Cataluña es España

El gran, el grandíssim problema d’Espanya va ser, i és encara, la falta d’una classe burgesa sòlida i continuada que fes més democràtica una societat d'extrems: de l'aristòcrata o el señorito al pastor o camperol sense gaires punts d'equilibri; una crida a l'autoritarisme pel que s'ha mogut habitualment, amb monarquia o sense. Això l’ha feta sempre arribar tard (si és que hi ha arribat), a totes les revolucions transcendentals, revolucions tan importants com la burgesa o la industrial. Ara, per variar, també fa tard a aquesta, perquè no se la pren seriosament encara avui.

Espanyols i catalans vivim atrapats. Ells no ens han reduït, domesticat, centralitzat a la manera francesa (que és la que han practicat almenys des que el primer borbó va entrar a la península). I el dilema de Catalunya des de fa molt temps ha estat el de dirigir Espanya o separar-se d’ella. No hem aconseguit ni una cosa ni l’altra. Però seguim aquí, i això no deixa de tenir un cert mèrit. ¿O només devem la nostra existència com a poble a la seva manera d’entendre l’estat, de fer política quan en fa? Maquiavel diu que el governant ha de ser mestre de la seducció per a manipular amb èxit el poble. A nosaltres, d'entrada, se’ns ha seduït a partir d’algunes premisses matusseres: El derecho de conquista, Cataluña es España, A por ellos, i una infinitat de boniques frases des de Son los catalanes aborto monstruoso de la política (Quevedo) fins al Todos los catalanes son una mierda (Galinsoga després de sentir una missa en català; concretar el Todos és el veritable insult). El fet que se’ns hagi anomenat polacos en relació amb que la conquesta de Catalunya per Franco va succeir poc abans que la de Polònia per part de Hitler, demostra un cop més el tracte d’estrangers que sempre ens han brindat els propis espanyols. A alguns d’ells els agrada omplir-se la boca amb aquestes paraules, però no s’adonen que posen de manifest la naturalesa obligada del matrimoni, l’annexió per la força, l’esperit colonial perdut el 1898. 

                             A vegades s’ha de reconèixer que sí, que Catalunya és Espanya

Però, ¿quina culpa tenim els catalans si els espanyols (era feina seva i no nostra) no només no han acabat amb la nació catalana sinó que l’han anat revifant i han portat el català, per exemple, a ser una llengua amb més nombre de parlants que el danès o el finès entre altres idiomes europeus? Han tingut segles per a reduir-nos amb el seu projecte d’estat i no ho han aconseguit. L’èxit és nostre per seguir aquí. Amb això cal pensar que ja tenim la partida guanyada: seguim estant aquí com a catalans i això els irrita considerablement. ¿O és que actuen així perquè sí? El nostre cívic Procés (una sola esllavissada fins ara tot i que tampoc és molt intel·ligent deixar els cotxes de policia davant la conselleria si veus que el lloc es va omplint i omplint d’indepes emprenyats) se l’han fet seu i l’han convertit en el Procés de Kafka (una absurda, exagerada i contundent presència policial i judicial). També han convertit la senyera, ja que el nacionalisme s’ha passat a l’estelada com a símbol transitori, en bandera reivindicativa. Avui es pot veure molt fàcilment la senyera en les poc nombroses mobilitzacions espanyolistes. Fins a les d’ultra dreta, com la que es va fer davant de Catalunya Ràdio. Qui els havia de dir fa cinc o deu anys que sortirien amb la senyera, ¿no?. És sensacional tot el que està passant. Sensacional.

Sempre es pot recular en el temps a la recerca dels orígens del moment actual. S’acostuma a marcar l’any 2006, el d’un nou i urgent Estatut que després cauria als tribunals, com l’inici del conflicte. És veritat. Però també és veritat que no era cap novetat. Abelard Tona, nacionalista radical del primer quart de segle XX escrivia: “I aquell projecte d’Estatut i el contraprojecte de la Comissió extraparlamentària moriren en les Corts Espanyoles, gran cementiri de projectes i iniciatives.” ¿Potser amb la melodia d’un concert econòmic s’hagués evitat el soroll independentista actual? Qui sap. Costa de creure que es rebutgés, a Catalunya, una proposta de concert per part de l’estat durant la Transició. Però és entrar en un ressentit debat en el que Pujol i Roca culparien el poble català, que havia votat majoritàriament partits no nacionalistes el 1977 (PSC, PSUC i UCD), que després es van oposar rotundament al concert quan se’ns va proposar. Els hereus dels partits esmentats culparien de pretendre, els convergents, que acceptessin una proposta econòmica que, pel moment que es vivia, ells trobaven insolidària amb la resta de l’estat, reaccionària, medieval. Però la cosa ve de lluny, de molt més lluny. Cambó escriu el 1932: (...) que cada any o cada pocs anys s’hagi de portar a la deliberació del parlament espanyol la discussió i resolució de la Hisenda de la Generalitat. El diputat Vidal i Guardiola, també de la Lliga, proclama en aquells mateixos anys: ¡Que els catalans paguen mil milions i en reben cent! Els dos, no cal dir-ho, estaven en el pol oposat al de l'independentisme. 

Ja que ha sortit l’adjectiu medieval, i com que sempre es pot anar més enrere, ¿Com és possible que la casa de Barcelona acceptés la incorporació per matrimoni de la modesta regió d’Aragó a la corona i li donés l’estatus de regne però Catalunya seguís essent principat? ¿Com s’entén que Jaume I regalés conquestes als reis castellans (Murcia) i dividís les seves convertint-les també en regnes però Catalunya continués essent principat? ¿No serà que en el fons els catalans no hem volgut saber mai res del poder? ¡Doncs ja en podem aprendre perquè la independència de Catalunya és un fet tan natural com que els arbres floreixen per primavera, i més tard o més d’hora, el fet serà inevitable!

Ells fa temps que ens ho demanen a crits. Fins i tot a l'article 19 de la Sagrada Constitució Espanyola: Els espanyols tenen dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya en la forma que la llei estableixi. Aquest dret no podrà ser limitat per motius polítics o ideològics.