Popularització

Totes les mesures portades a terme pels contraris al referèndum d’aquí i d’allà els darrers dies no han fet més que ajudar a popularitzar-lo. La veritat, encara que no es celebrés finalment (seria a causa d’un esforç policial tan immens que encara faria més popular la intenció de votar), Catalunya ja ha guanyat la partida amb diferència. No està la nació molt acostumada a guanyar: si per a un partit polític és avorrit estar a l’oposició llargament, imaginem-nos per a un país estar-hi segles. I no oblidem una cosa, doncs aquests dies hi ha molt cinisme: el cinisme és una cosa pròpia dels qui governen amb supèrbia, no de la permanent oposició, que gasta més aviat la ironia.

Rajoy, en una simbiosi com la d’Aznar amb Bush i abans la de Franco amb Eisenhower (el caudillo no es va desplaçar als Estats Units però), ha anat a Washington a fer el ridícul doncs tampoc ha sentit el que volia sentir de la veu de Trump, que assegura estar pendent del tema català i no s’ho creu ni ell: quan tens un psicòpata a l’altra banda del Pacífic amenaçant amb la Tercera Guerra Mundial, no et preocupes gaire de les nacions sense estat de l’altra banda de l’Atlàntic.

A mida que la Guàrdia Civil trobava i requisava material de campanya i votació (els xivatos, sempre els xivatos), la desesperació del PP, l’antipatia de Ciudadanos i els complexos dels socialistes anaven fent la campanya pel sí diària i gratuïta. El govern del PP manant als jutges que detinguessin alts càrrecs catalans: ¡la gent de pet al carrer! Rivera i el seu sofisticat sentit de l’humor comparant les urnes amb cubs de la brossa: ¡més simpatia pel referèndum! (dir que podrien servir per guardar la roba d’hivern dels consellers, doncs porten el logotip de la Generalitat, no hagués forçat tant el riure del públic unionista). Arrimadas comparant el seu partit amb el president Tarradellas: ¡més vots pel sí! Les intervencions del dancing Iceta, del mayor Ross, del comte Borrell i de l’Speedy González: ¡més legitimitat pel diumenge! (González és un de tants que han comparat el Procés amb el nazisme i ja és hora que algú li digui que el més semblant que hi ha hagut al nacionalsocialisme a Espanya, després dels franquistes de primera fornada, ha estat el terrorisme d’estat del GAL, sota el seu govern, que executava els suposats etarres d’un tret a la nuca com feien els nazis). 

Però bé, ja que s’omplen la boca uns i altres amb el nazisme, resumirem com els nazis de Catalunya han arribat aquí. La segona legislatura d’Aznar, manifestament anticatalana, fa pujar notablement l’independentisme, que es confia amb les promeses d’un nou Estatut per part de Zapatero, qui desbanca Aznar el 2004 en gran part per les mentides del PP sobre Atocha (no oblidem que Aznar havia portat Espanya a l'Irak tot i la clara i massiva oposició popular). El que el parlament català aprova per referèndum i posa en marxa el 2006, cau al Sagrat Tribunal el 2010: Zapatero s’ha oblidat de Catalunya i el PP torna a l'anticatalanisme més punxant. Aquell any marca el veritable punt de no retorn: la manifestació amb el lema Som una nació. A partir de setembre de 2012, amb Rajoy a la Moncloa des de fa menys d’un any, la cosa es desborda primer i s’organitza després: milions de persones en manifestacions multitudinàries, en cadenes humanes de punta a punta del país, en noves formacions humanes perfectament orquestrades a partir de símbols i emblemes. Ni una bandera espanyola cremada (almenys en les pròpies manifestacions), ni un contenidor a terra o cremat, cap ferit per baralles, cap aparador trencat, cap ampolla incendiària. Cap taca negra en el currículum de les manifestacions del Procés. Costa de creure.

Fins que arribem, fa uns dies, als dos vehicles de la Guàrdia Civil tunejats. S’agafen a allò ja que no tenen lloc més on agafar-se, perquè la forma cívica de les manifestacions anteriors els descol·loca. Però ja els hem donat una excusa per parlar de tumults, violència, necessitat d’intervenció policial massiva. El poble s’adona i reacciona. Reprimeix els instints. Ni un vidre trencat més. Ni un sol motiu més que justifiqui el seu pla. Així és una revolució pacífica (als catalans el temps ens ha tornat pacífics tot i que mantenim un notable esperit rebel).

