No és país per a repúbliques

             

Per la forma de ser castellana del todo o nada és més fàcil que a la llarga Catalunya esdevingui un estat que no pas que Espanya es consolidi com a república (federal, entenem) per a un temps superior a les dues precedents, que ja és dir. La darrera va durar cinc anys per a uns o vuit per als altres, depenent si es compta la seva dissolució a partir de l’alzamiento de Franco o de la fi de la guerra. La anterior a aquesta, que va ser la primera, encara va durar menys. I si fem un repàs a les diferents repúbliques catalanes sota França o Espanya trobem un patró inevitable: la seva curta durada encara supera a la de les espanyoles.   

            La primera, la de Pau Claris, va durar ben poc. En el context de la Guerra dels Segadors contra la monarquia espanyola, el 16 de gener de 1641 Claris va proclamar la república catalana sota la protecció de la monarquia francesa. Mal començament si confies la teva república a una monarquia absolutista: a la setmana Catalunya es veu obligada a proclamar Lluís XIII comte de Barcelona per fer front a les forces castellanes i guanyar-les (la victòria fou un 26 de gener, data escollida no casualment pels venjatius franquistes, tres segles més tard, per entrar victoriosos a Barcelona). Menys d’un mes després, el 20 de febrer, entra a Barcelona el capità general francès dels exèrcits que lluitaven a Catalunya i tampoc casualment aquell mateix dia Claris es posa malalt i mor l’endemà. La qüestió no és si va morir enverinat o no. La qüestió és si el verí el va posar França o Espanya.

            Cal saltar fins a 1812 per trobar el següent intent, quan es pretén convertir Catalunya en una república tutelada novament per França, ara república. Catalunya és annexionada, efectivament, per Napoleó. Però no en forma de república sinó de província. Els catalans han oblidat que, en forma de monarquia o de república, França sempre serà França (aleshores ja s’havien quedat amb la Catalunya Nord mitjançant un pacte amb Castella). De totes maneres la cosa no va prosperar gaire temps i el 1814, la Catalunya dels quatre départements (Ter, Segre, Montserrat i Boques de l’Ebre) és incorporada de nou a la monarquia espanyola de Ferran VII.

El 1873 trobem la següent proclamació republicana, que, tot i ser espanyola, el cert és que està promoguda en gran part des de Catalunya. La Primera República Espanyola pretén, a ulls d’un sector de catalans, una descentralització política que reconegui la personalitat catalana. Res resulta fàcil. Els federals intransigents catalans comencen a conspirar amb militars de baixa graduació per proclamar la República Federal. Alhora pressionen la Diputació perquè proclami l’Estat català i iniciar la federació espanyola des de baix, per iniciativa provincial; en aquell moment el federalisme era una força majoritària a Catalunya però minoritària en el conjunt de l’Estat. El programa federalista entra en crisi per les divergències entre la direcció espanyola i el republicanisme de base catalana. Per fi, la república es proclama a Madrid. És l’11 de febrer de 1873. Fins el 29 de desembre de 1874, que és quan s’acaba a causa de la restauració monàrquica, hi trobem dos presidents catalans, els dos primers dels cinc que va tenir en menys de dos anys: Estanislau Figueras (menys de quatre mesos) i Francesc Pi i Margall (menys de dos mesos).

Al llarg de la Segona República Espanyola (menys federal que la primera si és que la primera ho va ser), que comença el 14 d’abril de 1931, no hi trobem presidents catalans directes com en la primera però si dos presidents catalans que pretenen federalitzar-la o interpretar-la en clau catalana. El primer és Francesc Macià, que el mateix 14 d’abril, després que la República Espanyola fos proclamada, diu: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació ibèrica. Aquell sufragi feia referència a les recents eleccions municipals que, a tot l’estat, es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia, que caigué sense sang. Tot i que Macià va comportar-se com un veritable cap d’estat, amb nomenaments oficials i primeres feines en competències com Defensa (no oblidem que era militar), als tres dies una delegació de la República espanyola va arribar a Barcelona i va obligar Macià a fer marxa enrere. Macià va cedir, però va aconseguir ni més ni menys que la restauració de la polsosa Generalitat, de la que seria el primer president de l’era moderna.  

