Barcelona per fer front a les forces castellanes i guanyar-les (la victòria fou un 26 de gener, data escollida no casualment pels venjatius franquistes, tres segles més tard, per entrar victoriosos a Barcelona). Menys d’un mes després, el 20 de febrer, entra a Barcelona el capità general francès dels exèrcits que lluitaven a Catalunya i tampoc casualment aquell mateix dia Claris es posa malalt i mor l’endemà. La qüestió no és si va morir enverinat o no. La qüestió és si el verí el va posar França o Espanya.

            Cal saltar fins a 1812 per trobar el següent intent, quan es pretén convertir Catalunya en una república tutelada novament per França, ara república. Catalunya és annexionada, efectivament, per Napoleó. Però no en forma de república sinó de província. Els catalans han oblidat que, en forma de monarquia o de república, França sempre serà França (aleshores ja s’havien quedat amb la Catalunya Nord mitjançant un pacte amb Castella). De totes maneres la cosa no va prosperar gaire temps i el 1814, la Catalunya dels quatre départements (Ter, Segre, Montserrat i Boques de l’Ebre) és incorporada de nou a la monarquia espanyola de Ferran VII.

El 1873 trobem la següent proclamació republicana, que, tot i ser espanyola, el cert és que està promoguda en gran part des de Catalunya. La Primera República Espanyola pretén, a ulls d’un sector de catalans, una descentralització política que reconegui la personalitat catalana. Res resulta fàcil. Els federals intransigents catalans comencen a conspirar amb militars de baixa graduació per proclamar la República Federal. Alhora pressionen la Diputació perquè proclami l’Estat català i iniciar la federació espanyola des de baix, per iniciativa provincial; en aquell moment el federalisme era una força majoritària a Catalunya però minoritària en el conjunt de l’Estat. El programa federalista entra en crisi per les divergències entre la direcció espanyola i el republicanisme de base catalana. Per fi, la república es proclama a Madrid. És l’11 de febrer de 1873. Fins el 29 de desembre de 1874, que és quan s’acaba a causa de la restauració monàrquica, hi trobem dos presidents catalans, els dos primers dels cinc que va tenir en menys de dos anys: Estanislau Figueras (menys de quatre mesos) i Francesc Pi i Margall (menys de dos mesos).

Al llarg de la Segona República Espanyola (menys federal que la primera si és que la primera ho va ser), que comença el 14 d’abril de 1931, no hi trobem presidents catalans directes com en la primera però si dos presidents catalans que pretenen federalitzar-la o interpretar-la en clau catalana. El primer és Francesc Macià, que el mateix 14 d’abril, després que la República Espanyola fos proclamada, diu: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació ibèrica. Aquell sufragi feia referència a les recents eleccions municipals que, a tot l’estat, es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia, que caigué sense sang. Tot i que Macià va comportar-se com un veritable cap d’estat, amb nomenaments oficials i primeres feines en competències com Defensa (no oblidem que era militar), als tres dies una delegació de la República espanyola va arribar a Barcelona i va obligar Macià a fer marxa enrere. Macià va cedir, però va aconseguir ni més ni menys que la restauració de la polsosa Generalitat, de la que seria el primer president de l’era moderna.  

El 1934, encara en el context de la Segona República Espanyola, el president Companys (successor de Macià a la Generalitat després de la seva mort un any abans) diu: En aquesta hora tan solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el govern provisional de la República. Companys pretén que la República no mori a mans de les dretes puixants i vol fer-la federal, com Macià havia intentat en va. Però Macià no va ser vist com un separatista (quan ho era del tot a més de partidari de la lluita armada) i en canvi Companys (no del tot separatista i menys encara la seva proclama, que pretenia ajustar un cop més les relacions entre Catalunya i Espanya) va ser detingut junt amb el seu govern després d’un bany de sang (75 morts i uns 250 ferits en el conjunt de Catalunya) per la recuperació de la Generalitat a mans de l’exèrcit. Sis anys després, el 1940, acabada la guerra, Companys és afusellat per les forces franquistes com és ben sabut.