  

El dia 20, a pocs metres de la porta de la conselleria, es podien veure polítiques imputades pel 9-N, polítics respectables i retirats demanant treure la bandera espanyola, homes i dones de la tercera edat (impacients per por a no veure el final de tot això), nois i noies que no tenien edat per votar (impacients per votar), executius en traje amb l’estelada al coll i altres tipologies que fa deu, què deu, cinc anys, no s’haguessin imaginat acabar així. Pares, mares, fills. El dia 20, damunt d’un dels cotxes de la Guàrdia Civil, davant la conselleria, hi havia un home de més de setanta anys que es va posar a professar consignes de vells guerrers catalans, des dels almogàvers fins a Moragues. Al carrer o allà on sigui, després, s’han organitzat els estudiants (les idees), els pagesos amb els seus tractors (els tancs), els bombers (els soldats), els sacerdots (tota batalla necessita del fet espiritual), els centres escolars (els centres de reclutament), els agents rurals (els soldats de reserva).

Ja pot venir la Guàrdia Civil sencera, la Policia Nacional de tot el país, la local si cal, l'exèrcit si els convé...que aquí, tot i no estar armat, el poble serà respectat. Seguiran rient, és clar, i ho faran fins i tot quan nosaltres ja haguem marxat, doncs encara no hauran aprés que això no anava de polítics portant el poble pel mal camí sinó del poble convencent els polítics de canviar el destí.

Internacionalització

Una cosa és la internacionalització de Catalunya per a una millor comprensió del seu projecte nacionalista i independentista i l’altra és esperar que Europa es posicioni i intervingui en ajuda dels catalans. És evident que la projecció mundial de Barcelona pels seus Jocs Olímpics i el FCB ha ajudat en el coneixement de la situació catalana a partir de la mobilització de 2012, per més que l’independentisme minoritari i capat per Garzón ho intentés vint anys abans amb el Freedom for Catalonia aprofitant el focus de les Olimpíades. No oblidem però, que Francesc Macià va fer destacats esforços per donar a conèixer Catalunya i les seves ànsies d’autogovernar-se durant els anys vint, cercant també finançament per la seva frustrada invasió armada amb base a Prats de Molló, a imatge del procés d’independència d’Irlanda (declarada el 1916, reconeguda el 1922 i formalitzada en República el 1949).

Però ben mirat, Barcelona no neix internacionalment el 1992. Ni molt menys. El 1888 celebra una exposició universal (també una d'internacional el 1929, encara amb Primo de Rivera), forma part del moviment modernista europeu donant sense dubte la figura més destacada (Gaudí) i, fins i tot, esdevé símbol de l’anarquisme internacional i de la resistència al feixisme durant el conflicte que comença el 1936. Per cert que el 1938, en plena Guerra Civil, un conseller de Chamberlain va rebre Josep Maria Batista i Roca, de part de Companys, per negociar una pau separada de Catalunya amb Franco sota mediació britànica. Home, tractant-se d’Anglaterra –memorable traïció als catalans el 1713– i concretament de Chamberlain –un curt de mires que va veure venir Hitler massa tard– no m’estranya que el projecte es quedés sobre el paper. Aquest podria haver estat el clímax d’aquella internacionalització del conflicte català començada per Macià.

La independència de Bèlgica el 1830 hauria de servir-nos com a exemple que una excessiva confiança en Europa pot portar moltes desil·lusions, que tot depèn de nosaltres, que la força per a fer-ho està només aquí. Mentre Bèlgica es desprenia violentament (eren altres temps) dels Països Baixos (diuen que tot va començar amb una òpera que narra una rebel·lió a Nàpols contra els espanyols), les principals potències no van enviar ni un sol home en auxili. Ni França, que s’ho mirava feliç. Ni Rússia, que per variar la tenia amb els polonesos. Ni els anglesos. Ni els austríacs. Però els belgues van acabar forçant els soldats del rei holandès a tornar a casa. El 4 d’octubre el govern provisional declarava la independència del país.

               Molts diuen que pretendre la independència de Catalunya a aquestes alçades és un anacronisme. ¿Ho és menys pertànyer a un estat com l’espanyol al que aquests dies se li veu el llautó d’aquesta manera? Ens volen convèncer que les coses són permanents, inamovibles, eternes. I Déu n’hi do tot allò que els ulls de les generacions més joves han vist caure: el mur de Berlín i  la URSS; l’antiga Iugoslàvia; les torres bessones de Nova York i el principi del final de l’hegemonia dels EEUU...Llàstima no poder dir el mateix del franquisme.

Ningú no pot parar els peus a una nació amb més de mil anys d’història. Amb llengua i cultura pròpies, amb un parlament que competeix amb l’anglès per antiguitat, amb el primer ferrocarril de l’estat espanyol i una revolució industrial pionera, amb un equip de futbol com el Barça dels darrers anys, uns Jocs Olímpics al cabàs i una part considerable dels millors esportistes de l’estat, amb un port que té el registre més elevat de creuers a Europa i que té la terminal de contenidors més avançada del Mediterrani, amb una capital que és de les ciutats més visitades del món, teixit industrial i empresarial de primer ordre, industria vinícola i de cava internacionals i de prestigi, amb un aeroport que ja ha superat al de Madrid en nombre de viatgers. Una nació que ha donat, només en el segle XX, i per parlar només d’artistes, figures universals com Miró, Dalí i Tàpies o músics com Pau Casals. ¿Per què un país com aquest, que viu forçadament dins d’un altre, ha de suportar a sobre un menyspreu polític i cultural continuat, avalat només pel dret de conquesta en aquesta llarga annexió per la força?

Per compensar-ho, mentre no arribava al seu país, alguns van aconseguir la independència a Amèrica del Sud. Segons Trueta (L’esperit de Catalunya) era difícil trobar un Comitè d’Alliberació de les nounades repúbliques sud-americanes del segle XIX que no comptés amb cognoms d’origen català. Llàstima que no és així en el cas de Perú, doncs li podríem retreure a aquest escriptor que li treu igual o més partit a un premi com la nacionalitat espanyola que al mateix premi Nobel. Diu que els catalans que reivindiquem els nostres drets som uns provincians (no oblidem que va ser Espanya que ens va reduir a províncies, nosaltres ens movíem més aviat en comtats o vegueries). A mi em sembla més provincià ser un peruà acomplexat, llepaculs del teu país d’adopció, ficant-te, desagraït, en els assumptes dels catalans per guanyar-te els espanyols més recalcitrants. És clar, el seu país d’origen es va independitzar d’Espanya el 1821 i ja han passat les velles recances amb l’imperi decadent. Veuríem si opinaria igual d’haver nascut allà en temps del conqueridor Francisco Pizarro. Ets una llosa, Mario. 

Cataluña es España

El gran, el grandíssim problema d’Espanya va ser, i és encara, la falta d’una classe burgesa sòlida i continuada que fes més democràtica una societat d'extrems: de l'aristòcrata o el señorito al pastor o camperol sense gaires punts d'equilibri; una crida a l'autoritarisme pel que s'ha mogut habitualment, amb monarquia o sense. Això l’ha feta sempre arribar tard (si és que hi ha arribat), a totes les revolucions transcendentals, revolucions tan importants com la burgesa o la industrial. Ara, per variar, també fa tard a aquesta, perquè no se la pren seriosament encara avui.

