¿Tom o Jerry?

Sembla que per fi l’Estat espanyol i el govern català han arribat a un acord irreversible: treballar per la liquidació de Catalunya com a Comunitat Autònoma. 

Si es proclama la independència que sigui amb solemnitat i de forma clara. Que no es limitin a aixecar la suspensió del dia 10 d’octubre doncs s’entraria de nou en una perillosa ambigüitat: aquella suspensió es va fer sobre una independència no declarada sinó esmentada a partir dels resultats del dia 1.

El problema, per més por que faci, no serà proclamar la independència sinó creure’s tot seguit el país. Acceptar les conseqüències reals que comporta desconnectar amb l’Estat espanyol. Dit d’una manera concisa: no es pot fer vaga el 3 d’octubre i festa nacional el 12. Espero que estiguem a l’alçada dels esdeveniments.

Si s’hi arriba, anirà ben just per a la integritat del govern català (les previsibles fissures del pacte independentista estan al límit) i per al govern central (els sindicats de la policia nacional manifesten un descontent progressiu dels agents). També anirà just per al groc de les estelades, senyeres i espanyoles que pengen dels balcons (aquesta darrera comença a semblar la bandera d’Àustria en molts d’ells).

Potser sí que és tard, però, perquè el govern espanyol s’adoni que això ha començat a Catalunya però no es quedarà aquí. Que la desintegració de l’Estat espanyol com el coneixem no té aturador. Que Catalunya només és el començament. Que les chapuzas, també en política territorial, s’acaben pagant més tard o més d’hora. Això sí, passi el que passi ja és tard també per als dos empresonats a Madrid, que serviran a l’Estat de valuosa moneda de canvi per a negociacions i traspassos de competències de primer ordre.

Tinguem en compte que els que volen governar Catalunya per la força estan imputats per escandalosos casos de corrupció. Per tant, quan parlen amb aquella supèrbia de fer complir les lleis (o el cansí tornar a la legalitat) recordem que s’han passat les seves pròpies lleis pel forro robant descaradament a tots aquells que els voten. Un d’ells deia fa poc que en aquest país qui la fa la paga: el cinisme s’infla com un globus i els acabarà rebentant a les mans.

Quin infantilisme aquest del govern espanyol: atacar primer i després, quan rep una resposta, encara que sigui pacífica, fer-se la víctima. Un país on es demanen dimissions a diari i on ningú no dimiteix mai. Un país escollit membre del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el mateix dia que empresona dos pacifistes catalans: això és entrar per la porta gran. Fa mesos que els del govern central diuen coses del tipus Puigdemont està a temps de rectificar i mentrestant han anat omplint el país de policies violents, han intervingut part de l’economia, han detingut i empresonat, han menyspreat un govern que, encara que independentista en més o menys intensitat, ha estat escollit seguint les seves pròpies lleis.

No cal negar el vertigen. Estem ben sols i, com el 1714 Europa mira pels seus interessos i ara mateix no hi figura Catalunya com a nou estat. Però va bé per a la nostra èpica personal. Per engrandir la nostra història de batalles perdudes però de guerres guanyades: ¿o no és guanyar seguir aquí i no haver desaparegut sota el fang dels cavalls dominadors com tantes altres nacions europees? Ni amb l’ajuda dels més grans nacionalistes espanyols, ni amb la dels més grans espanyolistes catalans hem estat esborrats del mapa com a nació.

Juncker diu que no vol una Europa de 100 estats. Ho diu ell que forma part d’un país diminut de només mig milió d’habitants (una quarta part, només, dels actuals votants de la independència a Catalunya). A veure què diuen quan l’afer domèstic català s’estengui, de formes diverses i per motius diferents, a tot l’Estat. A més, la Comissió Europea consent la violència policial desmesurada i, el que és pitjor, els presos polítics a un estat membre com Spain. Hipòcrita i cínica: els seus líders van arribar a dir que només "reflexionarien" sobre Catalunya si Rajoy ho demanava.

Als que diuen que Catalunya, com a tal, no ha estat mai una entitat política independent, diguem-los sense entrar a debatre-ho: no es tracta de si ho hem estat abans o no, es tracta de què ara ho volem ser. La resposta als qui encara ens pregunten per què volem la independència: la pròpia actuació de l’Estat a la nostra necessitat de portar aquesta inquietud a les urnes, una mena de resum de quin ha estat el tracte general al llarg dels segles.