No cal dir que també va acabar en res la intenció de Companys de crear una república tutelada per Anglaterra quan el 1938, un conseller de Chamberlain va rebre Josep Maria Batista i Roca, de part del govern català, per negociar una pau separada de Catalunya amb Franco sota mediació britànica.

El llarg hivern del franquisme va acabar amb qualsevol nou intent, tot i que la Generalitat republicana es manté a l’exili i es restaura amb Tarradellas. Paradoxalment, doncs, la república més llarga que ha tingut mai Catalunya ha estat la de la Generalitat republicana a l’exili.

Per més que algun socialista innocent d’aquí o d’allà encara s’ho cregui, el federalisme no ha tingut mai a Espanya base social de cap mena. A més, suposant que comptés amb moltes simpaties, es presenta el problema de si ha de ser simètric o asimètric. La Segona República, com qualsevol altre sistema polític espanyol, va topar amb el catalanisme ja que aquest només concebia un federalisme (que de fet no n’hi havia) de forma asimètrica. De fet, si per un moment imaginem el sistema de comunitats autònomes posterior com una mena de federalisme simètric, torna a sorgir el problema de Catalunya, a la que la simetria del café para todos no la compensa, i per això ens trobem, un cop més, on ens trobem en l’actualitat. D’aquí la eterna dificultat de la convivència de Catalunya amb Espanya: una nació que ha perdut les seves lleis i constitucions no estarà satisfeta fins a recuperar-les del tot.

Per això la independència és la via que, arriscada com s’ha vist sempre i com s’està veient, a la llarga no pot ser-ho més que les diferents formes provades fins ara. A més, tornant al federalisme, abans d’un veritable pacte federal hi ha d’haver sobirania de l’entitat que es federa. Això Macià i Companys ho van entendre molt bé. No, en canvi, l’Estat espanyol, que, en forma de monarquia, república, dictadura o democràcia no ha sabut solucionar un problema bàsic en la gestió del seu territori: Catalunya és una nació que mai no en tindrà prou amb les concessions que se li facin, doncs la seva aspiració psicològica com a país (més enllà del que opinin els propis catalans, que tenen una vida curta en comparació amb la seva) és la independència absoluta no ja d’Espanya, sinó de qualsevol país que la dominés. És una llei històrica i acabarà, més tard o més d’hora, per succeir.

Els dos darrers intents de consolidar una república catalana han succeït en l’intens mes d’octubre que ja hem deixat enrere. El primer, el del dia 10, podria batejar-se com la República del Minut. Pel que fa a la darrera constitució de república, la de divendres passat, ha estat de tot menys creïble, tot i la celebració a Sant Jaume, una mena de pa i circ per tenir al poble content. ¿Què és una fugaç república catalana sense una proclamació clara i contundent a Sant Jaume per més que aquell balcó té una maledicció si mirem Macià i Companys?

¿Qui es creu una república si els partidaris polítics d’aquesta són els primers en acceptar unes imminents eleccions estatals en comptes de defensar-la? ¿Com faran Espanya i Europa per gestionar els resultats del 21-D sabent per les enquestes que l’independentisme ha pujat uns significatius punts tot i evidenciar-se que el país, a nivell governamental, no està a punt per ser un estat? ¿Com sortirem d’aquest peix que es mossega la cua si l’unionisme diu que troba legítim el moviment independentista però no en canvi el vot independentista que fa possible una majoria al parlament català que es proposa complir el seu programa electoral?

¿Per què Vila, l’únic que pot ser acusat de rebel·lió (al govern català) tenia al despatx el retrat del president Mas i no el de Puigdemont com es va poder apreciar en un telenotícies? ¿Per què no va saltar quan convenia i ha saltat quan no convenia? ¿Per què intenta salvar la pell ridiculitzant el seu propi govern a la televisió castellana i aspirant a reconduir Convergència a un independentisme legal que no es creu ni ell? 

¿Per què es diu que Rajoy ha fet una bona jugada convocant eleccions com a resposta als fets del parlament de divendres, quan la jugada mestra hagués estat acceptar la proposta d’eleccions de Puigdemont del dia abans sense aplicar el 155 i desfer així l’independentisme?