dijous, 21 de desembre de 2017

El partit final



Cs

Aquell Mejor Unidos (molts independentistes ara el voldrien per a ERC i la llista de Puigdemont) ha passat en aquesta campanya a Ara sí votarem, força criticat pel mal ús del català. Potser per això no s’han volgut arriscar a cometre més errors i la propaganda encartada l’han enviada només en castellà (la paraula Procés la deixen així). És una mena d’abans/després en el que gràcies a la seva fórmula màgica el que associen amb una estelada (circular) i el color negre passa a ser de fàcil solució quan travessa el filtre de color taronja i el sentimental cor de banderes del partit. Tot plegat, però, sembla basar-se exclusivament en combatre l’independentisme.

Ciudadanos ha comentat alguna vegada que Convergència s’ha transmutat molt darrerament: Convergència i Unió, CDC, PdCAT, Junts pel sí, Junts per Catalunya. És cert. Però cal dir que ells es presenten com a Ciutadans, Cs, C's o Ciutadans-Partido de la Ciudadania barrejant els dos idiomes que diuen que defensaran juntament amb l’anglès. A la pàgina web del partit pots escollir qualsevol de les llengües de l’Estat (valencià inclòs). És una trampa. Pura aparença. Només han traduït les entrades però no el contingut, que sempre està en la llengua de Baroja.

A la llista de diputats/ades (sempre que m’hi refereixi serà per Barcelona) constato la restringida presència de cognoms catalans, cosa que potser explicaria que la propaganda electoral a domicili estigui només en castellà, doncs deu buscar sobretot el vot d’un electorat molt concret que és el castellanoparlant de l’àrea metropolitana, territori dominat sempre pel PSC. Alguns cognoms, a més de castellans (o francesos) tenen un aire literari-aristòcrata: Espejo-Saavedra o De l’Hotellerie de Fallois. No hi falta el toc exòtic, que sempre queda bé en una llista de candidats: Tahir Rafi Khanum. Mirar el darrer nom de les llistes sempre aporta informació crucial, com si fos un resum de tot l’anterior. En aquest cas, Francesc De Carreras, ideòleg i fundador del partit.


PP

PP de Presos Polítics. O de Polítics Presos si així ho prefereixen. Abunden els cognoms catalans a la seva llista. La seva propaganda per carta, tot i ser en els dos idiomes oficials al sobre, un cop dins només hi apareix un dels dos. No cal dir quin. L’eslògan España es la solución té un aire entre cínic i irònic tenint en compte que una bona part de catalans volen separar-se d’ella. Serviria més al PSC, emmirallat sempre en un partit diferent de nom PSOE.

A cara i cara d’un DIN/A4 podem llegir una carta del mateix Rajoy i una d’Albiol. Sembla que se l’hagin copiat mútuament, fins i tot en la manera com començar-la: Querido amigo. Formalitat i tradició. Claredat i classicisme. Resolució. L'heroïcitat d'haver tornat la pau a Catalunya, d'haver alliberat la terra catalana: Franco, Franco, Franco.

Els del color blau practiquen una política feudal amb un alt component d’anticatalanisme que sempre els ha donat uns resultats formidables. Tant és així que Ciudadanos, amb l’única però notable diferència de ser un partit català, s’ha apuntat al mateix joc per aconseguir posar Rivera a la Moncloa. Hi abunden els mètodes de la màfia siciliana: una corrupció desbordada, morts més que sospitoses a la trama Gürtel i, pel que fa al cas català, posar la unitat d’Espanya per sobre de la mateixa veritat i  comprar l’aprovació dels seus mètodes al preu que calgui: el Premio Príncipe de Asturias i l’Honoris Causa a Junckers, que s’ha deixat ensabonar els dos cops, seria el cas més sonat.

No falta a la llista el nom foraster per complir amb la quota pertinent: Hanan Serroukh Ahmed.


PSC

¿No seria hora d’anar renovant el logotip de la mà i la rosa? El color vermell que representa al partit, ¿no serà per la sang que aflora d’aquesta mà tants anys sobre les punxes de la flor? Incorporació d’alguns independents (que no independentistes) a la llista d’Iceta sota Units per Avançar (un altre nom que aniria bé als d’ERC en el seu afany d’anar per separat). El Partit dels Socialistes de Catalunya incorpora doncs alguns membres de l’antiga Unió. Iceta sap el que es fa: si els aproximadament 100.000 votants a Espalader a les darreres eleccions no han canviat de parer i toleren aquesta estranya fusió ideològica, els socialistes tindran un nombre de vots que sols no van fer res però que units als seus poden tenir certa importància.

