Popularització

Totes les mesures portades a terme pels contraris al referèndum d’aquí i d’allà els darrers dies no han fet més que ajudar a popularitzar-lo. La veritat, encara que no es celebrés finalment (seria a causa d’un esforç policial tan immens que encara faria més popular la intenció de votar), Catalunya ja ha guanyat la partida amb diferència. No està la nació molt acostumada a guanyar: si per a un partit polític és avorrit estar a l’oposició llargament, imaginem-nos per a un país estar-hi segles. I no oblidem una cosa, doncs aquests dies hi ha molt cinisme: el cinisme és una cosa pròpia dels qui governen amb supèrbia, no de la permanent oposició, que gasta més aviat la ironia.

Rajoy, en una simbiosi com la d’Aznar amb Bush i abans la de Franco amb Eisenhower (el caudillo no es va desplaçar als Estats Units però), ha anat a Washington a fer el ridícul doncs tampoc ha sentit el que volia sentir de la veu de Trump, que assegura estar pendent del tema català i no s’ho creu ni ell: quan tens un psicòpata a l’altra banda del Pacífic amenaçant amb la Tercera Guerra Mundial, no et preocupes gaire de les nacions sense estat de l’altra banda de l’Atlàntic.

A mida que la Guàrdia Civil trobava i requisava material de campanya i votació (els xivatos, sempre els xivatos), la desesperació del PP, l’antipatia de Ciudadanos i els complexos dels socialistes anaven fent la campanya pel sí diària i gratuïta. El govern del PP manant als jutges que detinguessin alts càrrecs catalans: ¡la gent de pet al carrer! Rivera i el seu sofisticat sentit de l’humor comparant les urnes amb cubs de la brossa: ¡més simpatia pel referèndum! (dir que podrien servir per guardar la roba d’hivern dels consellers, doncs porten el logotip de la Generalitat, no hagués forçat tant el riure del públic unionista). Arrimadas comparant el seu partit amb el president Tarradellas: ¡més vots pel sí! Les intervencions del dancing Iceta, del mayor Ross, del comte Borrell i de l’Speedy González: ¡més legitimitat pel diumenge! (González és un de tants que han comparat el Procés amb el nazisme i ja és hora que algú li digui que el més semblant que hi ha hagut al nacionalsocialisme a Espanya, després dels franquistes de primera fornada, ha estat el terrorisme d’estat del GAL, sota el seu govern, que executava els suposats etarres d’un tret a la nuca com feien els nazis). 

Però bé, ja que s’omplen la boca uns i altres amb el nazisme, resumirem com els nazis de Catalunya han arribat aquí. La segona legislatura d’Aznar, manifestament anticatalana, fa pujar notablement l’independentisme, que es confia amb les promeses d’un nou Estatut per part de Zapatero, qui desbanca Aznar el 2004 en gran part per les mentides del PP sobre Atocha (no oblidem que Aznar havia portat Espanya a l'Irak tot i la clara i massiva oposició popular). El que el parlament català aprova per referèndum i posa en marxa el 2006, cau al Sagrat Tribunal el 2010: Zapatero s’ha oblidat de Catalunya i el PP torna a l'anticatalanisme més punxant. Aquell any marca el veritable punt de no retorn: la manifestació amb el lema Som una nació. A partir de setembre de 2012, amb Rajoy a la Moncloa des de fa menys d’un any, la cosa es desborda primer i s’organitza després: milions de persones en manifestacions multitudinàries, en cadenes humanes de punta a punta del país, en noves formacions humanes perfectament orquestrades a partir de símbols i emblemes. Ni una bandera espanyola cremada (almenys en les pròpies manifestacions), ni un contenidor a terra o cremat, cap ferit per baralles, cap aparador trencat, cap ampolla incendiària. Cap taca negra en el currículum de les manifestacions del Procés. Costa de creure.

Fins que arribem, fa uns dies, als dos vehicles de la Guàrdia Civil tunejats. S’agafen a allò ja que no tenen lloc més on agafar-se, perquè la forma cívica de les manifestacions anteriors els descol·loca. Però ja els hem donat una excusa per parlar de tumults, violència, necessitat d’intervenció policial massiva. El poble s’adona i reacciona. Reprimeix els instints. Ni un vidre trencat més. Ni un sol motiu més que justifiqui el seu pla. Així és una revolució pacífica (als catalans el temps ens ha tornat pacífics tot i que mantenim un notable esperit rebel).

  

El dia 20, a pocs metres de la porta de la conselleria, es podien veure polítiques imputades pel 9-N, polítics respectables i retirats demanant treure la bandera espanyola, homes i dones de la tercera edat (impacients per por a no veure el final de tot això), nois i noies que no tenien edat per votar (impacients per votar), executius en traje amb l’estelada al coll i altres tipologies que fa deu, què deu, cinc anys, no s’haguessin imaginat acabar així. Pares, mares, fills. El dia 20, damunt d’un dels cotxes de la Guàrdia Civil, davant la conselleria, hi havia un home de més de setanta anys que es va posar a professar consignes de vells guerrers catalans, des dels almogàvers fins a Moragues. Al carrer o allà on sigui, després, s’han organitzat els estudiants (les idees), els pagesos amb els seus tractors (els tancs), els bombers (els soldats), els sacerdots (tota batalla necessita del fet espiritual), els centres escolars (els centres de reclutament), els agents rurals (els soldats de reserva).

Ja pot venir la Guàrdia Civil sencera, la Policia Nacional de tot el país, la local si cal, l'exèrcit si els convé...que aquí, tot i no estar armat, el poble serà respectat. Seguiran rient, és clar, i ho faran fins i tot quan nosaltres ja haguem marxat, doncs encara no hauran aprés que això no anava de polítics portant el poble pel mal camí sinó del poble convencent els polítics de canviar el destí.