Fem que Rajoy lamenti amb tota la seva ànima haver promogut aquelles signatures contra un Estatut legal fins i tot per a ells. Que la falta de cultura del pacte dels governants castellans, que escrivia Vicens Vives, sigui un motiu d’immaduresa política i no d’orgull castís. Que aquest preferir perdre-ho tot amb honor que arribar a un acord amb els antagonistes és estúpidament antipatriòtic com ho és qualsevol política de terra cremada. Fem que, si entren en aquest forat negre de nom 155, hi quedin atrapats per sempre. Fem que la Història no es decanti sempre pels mateixos. No deixem que un imperi en decadència entri de nou victoriós a Barcelona i ens faci ajupir durant dècades. Fem que la resistència contra reis, dictadors i pronunciamientos hagi valgut la pena. No ens deixem governar pels que han negociat amb els terroristes però no amb els pacifistes. Fem que el govern central torni a bufar les brases pensant que apagarà el foc i les revifi de nou, un cop més, per sempre. Fem que Rivera, Boadella, Millo, Albiol i tants altres quedin en terra de ningú i devorats per les seves pròpies mentides. Fem que aquells espanyols que professen a diari el menyspreu als catalans que no els agraden es quedin ben aviat sense recursos. Fem que, d’ara endavant, si és que cal pactar el que s’hagi de pactar amb Espanya, no sigui de genolls sinó amb orgull. I que Espanya s’adoni, si vol, que el problema no són els catalans sinó les relacions entre Madrid i les aspiracions del govern català. I que Catalunya s’adoni, si vol, que el problema no són els espanyols sinó aquells que, per guanyar-se els seus vots, els inflen el cap contra nosaltres. I, a uns i altres, que Espanya té dues capitals i que així mai funcionarà aquest nacionalisme que diuen que no professen però que fa impossible la convivència per haver errat en el model d’estat. Que s’ha provat tot, democràtic o no, i que el problema és ras i clar: una nació no pot viure dins d’una nació i menys encara quan una és pactista i l’altra de modes absolutistes. I si encara ens queden forces, fem callar Garzón, que ara s’omple la boca amb bones paraules quan el 1992, abans dels Jocs, va dirigir les detencions de nombrosos independentistes, molts d’ells torturats i empresonats mentre Pujol i els seus, que encara no eren independentistes com diuen que són ara, miraven cap a un altre lloc, olímpicament.

¿Podria Tom guanyar Jerry?

Tenia a Gaziel sobre la taula des de feia dies, per si de cas. Però desitjava no haver d’obrir-lo encara: Cada vegada que el destí ens col·loca en una d’aquelles cruïlles decisives, en què els pobles han d’escollir entre diversos camins, el de la seva salvació i el seu encobriment, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment, estúpidament, en el que condueix al precipici. 

 El periodista sabia el que es deia: des del compromís de Casp el 1412 (per posar un cas conegut tot i que en trobem molts abans) fins a la farsa de fa una setmana al parlament, passant per una infinitat de moments estel·lars, els catalans hem escollit molt sovint, pel que fa a la política, el camí incorrecte. Som encara aquí, sí, però de miracle. Potser més per la incapacitat del veí que per mèrits nostres. No ens enganyem: la política no és el nostre fort. En tenim molts de forts, però no pas la política. Tampoc és que sigui una aptitud dels del costat, per sort, doncs de ser bons polítics haguessin aplicat un centralisme astut que potser ens hagués portat a deixar-nos seduir i abandonar això nostre fa molt de temps. En el que segur que som bons és en èpica. I en ressorgir de les cendres. ¿Com és possible que la nació no acabés el 1714 després de la conquesta borbònica i aplicació del 155 de l'època? Definitivament som aquí per incompetència del rival.

Puigdemont i Junqueras han de sortir a donar explicacions. Ja fa una setmana de la monumental cagada del segle i no han dit res al poble. El primer ho ha de fer en termes polítics i el segon pel que fa als econòmics. Fins el 10-O tot el que feia referència al present del funcionament del Procés va ser transparent. ¿Per què des de dimarts hi ha hagut aquest silenci? No cal dir-ho: per por que el poble es giri contra ells per haver estat estafat. Puigdemont ha escoltat massa gent els darrers dies. Sobretot abans del 10-O, dia que passarà a la història com la jornada que l’Estat espanyol hagués començat a respectar Catalunya després de segles de menyspreu. ¿Algú reconeixerà un dia d'aquests que s’ha perdut la gran oportunitat i deixarà de fer veure que tot respon a una estratègia? ¡Al poble català no se l’enganya més, ni allà ni aquí! S’ha mostrat digne i orgullós els darrers anys i per variar, els polítics no han estat a la seva alçada. 