Iceta culpa de tot plegat a un parell de noms propis: Puigdemont i Junqueras. Ni tan sols Ciudadanos ni el PP assenyalen directament. Ell ho fa en català i en castellà en una carta que és el revers del sobre electoral (la nota ecològica) i en la que pretén aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya. Almenys ja no treu allò del federalisme, cosa més complicada que la pròpia independència. Cita Tarradellas, a qui tots els unionistes han evocat en un moment o altre oblidant que havia estat un republicà independentista, encara que a certa edat un ja no té perill ni fa nosa. Curiosa la frase de Tarradellas escollida: el nostre país és massa petit perquè es menyspreï cap dels seus fills; es veu que ell tenia especial predilecció a malparlar reiteradament de tothom. Iceta és l'únic que desitja un Bon Nadal.

Un tríptic acompanya també la propaganda del partit. Hi ha una columna d’un gran treball imaginatiu. S’anomena Canviar de Rumb i incorpora un seguit de frases del tipus Passar de la inestabilitat a la estabilitat. Així fins a onze i sempre amb el patró paraula/antònim. 

Ah, el nom exòtic de la llista: Abdul Razzaq Sadiq Chohan.


JUNTSxCAT

Amb l’arribada del president a la capital d’Europa l’afer domèstic que tan lluny veien ara els crema a les mans. Allò de si la muntanya no ve a Mahoma, Mahoma va a la muntanya s'ha posat de manifest com mai abans. Pel que fa als empresonaments veurem si fan que l’independentisme s’eixampli, encara que ara haurà de canviar les prioritats. A alguns ja els anirà bé poder ajornar un cop més la independència real amb temes com la presó, exili i recuperació de la dignitat com a punts més urgents.

No cal enganyar-se. Allò dels divuit mesos era un Blitzkrieg o guerra llampec i aquesta mena d’atacs els alemanys els planificaven per guanyar, només per guanyar. Mai es preveia perdre. Per això Stalingrad es va convertir en el principi de la fi. ¿Quants anys durarà el nostre Stalingrad?

Ara Puigdemont veu aquestes eleccions com la segona volta de l’1-O. Ja hi som de nou. Tot és ambigu en els successors de Convergència: ¿el 9-N era o no era vinculant? ¿El 27-S un plebiscit o no? ¿El 10-O una independència declarada? ¿El 27-O un acte polític o simbòlic? ¿Bèlgica una manera de protegir un govern o d’estalviar la presó?

La propaganda electoral del partit de Puigdemont és l’única que ve dins d’un sobre de plàstic i no de paper. A l’interior hi ha una carta en els dos idiomes oficials i un tríptic amb un muntatge fotogràfic molt cinematogràfic. Hi ha una clara intenció de fer èpica. Pel que fa a la llista, l’inevitable nom de fora (Saloua Laouaji Faridi) i els primers set llocs ocupats per càrrecs a la presó, sortits de la presó o a Bèlgica. Els darrers són per a personatges ben coneguts de la cultura. Joan Rigol, el darrer de la llista, sembla voler recordar els orígens del partit més transmutat de la darrera dècada.


ERC-CatSí

ERC està en camí de convertir-se en la nova CIU. Fa anys, en canvi, havia estat una mena de CUP (no oblidem que el partit, en temps del Sis Ales (Àngel Colom i Colom) havia integrat part de Terra Lliure). ¿És l’aburgesament del poder el que torna els partits d’esquerres en partits de dretes com li ha passat al PSC? Potser sigui que Catalunya no pot passar sense un gran partit conservador i algú ha d’ocupar el lloc de la difunta Convergència.

En qualsevol cas, sentir dir aquests dies a Marta Rovira alguna cosa així com que avui si que es celebrarà el referèndum és un insult i una incoherència absoluta. ¿No s’havia celebrat ja? ¿No es van encarregar aquells milers d’urnes a la Xina, es van amagar al Rosselló i es van distribuir sense ser descobertes pels col·legis electorals del país per alguna cosa? Alguns pensen que la CUP és ben innocent de creure encara que la República es va proclamar de veritat, però no ho és menys que ERC i Junts per Catalunya pensin encara que la independència s’aconsegueix invocant els pecats del rival. O que aquells que no es van sentir representats pel govern durant el Procés ara s’hagin de solidaritzar amb els presos i demés injustícies.  

L’eslògan de campanya d’ERC potser sigui el més innocent de tot: La democràcia sempre guanya. Tenint en compte que Junqueras és historiador encara té menys perdó doncs ell sap millor que ningú que la democràcia, si guanya, dura ben poc. Almenys a Espanya, on la durada de les seves dues repúbliques democràtiques sumen un total de deu anys a tot estirar. La democràcia actual, molt imperfecta, ha durat, de moment, el mateix que la darrera dictadura així que no hi ha molt marge per afirmacions d’aquesta mena. La resta, és clar, han estat monarquies més o menys absolutes, que de democràtiques tenien ben poc.