Espanyols i catalans vivim atrapats. Ells no ens han reduït, domesticat, centralitzat a la manera francesa (que és la que han practicat almenys des que el primer borbó va entrar a la península). I el dilema de Catalunya des de fa molt temps ha estat el de dirigir Espanya o separar-se d’ella. No hem aconseguit ni una cosa ni l’altra. Però seguim aquí, i això no deixa de tenir un cert mèrit. ¿O només devem la nostra existència com a poble a la seva manera d’entendre l’estat, de fer política quan en fa? Maquiavel diu que el governant ha de ser mestre de la seducció per a manipular amb èxit el poble. A nosaltres, d'entrada, se’ns ha seduït a partir d’algunes premisses matusseres: El derecho de conquista, Cataluña es España, A por ellos, i una infinitat de boniques frases des de Son los catalanes aborto monstruoso de la política (Quevedo) fins al Todos los catalanes son una mierda (Galinsoga després de sentir una missa en català; concretar el Todos és el veritable insult). El fet que se’ns hagi anomenat polacos en relació amb que la conquesta de Catalunya per Franco va succeir poc abans que la de Polònia per part de Hitler, demostra un cop més el tracte d’estrangers que sempre ens han brindat els propis espanyols. A alguns d’ells els agrada omplir-se la boca amb aquestes paraules, però no s’adonen que posen de manifest la naturalesa obligada del matrimoni, l’annexió per la força, l’esperit colonial perdut el 1898. 

                             A vegades s’ha de reconèixer que sí, que Catalunya és Espanya

Però, ¿quina culpa tenim els catalans si els espanyols (era feina seva i no nostra) no només no han acabat amb la nació catalana sinó que l’han anat revifant i han portat el català, per exemple, a ser una llengua amb més nombre de parlants que el danès o el finès entre altres idiomes europeus? Han tingut segles per a reduir-nos amb el seu projecte d’estat i no ho han aconseguit. L’èxit és nostre per seguir aquí. Amb això cal pensar que ja tenim la partida guanyada: seguim estant aquí com a catalans i això els irrita considerablement. ¿O és que actuen així perquè sí? El nostre cívic Procés (una sola esllavissada fins ara tot i que tampoc és molt intel·ligent deixar els cotxes de policia davant la conselleria si veus que el lloc es va omplint i omplint d’indepes emprenyats) se l’han fet seu i l’han convertit en el Procés de Kafka (una absurda, exagerada i contundent presència policial i judicial). També han convertit la senyera, ja que el nacionalisme s’ha passat a l’estelada com a símbol transitori, en bandera reivindicativa. Avui es pot veure molt fàcilment la senyera en les poc nombroses mobilitzacions espanyolistes. Fins a les d’ultra dreta, com la que es va fer davant de Catalunya Ràdio. Qui els havia de dir fa cinc o deu anys que sortirien amb la senyera, ¿no?. És sensacional tot el que està passant. Sensacional.

Sempre es pot recular en el temps a la recerca dels orígens del moment actual. S’acostuma a marcar l’any 2006, el d’un nou i urgent Estatut que després cauria als tribunals, com l’inici del conflicte. És veritat. Però també és veritat que no era cap novetat. Abelard Tona, nacionalista radical del primer quart de segle XX escrivia: “I aquell projecte d’Estatut i el contraprojecte de la Comissió extraparlamentària moriren en les Corts Espanyoles, gran cementiri de projectes i iniciatives.” ¿Potser amb la melodia d’un concert econòmic s’hagués evitat el soroll independentista actual? Qui sap. Costa de creure que es rebutgés, a Catalunya, una proposta de concert per part de l’estat durant la Transició. Però és entrar en un ressentit debat en el que Pujol i Roca culparien el poble català, que havia votat majoritàriament partits no nacionalistes el 1977 (PSC, PSUC i UCD), que després es van oposar rotundament al concert quan se’ns va proposar. Els hereus dels partits esmentats culparien de pretendre, els convergents, que acceptessin una proposta econòmica que, pel moment que es vivia, ells trobaven insolidària amb la resta de l’estat, reaccionària, medieval. Però la cosa ve de lluny, de molt més lluny. Cambó escriu el 1932: (...) que cada any o cada pocs anys s’hagi de portar a la deliberació del parlament espanyol la discussió i resolució de la Hisenda de la Generalitat. El diputat Vidal i Guardiola, també de la Lliga, proclama en aquells mateixos anys: ¡Que els catalans paguen mil milions i en reben cent! Els dos, no cal dir-ho, estaven en el pol oposat al de l'independentisme. 

Ja que ha sortit l’adjectiu medieval, i com que sempre es pot anar més enrere, ¿Com és possible que la casa de Barcelona acceptés la incorporació per matrimoni de la modesta regió d’Aragó a la corona i li donés l’estatus de regne però Catalunya seguís essent principat? ¿Com s’entén que Jaume I regalés conquestes als reis castellans (Murcia) i dividís les seves convertint-les també en regnes però Catalunya continués essent principat? ¿No serà que en el fons els catalans no hem volgut saber mai res del poder? ¡Doncs ja en podem aprendre perquè la independència de Catalunya és un fet tan natural com que els arbres floreixen per primavera, i més tard o més d’hora, el fet serà inevitable!

Ells fa temps que ens ho demanen a crits. Fins i tot a l'article 19 de la Sagrada Constitució Espanyola: Els espanyols tenen dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya en la forma que la llei estableixi. Aquest dret no podrà ser limitat per motius polítics o ideològics.

Desembarcament

El transatlàntic España ha amarrat als principals ports catalans. Tot està apunt per a un desembarcament. De fet els vehicles ja s’han extret de les bodegues i els guàrdies vesteixen de civils i aprofiten, tot i la poca mobilitat de que disposen, per conèixer les ciutats abans de sotmetre-les. Interior juga a Normandia 1944. D’acord, qui avisa no és traïdor. Aquell home del govern espanyol ho va dir fa poc: Espanya és un transatlàntic i la Catalunya de la CUP (no es va atrevir a apuntar a cap altre partit) una llanxa Zodiac punxada (com si en esmentar una Zodiac no quedés prou clara la comparació d’envergadura).

Els tancs sempre temuts en l’imaginari català dels darrers decennis (potser per la imatge de les unitats blindades de Milans del Bosch a València el 1981) han estat finalment vaixells creuers. ¿Tindrem la decència de boicotejar permanentment la companyia que ha subministrat els bucs? Ens envaeixen amb el Rhapsody, l’Azzurra i un creuer de la Warner Bros (Interior ha fet tapar rudement els costats del ridícul i sinistre Moby Dada per ordre de la productora, per no danyar la imatge dels seus personatges animats) i els envaïts haurem de pagar-ho amb els nostres impostos. L’exèrcit que imaginàvem dins dels suposats tancs han estat finalment els cossos de la Policia Nacional i els de la Guàrdia Civil (aquests darrers part de les Forces Armades i encara amb l’emblema del feixisme italià).

Els comiats eufòrics brindats per aquesta mena d’espanyols que utilitzen els diaris per a cobrir-se el cap del sol en comptes de llegir-los, a la sortida dels efectius a algunes ciutats espanyoles, no es veien des de la Primera Guerra Mundial (la Segona, a diferència de la Primera, no es va afrontar amb gaire alegria, la veritat). S’ho prenen com una guerra ja que conserven aquell esperit castellà medieval del todo o nada. La gent parla de franquisme. Jo hi veig referents anteriors: el Mío Cid, Hernán Cortés, Lope de Aguirre, Flandes, el conde duque de Olivares, Felipe V, Gibraltar, el Quijote (per allò de veure violència on hi ha civisme) i Franco, és veritat, però Franco també és tot el que he citat i molt més, que es perd en la Història d’aquest vell estat que s’ha cregut sempre una sola nació i que porta segles en decadència.

Ai com estaran diumenge els soldats dels creuers. Gairebé dues setmanes confinats en camarots dels germans Marx (es queixen per les dimensions quan hi ha gent que paga per a viatjar-hi; a ells els paguen), sense dormir pels roncs ibèrics, que deuen penetrar d’habitació a habitació, sense esmorzar com Déu mana, sense les seves dones per relaxar els instints, marejats (els vaixells en port també es mouen). Arribaran als col·legis electorals de molt mala llet, i els catalans, a més de pagar la invasió, pagarem també les conseqüències d’aquestes Vacaciones en el mar. Ja és ironia que al president Companys i al seu govern els empresonessin al port de Barcelona, a l’interior d’un buc, l’Uruguay, que va ser requisat pel govern de la Segona República per fer de presó arran dels fets de 1934: la proclamació de l’Estat Català per Companys.