El governador Millo després dels empresonaments: ningú està per sobre de la llei. S’equivoca. El seu partit ho està i ho ha estat sempre. Per això estem aquí i per això ens hem hagut de fer la nostra pròpia llei, que el mateix govern català va menysprear el dia 10. Ara per ara era la única protecció, la única legitimitat, davant els empresonaments de persones, il·legalitzacions de partits i entitats i de tot el que faran igualment. Potser Mas, partidari d’esperar a tenir més suport internacional, s’estalviaria de pagar els seus injustos deutes amb l’Estat espanyol doncs qualsevol acció repressiva hagués topat amb una llei pròpia i aleshores sí, el món hagués reaccionat d’una altra manera. Ara per ara, a qui li importa si un estat reprimeix amb pallisses o presó a una regió pròpia. A veure si entenem que els estats es defensen entre ells i no pas a les regions. Deixem ja de banda la innocència del això no pot passar al segle XXI o Europa ens ajudarà. Ara toca fer-nos respectar i això només ho farem possible amb el nostre propi estat. 

Un estat català decent mai no permetria que un diputat espanyol fes mofa d’un president seu afusellat. Prendria mesures. Aquesta és la diferència entre ser o no ser una entitat nacional respectada. El més trist és que la indecisió del dia 10 serà com fer-se un autogol a favor dels que, després de la burla i el menyspreu, munten un Desfile de la Victoria a Madrid que sembla el carnestoltes: uns disfressats de conqueridors d’Amèrica, els altres orgullosos d'una cabra estúpidament disfressada, un gos sobre el capó del cotxe d'una policia homenatjada per les castanyes repartides a Catalunya i altres damunt d’unes llanxes zodiac en honor, potser, als catalans independentistes que el diputat Casado, el de la gracieta de Companys, associava fa unes setmanes amb aquesta embarcació. Per rematar l'espectacle, el ministre d'exterior espanyol va parlant per Europa sobre l'adoctrinament a l'escola catalana a partir d'una prova de la mà d'Albiol que posa els pèls de punta: uns nens i nenes interpretant una obra de teatre sobre la Guerra dels Segadors iniciada el 1640.

El poble al carrer tants cops com faci falta. Avui amb espelmes. Demà amb banderes. Els polítics a treure'ns d'aquest estat abans que el poble els tregui a ells dels seus càrrecs. 

Tom no guanya mai Jerry

        

Juguen fort. Provoquen. Ni ells es creuen el veredicte. ¿Sedició? No ens fem mala sang intentant comprendre com és possible. Només cal llegir-ne la definició. No és possible. Ells ho fan tot possible. Anar a pels peixos petits i anar-hi a través dels tribunals. Amb els peixos grossos no s’han atrevit. La seva llei és el seu escut davant la barbàrie pacifista. Ja és hora que tinguem les nostres pròpies lleis. Però els presos són el que menys ens ha de preocupar. Estaran bé. Un pres polític deu despertar curiositat (sinó admiració) entre els presos comuns. Més encara quan amb prou feines n’hi ha. Saben que el suport envers ells a Catalunya (i sospito que no només aquí) serà descomunal. 

Cada dia que passa es fa més evident que s’havia d’haver arribat al final del trajecte dimarts passat. Assumint les conseqüències. Fossin les que fossin. La covardia i ambigüitat ens sortiran cares igual i a sobre sense èpica alguna. ¡Hi havia 1000 periodistes d’arreu esperant aquella declaració! ¡Dos milions de catalans desitjant sentir aquella frase sense ser interrompuda! S’ha ajornat dues vegades una proclamació (que hagués estat valenta i coherent amb el camí fet fins ara) per un diàleg de tu a tu que no hi haurà (sabem perfectament que, en aquesta partida d’escacs política que hi veu el president català, el govern central no juga sinó que s'enroca de forma permanent).

L’històric pactisme català està fregant el ridícul: si els catalans encara estem a Espanya és precisament per haver estat sempre pactistes, legals i partidaris del diàleg. ¿Què s’ha de dialogar si el que es vol és marxar? ¿Què esperem que ens ofereixin, un referèndum pactat? ¿La independència? No ens enganyem: aquest pactisme no és més que un escut en el qual escudar-nos mentre s’allarga allò que no hi ha valor de fer. ¿Com es pot estar fent una revolta amb una mà i la legalitat amb l’altra? Que ningú em vingui amb que estava tot pensat i que tot segueix el seu procediment estratègic. Per al govern central cal tornar a la legalitat ja que la llei és democràcia (Hitler i Stalin també tenien lleis). Per a nosaltres la revolta ha de ser democràtica (mai no ho serà si es basa en les lleis de qui no la vol). Portem segles mirant de reformar Espanya per a estar-hi millor. Ens conviden a la festa, ens menyspreen, ens la fan pagar i no deixen que en marxem. El problema, però, no és amb els espanyols sinó amb el govern central, sigui monàrquic, dictatorial, democràtic, de dretes, d’esquerres, moderats, intransigents. A vegades sembla que la independència mereixi aplicar-se segons qui hi hagi al poder central. ¡La independència s’ha de voler encara que allà hi manin Los payasos de la tele!

Un Puigdemont pressionat per la vella Convergència no independentista a la que ERC s’ha cregut, sembla no haver calculat que els que el veneraven fins avui poden girar-se en contra seva (parlem de dos milions de catalans). ¿Algú es pensava que la independència la regalen? ¿Que la maleïda Unió Europea (un club selecte de caps d’estat ben pagats) es posaria en contra d’un dels estats més endeutats? ¿Que la independència s’aconseguiria només a base d’ensenyar al món vídeos de violència policial o dir des d’avui que tenim presos polítics? La independència, quan no es pot pactar amb un estat, es declara, i més encara quan és urgent tenir-la. ¿Que hi ha una majoria silenciosa que no la desitja? També hi ha hagut una majoria silenciosa de catalans que ha suportat el centralista i dèspota govern espanyol almenys des de temps de Felip IV al segle XVII. A més, ens avala una majoria parlamentària que sí la desitja (o això pensàvem). 

Oblidem-nos d’Europa, de la vella Convergència cagadubtes i declararem la independència de forma que tothom ho entengui, aquí i allà. Fem que qualsevol intervenció estatal, encara més contundent si cap, tingui almenys un sentit per als catalans que volen separar-se amb la dignitat per bandera.

Mentrestant baixa el turisme. ¿No és el que tants desitjaven? Marxen les empreses. ¡Quina benedicció! Així ja no tindrem tant a perdre i potser farem arribar això fins al final. Si no som independents encara potser sigui perquè sempre hem tingut molt a perdre i no ens hem atrevit a deixar-hi la pell.

     

¿Queda una altra opció que no sigui la independència?

I si pogués ser, abans de dilluns, és clar, de manera que la imminent imposició del 155 (en realitat ja hem suportat el 15: ara falta el 5, del que desconeixem l’abast) no tingui efectes sobre la legalitat catalana (entenent que n’hi ha una). A menys que el govern català en tingui una bona de pensada, una arma miraculosa o un deus ex machina per burlar l’ultimàtum. Si no és així, i si ens ho volem creure, amb la independència formal no hi haurà cap autonomia a suspendre. Podran fer mal, però l’autonomia ja no ens la treuen així que els burlem un cop més. 

Encara que no suficient per a molts, mai no hi ha hagut tant suport a la causa independentista com ara. És urgent arribar fins al final si es vol culminar el Procés abans que l’aliança independentista es trenqui (que es trencaria un cop assolida la gran fita és una evidència però si succeeix abans s’ha acabat el bròquil). I no parlo només de l’esquerda que dimarts es va produir entre la CUP i la resta sinó de la que inevitablement es produirà aviat entre el propi Junts pel Sí. No crec que sigui una imprudència afirmar que la vella Convergència no independentista (dins i fora del govern) s’ha espantat en el darrer moment i ha forçat una marxa enrere que ha anat en contra dels passos que s’havien pactat en un govern que fins ara els havia acomplert un a un.

Catalunya porta dos mesos al carrer (i davant el televisor): les manifestacions contra l’atemptat de mitjans d’agost (amb aquella manera de fer del govern que ja apuntava a l’Estat tan desitjat per a molts), una nova Diada multitudinària, les mobilitzacions pel material electoral descobert al llarg de setembre i per les detencions polítiques el 20 i 21 d’aquell mes, el referèndum l’1 d’octubre i l’aturada general dos dies després, les concentracions pel diàleg el 7 d’octubre i per la unitat d’Espanya el 8 i les concentracions en espera de la suposada proclamació d’independència del 10 d’octubre. Estic segur de deixar-me’n i tot, i, veient com van les coses crec que el llistat s’ampliarà fàcilment en les properes setmanes.