Els retrats de Junqueras i Rovira, amb un excés de zoom, pretenen, com els plans tancats en el cinema, mostrar sinceritat i intimitat. Estan al límit, però. El concepte República es presenta com una cosa a assolir encara i no es parla mai d’independència. La llista de deures és tan feixuga que no hi ha temps per a res més: llibertat dels presos, recuperar les institucions, restaurar la democràcia, impulsar un acord de país (?) i el més innocent de tot: assolir amb la mediació d’Europa una negociació bilateral amb l’Estat Espanyol, per fer efectiva la República.

Els primers de la llista a presó, processats, sortits de la presó o a Brussel·les. Aquesta vegada dos noms exòtics: Najat Driouech Ben Moussa en el número 10 i Chakir El Homrani Lesfar en el 21.


CUP

Si bé és cert que la coherència és més fàcil quan no es governa que quan es fa, aquest partit o candidatura no s’espera a governar (potser tampoc hi aspira) per fer política de govern, sinó que la fa dia a dia, a la seva manera, que no és la dels demés. Es fan dir radicalment democràtics: feministes, ecologistes, antifeixistes, d’esquerres i independentistes. La seva aposta pel feminisme està més que provada. Pel que fa a l’ecologisme, tenint en compte que envien un fulletó de propaganda per família i que per minimitzar residus et demanen que agafis un dels sobres de qualsevol altra partit, i que a més el sobre es desplega i fa de tríptic, ja diu molt d’ells en aquest sentit. Respecte l’antifeixisme considero que no comporta ser radicalment democràtic. Stalin era antifeixista i no era pas democràtic. La definició d’esquerres no la poso gens en dubte. Ho són. I molt.

També em crec que els del prohibit color groc són independentistes, encara que no acostumen a posar-ho en primer lloc. Els pesa molt el fet social, a vegades més que el nacional. Com si volguessin fer la revolució abans de guanyar la guerra, error que ja va cometre una certa esquerra catalana durant la Guerra Civil. Tenen fe en els Països Catalans, que fa més difícil encara guanyar la guerra. La pròpia divisió dels països de parla catalana en diferents regnes ja va marcar les coses des del començament. València, a sobre, es va repartir entre catalans i aragonesos. Considero que seria més fàcil que Catalunya s’independitzés 10 vegades que aconseguir la reunificació (d’una unió que gairebé mai va ser política) dels Països Catalans. Culturalment es pot fer molt, políticament res.

Superat el calvari d’haver de passar pel sistema que rebutgen i fer política al parlament, que han intentat minimitzar amb la reducció de sous i la determinació d’evitar el vestir formal, escullen un home com Carles Riera com a representant en aquestes eleccions. Riera vesteix amb més gust que molts dels candidats d’altres partits i supera en edat a la majoria de les cares conegudes del seu. Compte, però, el vestir no vol dir res: Riera és un marxista-leninista de la secció més radical de la CUP.

Als del lema Dempeus! és d’agrair el que el funcionament assembleari i la curta durada al poder els anul·li l’ambició. Aquesta obsolescència programada faria baixar molt la corrupció i l’abús de poder si s’apliqués als demés partits. És clar que tampoc cal enganyar-se: la corrupció apareix inevitablement, és una qüestió dels anys que un partit porti al poder.

La llista és plena de cognoms castellans i no conté cap nom exòtic. Potser la CUP, un cop més, no necessita demostrar res.    


CatComú-Podem

N’hi ha que, irònicament, desitjarien que Catalunya En Comú-Podem assolís la presidència de la Generalitat per veure com s’ho farien amb això d’una Catalunya que miri Espanya de tu a tu en un nou marc plurinacional i assolir un referèndum acordat

Tenim molt en comú. ¿No hauria de ser aquest el lema dels tres partits unionistes? Díptic bilingüe. Ada Colau al darrer lloc de la llista. Algun cognom estranger: Leonardo Lamich Betancourt i Nora Sánchez Oussedik. Els violetes envien un sobre per domicili, per estalviar diners i paper. ¿No hauria de ser la regla i no l’excepció? L’arracada i el serrell de difícil pentinar li donen al candidat un aire proper, més d’activista que d’aspirant a president. 

Com a partit ambigu respecte les aspiracions nacionals de Catalunya, és de moment el perfecte comodí que somnia el bloc unionista i l’independentista. Ara per ara tenen punts afins a un grup i a un altre així que pot passar de tot. Si abans el PSC semblava flotar en una òrbita fora de les dues tendències de moda, amb la seva implicació (per mitjà del PSOE) en l’aplicació de l’article més famós de la història d’Espanya, ara ja el podem situar en un bloc. Però el cas dels comuns és un altre: ni s’han manifestat a favor de la independència ni a favor de l’article emprenyador. La pregunta és: ¿Qui serà el millor postor? ¿Està la compra ja tancada? El candidat Domènech no sembla ser d’aquells que es deixen comprar amb facilitat. De Colau no diria el mateix.



Que guanyi tothom, com sempre passa.   







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada