J.D.Bezsonoff: un retrat

A Joan Daniel Bezsonoff li agrada ensenyar el seu país de butxaca. És aquell en el que, segons la seva àvia Lucienne, hi viuen els catalans de debò, que són els de França. Ell, per comptes d’escriure en francès ho fa en català, una decisió que va prendre l’agost de 1985, tornant de la Universitat d’Estiu de Prada. En efecte viu a Nils. La casa es troba a prop de l’església templera, que ell defineix com la glòria del poble. M’ha assegurat que foren els templers qui assecaren l’estany de Nils, el qual es trobava a prop de l’actual cementiri. Escriu en aquesta petita casa desendreçada, a tocar de la que va ser dels avis i ara és de la mare. Sap acontentar una visita afamada: boles de picolat amb rocafort; probablement no tan bones com les que preparava la seva àvia Lucienne, doncs ell reconeix que eren les millors boles de carn picolada del món. Escolta música francesa i espanyola, i les melodies es barregen amb els diàlegs d’un film amb Stacey Owen.

A vegades surt a caminar pel Canta-rana, aquell rierol ridícul ple de joncs i de fang que descriu en un dels seus llibres. Seguint el seu curs pots perdre’t per les vinyes de la Resclosa i, sense deixar el llit de la riera, passar per sota l’autopista -La Catalana- i acabar l’excursió a prop de Pollestres, a un tronat magatzem d’articles de segona mà de Les Compagnons d’Emmaüs. Quan tornes a Nils -pel camí ordinari- pots veure, si és dia de partit, aficionats de l’USAP anant o venint de veure’ls jugar (i normalment vèncer). El que pugui quedar de tarda, i en el cotxe de Bezsonoff, pots acostar-te a Perpinyà, a la llibreria catalana, per comprovar que hi hagi els seus llibres. El sopar el pots fer a una braseria de carretera. Tornant a Nils pots presenciar com un gendarme li mana aturar el cotxe, li sol·licita el permís de conduir i ell, després de regirar tots els documents, li mostra equivocadament el seu carnet de l’associació d’amics de Luis Mariano. Al policia no li farà cap gràcia tot i admirar, segurament, cançons com Mexico.

Una de les coses que més agraden a Bezsonoff és seleccionar acuradament un fragment d’un llibre seu i demanar-te que el llegeixis en veu alta. Preguntat, elabora un rànquing amb els que ell considera els deu millors escriptors catalans des de la Renaixença (per ordre: Rodoreda, Pla, Oller, Espriu, Villalonga, Papasseit, Gaziel, Sagarra, Porcel i Monzó). Però sembla gaudir més responent a les preguntes més retorçades per posar a prova el seu coneixement sobre els còmics de Tintín (els noms dels vaixells, dels personatges secundaris, dels pobles, dels diaris, de les òperes). A Bezsonoff no li fan gràcia les bromes anticlericals i quan entra a les esglésies mulla els dits a la pila d’aigua beneïda. És un home ofensivament puntual. Pot aparèixer fins a dues hores abans quan se’l cita. Li agrada molt menjar: després de tres plats d’arròs pot rebutjar unes peres al vi amb l’argument que porten massa sucre i ell està a règim. Per sort no fuma i tampoc és un gran bevedor o almenys no beu amb la passió amb la que menja. Defensa Petain i defenestra De Gaulle. Però es veu que els admira tots dos. Canta sovint les cançons de Luis Mariano. L’he vist fer-ho fins a les terrasses dels restaurants. Sembla que no escolti, però ho reté tot: és un home amb una memòria prodigiosa. Dorm profundament. Ronca com només podia fer-ho Napoleó després d’una batalla. Però ell és més del parer: si això és guerra que no vingui la pau!