El 1934, encara en el context de la Segona República Espanyola, el president Companys (successor de Macià a la Generalitat després de la seva mort un any abans) diu: En aquesta hora tan solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el govern provisional de la República. Companys pretén que la República no mori a mans de les dretes puixants i vol fer-la federal, com Macià havia intentat en va. Però Macià no va ser vist com un separatista (quan ho era del tot a més de partidari de la lluita armada) i en canvi Companys (no del tot separatista i menys encara la seva proclama, que pretenia ajustar un cop més les relacions entre Catalunya i Espanya) va ser detingut junt amb el seu govern després d’un bany de sang (75 morts i uns 250 ferits en el conjunt de Catalunya) per la recuperació de la Generalitat a mans de l’exèrcit. Sis anys després, el 1940, acabada la guerra, Companys és afusellat per les forces franquistes com és ben sabut.

No cal dir que també va acabar en res la intenció de Companys de crear una república tutelada per Anglaterra quan el 1938, un conseller de Chamberlain va rebre Josep Maria Batista i Roca, de part del govern català, per negociar una pau separada de Catalunya amb Franco sota mediació britànica.

El llarg hivern del franquisme va acabar amb qualsevol nou intent, tot i que la Generalitat republicana es manté a l’exili i es restaura amb Tarradellas. Paradoxalment, doncs, la república més llarga que ha tingut mai Catalunya ha estat la de la Generalitat republicana a l’exili.

Per més que algun socialista innocent d’aquí o d’allà encara s’ho cregui, el federalisme no ha tingut mai a Espanya base social de cap mena. A més, suposant que comptés amb moltes simpaties, es presenta el problema de si ha de ser simètric o asimètric. La Segona República, com qualsevol altre sistema polític espanyol, va topar amb el catalanisme ja que aquest només concebia un federalisme (que de fet no n’hi havia) de forma asimètrica. De fet, si per un moment imaginem el sistema de comunitats autònomes posterior com una mena de federalisme simètric, torna a sorgir el problema de Catalunya, a la que la simetria del café para todos no la compensa, i per això ens trobem, un cop més, on ens trobem en l’actualitat. D’aquí la eterna dificultat de la convivència de Catalunya amb Espanya: una nació que ha perdut les seves lleis i constitucions no estarà satisfeta fins a recuperar-les del tot.

Per això la independència és la via que, arriscada com s’ha vist sempre i com s’està veient, a la llarga no pot ser-ho més que les diferents formes provades fins ara. A més, tornant al federalisme, abans d’un veritable pacte federal hi ha d’haver sobirania de l’entitat que es federa. Això Macià i Companys ho van entendre molt bé. No, en canvi, l’Estat espanyol, que, en forma de monarquia, república, dictadura o democràcia no ha sabut solucionar un problema bàsic en la gestió del seu territori: Catalunya és una nació que mai no en tindrà prou amb les concessions que se li facin, doncs la seva aspiració psicològica com a país (més enllà del que opinin els propis catalans, que tenen una vida curta en comparació amb la seva) és la independència absoluta no ja d’Espanya, sinó de qualsevol país que la dominés. És una llei històrica i acabarà, més tard o més d’hora, per succeir.

Els dos darrers intents de consolidar una república catalana han succeït en l’intens mes d’octubre que ja hem deixat enrere. El primer, el del dia 10, podria batejar-se com la República del Minut. Pel que fa a la darrera constitució de república, la de divendres passat, ha estat de tot menys creïble, tot i la celebració a Sant Jaume, una mena de pa i circ per tenir al poble content. ¿Què és una fugaç república catalana sense una proclamació clara i contundent a Sant Jaume per més que aquell balcó té una maledicció si mirem Macià i Companys?

¿Qui es creu una república si els partidaris polítics d’aquesta són els primers en acceptar unes imminents eleccions estatals en comptes de defensar-la? ¿Com faran Espanya i Europa per gestionar els resultats del 21-D sabent per les enquestes que l’independentisme ha pujat uns significatius punts tot i evidenciar-se que el país, a nivell governamental, no està a punt per ser un estat? ¿Com sortirem d’aquest peix que es mossega la cua si l’unionisme diu que troba legítim el moviment independentista però no en canvi el vot independentista que fa possible una majoria al parlament català que es proposa complir el seu programa electoral?

¿Per què Vila, l’únic que pot ser acusat de rebel·lió (al govern català) tenia al despatx el retrat del president Mas i no el de Puigdemont com es va poder apreciar en un telenotícies? ¿Per què no va saltar quan convenia i ha saltat quan no convenia? ¿Per què intenta salvar la pell ridiculitzant el seu propi govern a la televisió castellana i aspirant a reconduir Convergència a un independentisme legal que no es creu ni ell? 

¿Per què es diu que Rajoy ha fet una bona jugada convocant eleccions com a resposta als fets del parlament de divendres, quan la jugada mestra hagués estat acceptar la proposta d’eleccions de Puigdemont del dia abans sense aplicar el 155 i desfer així l’independentisme?