Amb això no vull dir
que des dels primers pobladors prehistòrics de la Balma de la Margineda de fa
10.000 anys fins a l’obertura de Burger Roc a Canillo el 1999, passant per la
llegendària fundació del país per Carlemany el 805 –la històrica és del segle
XIII, amb la signatura dels Pareatges entre el bisbe d’Urgell i el comte de
Foix– o l’actuació de Miles Davis al festival d’Escaldes, només hagin ocorregut
coses interessants a Les Valls en el període citat. El que passa és que durant
aquests deu anys hi ha una concentració de fets inusuals als que cal
endinsar-se.
Llegeixo que Andorra va
aconseguir mantenir-se neutral fins i tot durant la guerra de Successió
espanyola. Això dóna una idea del seu grau d’independència secular, només
trencada a curts períodes. També la inexistència de castells o fortaleses (o
runes dels mateixos) indica que ens trobem davant d’un poble pacífic. El
record més palpable del seu passat són les bordes, ara convertides en restaurants o museus. Els museus són, tanmateix, un perfecte indicador del pacifisme del
país. Res relacionat amb les armes o la guerra sinó amb els elements que més
semblen caracteritzar el país els darrers anys: l’electricitat, el perfum, el
tabac (es cultiva aquí des del segle XVII), la motocicleta i l’automòbil i fins
i tot un museu de la miniatura (molt adient per a un país de mides
reduïdes). El més violent que hagi succeït mai al país dels Pirineus segurament fou la construcció d'una plaça de toros a Escaldes el 1961, als principis del turisme massiu.
Si repeteixes el nom d’Andorra moltes vegades
seguides acaba sonant a topònim entre el basc i l'aragonès. Passa el mateix
amb alguns noms de l’Alt Pallars com Àrreu, Boren, Isavarre, Esterri, Unarre,
Escalarre, Besan, Llavorre, Baiasca, Bonestarre, Surri, Ginestarre, Arestui,
Lladorre, etc. Però a Andorra no s’hi parla euskera sinó portuguès, tot i que ja se sap
que la única llengua oficial d’Andorra és el català i que l’únic país del món
que té el català com a llengua oficial és Andorra (si als portuguesos no els fa
res). Hi ha moltes altres coses que em desperten la curiositat
d’aquest coprincipat parlamentari de poc més de 78.000 habitants i que és
possiblement l’únic al món que comparteixi dos caps d’estat (a més ininterrompudament
des dels Pareatges citats del segle XIII). Per sobre de tot m’intriga la
vida sexual dels seus habitants i si tenen o no lloc al cel després de morir
(possiblement sí, doncs un dels dos caps d’estat és un bisbe catòlic i a més el
joc i la prostitució hi estan prohibits), però això caldrà deixar-ho per més
endavant.
El que vull tractar ara és aquesta Andorra en la que
sembla que mai no passi res. En realitat és exactament així. L’explicació és que tot el que
havia de passar-hi va ocórrer entre 1933 i 1943. Sembla mentida que deu anys
donin per tant en un país d’aquestes dimensions, però així és. 1933 és l’any del que
coneixem com la petita revolució andorrana. Tot va començar quan els coprínceps
d’Andorra –el president de la República Francesa i el bisbe d’Urgell– van
desautoritzar un seguit de decisions preses pel Consell General (que té els
seus orígens en el Consell de la Terra, de 1419). El 5 d’abril d’aquell any un
grup de joves que reclamava el sufragi universal va irrompre al Consell
General, a la Casa de la Vall. El 10 de juny els coprínceps van destituir el
Consell mitjançant el Tribunal de Corts. Per tal de mantenir l’ordre, els
coprínceps van enviar un destacament de gendarmes francesos sota el comandament
del coronel René Baulard. Tot allò era un reflex dels canvis polítics dels
països veïns en aquells primers anys 30 i en sortí almenys el sufragi universal
masculí (el femení s’aconseguia el 1970).
La crisis de 1933 porta a
alguns oportunistes a mirar de beneficiar-se’n. Aquest és el cas sonat de Boris
Skosyrev, nascut a Lituània i fill de la petita noblesa russa. Boris havia
fugit de la revolució russa i després de viure a Anglaterra i Holanda va
arribar a Andorra el 1934. Un desorientat Consell General el proclama rei
d’Andorra després d’escoltar les seves propostes de reforma de l’economia
interna. La proclamació es produeix el 7 de juliol d’aquell any després d’una
votació en la que només un conseller vota en contra. Tan sols dues setmanes de
regnat passaran abans que el bisbe d’Urgell, com a cap d’estat, digui la seva.
Actua sense miraments. Envia la Guàrdia Civil i els agents condueixen Boris I a
la frontera, sense la més mínima oposició dels seus súbdits andorrans. Sabem
que serà portat a Barcelona i que durant la segona guerra mundial farà
d’intèrpret per a l’exèrcit alemany en les seves campanyes a Rússia i que allà
serà fet presoner per aquells dels que va fugir el 1917: els bolxevics. Morirà aquest
rei de breu i fantasiosa monarquia el 1989, un mal any per a algú tan contrari a la
Unió Soviètica.
Tot i ser neutral durant
el conflicte hispànic, és cert que el Principat va assumir un paper
paternalista en acollir a gent de dreta o d’esquerra segons com anava la
guerra en territori català. Per cert que acabada la guerra civil espanyola, el
1939, es realitza la primera emissió de Ràdio Andorra. Aquell mateix any Franco venç i la inèrcia el
porta a intentar apoderar-se també d’Andorra, fet que és rebutjat pel propi
coronel Baulard, que havia estat enviat novament per desig dels coprínceps per
a garantir la seva neutralitat i independència (s’hi està amb els seus
gendarmes fins 1940, doncs comença aquest any la guerra entre França i
Alemanya).
La segona guerra mundial
converteix de nou el país en refugi de molts. Al ser lloc de pas entre França i
Espanya però no estar regit per l’amistat de Franco i Hitler, representa la
salvació per a molts jueus i altres que busquen un amagatall temporal per
arribar a destinacions més llunyanes i segures. En aquest sentit s’ha de dir
que el govern i la societat civil andorrana van portar-se magistralment amb els
fugitius en forma de passadors i cadenes
d’evasió (el cas de l’hostal Palanques de La Massana, inaugurat feia molt poc
(1935) mereixeria un text a part). Tot i així arribaria a haver-hi més tard una
ocupació dels alemanys –pacífica–portada a terme pel Pas de la Casa, el 1942,
després de fer-se amb la França de Vichy. Hi ha un moment per tant en el que
coincideixen a Andorra soldats alemanys, gendarmes francesos i guàrdies civils
(els dos darrers cossos amb l’objectiu d’acabar amb els maquis que s’amaguen a
les muntanyes properes). Amb la darrera execució
pública legal portada a terme a Andorra, el 1943, acaba aquesta dècada
tumultuosa.
Ja sé que hi ha altres
fets d’enorme importància que queden fora d’aquest decenni, com per exemple –i
no deixa de ser de summa importància per a la seguretat nacional– que l’any
1958 Andorra signi formalment un tractat de pau amb Alemanya. (Com que el Principat,
integrat a França aleshores, havia quedat oblidat al tractat de Versalles (1919), acabada
la primera guerra mundial, els dos països, Andorra i Alemanya, havien estat legalment en guerra fins
aleshores.)