Per acabar dir que cal anar amb compte quan es desafia el mar. El mar és perillós i imprevisible. Deien que el Titanic era insubmergible: es va enfonsar a la meitat del seu primer viatge. Deien que la Armada era invencible i no va arribar ni a fondejar les costes angleses: una enorme tempesta va enfonsar la majoria de vaixells espanyols. Ara, comparant Espanya amb un transatlàntic i una certa Catalunya amb una Zodiac punxada, ves no s’enfonsi algun dia el transatlàntic i preguin per tenir, ni que sigui, unes simbòliques llanxes punxades de socors. 

(1)988

L’11 de setembre de 1988 es veuen poques senyeres als balcons, només 4000 manifestants segons la ràdio i les dues faccions del MDT (Moviment en Defensa de la Terra) barallant-se enèrgicament sobre els morts del Fossar de les Moreres. A la nit, a la Rambla, els independentistes esbotzen les portes d’un McDonalds i encenen contenidors mentre la policia, amagada en un pàrquing del carrer Pelayo, surt a l’assalt i fa 25 detinguts. (Ja es diu que la psicologia del grup minoritari, encarat amb un adversari massa fort, facilita les discrepàncies dificultant la unitat, com en 1936-1939).

En canvi, una enquesta d’aquell any del Diari de Barcelona situa en un 40% el percentatge de catalans partidaris de la independència, en un 33% els contraris i indiferent la resta. ¿Era realment així? Es parla d’un sentiment jove, l’independentista, que es perd a mida que s’envelleix. Un referèndum el novembre d’aquell any hagués donat un 44,5% de la població per la independència i un 26,4% en contra. Semblen xifres exagerades a ulls d’avui. Potser ho eren. Tampoc es va poder comprovar amb una votació real. Però en tot cas, pel que es veu, les enquestes anònimes per una banda i la realitat de la Diada per l’altra, semblen testimoniar dues realitats diferents. La por dels anys durs també hi feia molt, i la por es perd a mida que passen les generacions.  

El 1988 mor Tarradellas, Espanya porta dos anys a la CEE, han passat també dos anys del referèndum de permanència a la OTAN i en queden quatre per als Jocs Olímpics de Barcelona. De fet, alguns es preguntaven si no seria 1992 l’any de la independència de Catalunya, però els arrests i tortures d’independentistes previs als Jocs (Núria Cadenes, per citar el cas més popular, aquell mateix 1988) dibuixaven un altre panorama: el govern català de CIU no volia donar una inestable imatge internacional i el govern espanyol, socialista, no podia amagar la seva por al radicalisme independentista, potser propiciat per la bruta (per desesperada) lluita contra ETA. Garzón va fer la resta.

Paradoxalment, aquell mateix 1988 es celebra el Mil·lenari d’una independència de Catalunya molt llunyana, la del 988, amb la col·laboració de l’Estat, el mateix Estat que emparat per la Constitució, no es cansa de dir aleshores i ara que defensarà la integritat territorial d’Espanya amb l’actuació de l’exèrcit si és necessari. Per tant, els actes del Mil·lenari es podrien resumir, com ve a dir Manuel de Pedrolo en algunes de les seves Cròniques d’una ocupació (1988), que eren escrits polítics independentistes per a un diari, l’Avui, aleshores lluny d’aquest corrent, que Catalunya anava a celebrar la independència catalana del 988 amb els promotors, d’un costat i l’altre, de la actual dependència. Per cert que el 988 un comte català va deixar de pagar els tributs al rei de França en un acte del que avui en diríem desobediència.

Caldria preguntar-se com pot ser que el 1988, amb només 4000 persones celebrant la Diada al carrer, els espanyols es preocupessin més que nosaltres de la nostra possible independència (a part de la de 988, que van festejar com el protocol manava). Aleshores un Jorge Fernández Díaz trenta anys més jove tractava d’irresponsables els catalans que no volien ser espanyols (m’agrada la forma de dir-ho: irresponsables). Julio Anguita, de l’altra banda ideològica (no en els aspectes d’unitat espanyola, cosa que hauríem d’aprendre els catalans d’una vegada) deia que “aquests independentistes hauran de dir si volen una moneda pròpia, una flota, fronteres, F-26...” Això era preocupació, i la preocupació es pot permetre l'humor. Avui senten desesperació. Amb la desesperació no hi ha humor que valgui.