Tom no guanya mai Jerry

        

Juguen fort. Provoquen. Ni ells es creuen el veredicte. ¿Sedició? No ens fem mala sang intentant comprendre com és possible. Només cal llegir-ne la definició. No és possible. Ells ho fan tot possible. Anar a pels peixos petits i anar-hi a través dels tribunals. Amb els peixos grossos no s’han atrevit. La seva llei és el seu escut davant la barbàrie pacifista. Ja és hora que tinguem les nostres pròpies lleis. Però els presos són el que menys ens ha de preocupar. Estaran bé. Un pres polític deu despertar curiositat (sinó admiració) entre els presos comuns. Més encara quan amb prou feines n’hi ha. Saben que el suport envers ells a Catalunya (i sospito que no només aquí) serà descomunal. 

Cada dia que passa es fa més evident que s’havia d’haver arribat al final del trajecte dimarts passat. Assumint les conseqüències. Fossin les que fossin. La covardia i ambigüitat ens sortiran cares igual i a sobre sense èpica alguna. ¡Hi havia 1000 periodistes d’arreu esperant aquella declaració! ¡Dos milions de catalans desitjant sentir aquella frase sense ser interrompuda! S’ha ajornat dues vegades una proclamació (que hagués estat valenta i coherent amb el camí fet fins ara) per un diàleg de tu a tu que no hi haurà (sabem perfectament que, en aquesta partida d’escacs política que hi veu el president català, el govern central no juga sinó que s'enroca de forma permanent).

L’històric pactisme català està fregant el ridícul: si els catalans encara estem a Espanya és precisament per haver estat sempre pactistes, legals i partidaris del diàleg. ¿Què s’ha de dialogar si el que es vol és marxar? ¿Què esperem que ens ofereixin, un referèndum pactat? ¿La independència? No ens enganyem: aquest pactisme no és més que un escut en el qual escudar-nos mentre s’allarga allò que no hi ha valor de fer. ¿Com es pot estar fent una revolta amb una mà i la legalitat amb l’altra? Que ningú em vingui amb que estava tot pensat i que tot segueix el seu procediment estratègic. Per al govern central cal tornar a la legalitat ja que la llei és democràcia (Hitler i Stalin també tenien lleis). Per a nosaltres la revolta ha de ser democràtica (mai no ho serà si es basa en les lleis de qui no la vol). Portem segles mirant de reformar Espanya per a estar-hi millor. Ens conviden a la festa, ens menyspreen, ens la fan pagar i no deixen que en marxem. El problema, però, no és amb els espanyols sinó amb el govern central, sigui monàrquic, dictatorial, democràtic, de dretes, d’esquerres, moderats, intransigents. A vegades sembla que la independència mereixi aplicar-se segons qui hi hagi al poder central. ¡La independència s’ha de voler encara que allà hi manin Los payasos de la tele!

Un Puigdemont pressionat per la vella Convergència no independentista a la que ERC s’ha cregut, sembla no haver calculat que els que el veneraven fins avui poden girar-se en contra seva (parlem de dos milions de catalans). ¿Algú es pensava que la independència la regalen? ¿Que la maleïda Unió Europea (un club selecte de caps d’estat ben pagats) es posaria en contra d’un dels estats més endeutats? ¿Que la independència s’aconseguiria només a base d’ensenyar al món vídeos de violència policial o dir des d’avui que tenim presos polítics? La independència, quan no es pot pactar amb un estat, es declara, i més encara quan és urgent tenir-la. ¿Que hi ha una majoria silenciosa que no la desitja? També hi ha hagut una majoria silenciosa de catalans que ha suportat el centralista i dèspota govern espanyol almenys des de temps de Felip IV al segle XVII. A més, ens avala una majoria parlamentària que sí la desitja (o això pensàvem). 

Oblidem-nos d’Europa, de la vella Convergència cagadubtes i declararem la independència de forma que tothom ho entengui, aquí i allà. Fem que qualsevol intervenció estatal, encara més contundent si cap, tingui almenys un sentit per als catalans que volen separar-se amb la dignitat per bandera.

Mentrestant baixa el turisme. ¿No és el que tants desitjaven? Marxen les empreses. ¡Quina benedicció! Així ja no tindrem tant a perdre i potser farem arribar això fins al final. Si no som independents encara potser sigui perquè sempre hem tingut molt a perdre i no ens hem atrevit a deixar-hi la pell.