L’independentisme que no està esgotat (de tantes dates històriques) està més que tocat per això de dimarts, sinó temptat pel derrotisme. Per contra se’l necessitarà més que mai per ajudar a fer sortir el govern d’aquest embolic. Desconeixem el grau de contundència estatal que ens venia al damunt amb una proclamació formal, però m’ensumo que ens caurà igual a causa de l’ambigüitat. S'ha aconseguit una mica de calma, és cert. El descans del guerrer, que es diu en cinema. Però amb una proclamació formal teníem més unit que mai el sector independentista. Amb això de dimarts, hem aconseguit dos ultimàtums (el del PP i el de la CUP), més que possibles divergències entre ERC i l’antiga CIU, l’amenaça espanyola d’il·legalitzar els partits aliats per la independència i el poble descol·locat (ningú va defensar els col·legis electorals aquell diumenge per a res). ¡Si ha de venir la maquinària de guerra de l’Estat que sigui per una bona causa!

¿Algú pot explicar què va passar ahir?

L’ambigüitat pot servir per a la política (els polítics venen a ser diccionaris de sinònims). ¿Però algú pensa a hores d’ara que aquí s’està fent política? Aquesta vella art precisa d’interlocutors. No es pot emprar contra un mur de formigó de deu metres d’alçada. Fins que no entenguem que això va de revolta (pacífica) i no de diàleg, doncs un dels bàndols l’ha negat fa molt temps, no arribarem enlloc. ¿Què va ser exactament la declaració d’ahir? Quin sentit tenen aquells pocs segons d’independència que deixen les hores de la de Companys com un èxit? ¿Eslovènia? El que funciona allà no té perquè funcionar aquí. Ahir es va voler estar bé amb tothom i pocs estan contents. És cert que s’ha baixat la tensió. Però allò que és ambigu dóna per moltes lectures.

Colau respirava alleujada. Iceta ho negava. Arrimadas* hi veia el que havia anat a veure-hi. Albiol ho menyspreava però feia un Viva España per si de cas. La CUP (els més hàbils del Procés doncs fan la revolució des de la reraguarda mentre les detencions, empresonaments, multes astronòmiques, embargaments i declaracions suïcides les deixen als de la línia de front) demanava una prova escrita d’allò que en realitat no havia succeït. Els convocats a Arc del Triomf per ANC i Òmnium es retiraven a casa amb un interrogant gegant sobre el cap mentre els pagesos arrencaven els motors dels tractors per tornar als seus pobles sense èpica de cap mena. El govern central té excuses de sobres per aplicar l’article constitucional que li vingui en gana: només li cal posar pausa al vídeo d’ahir quan el president parla d’aplicar el resultat de l’1 d’octubre en forma d’estat independent. No li cal sentir res més si el que vol és un pretext per actuar amb contundència.

¿Que no ho farà perquè Europa i el món els observen de prop? També sabien que amb les càrregues policials hi hauria milers de reporters anònims (ciutadans amb telèfons gravant) i que avui dia, les imatges donen la volta al món en qüestió de minuts. Al govern central li importa ben poc el que digui Europa o el món sobre la seva forma de procedir: l’opinió mundial no els traurà del poder però sí que ho poden fer els seus votants, i em fa l’efecte que una gran part aproven les mesures contra el Procés doncs l’anticatalanisme està més que inculcat. A més, en el club dels estats europeus, sobretot els més vells, segur que tenen interès en què això acabi bé, però una altra cosa és pensar que afavoriran la independència catalana si poden postergar una realitat que els vindrà a sobre tard o d’hora: l’eclosió d'històriques regions que volen guanyar poder davant l’estancament d’una Unió dels estats que gira hipnotitzada al voltant del seu eix (Alemanya) i amb símptomes d’alarma com és el Brexit (encara que el Regne Unit no hagi estat mai del tot a Europa).

El Tenim Pressa ha passat a ser No ens ve d’una mica més. D’acord, però Europa ho segueix tractant de Domestic Issues sense saber la que li ve a sobre: una desintegració lenta però sense retorn. Home, ¡però la Unió ha aconseguit dificultar les guerres entre els estats membres! Sí, ¿però tenia previst el conflicte entre els estats i les seves pròpies regions? ¿S’haurà cregut Europa això de la antiquíssima nació espanyola? Un estat sí. ¿Però una nació? ¿Una sola nació? Aquest argument cau per si mateix: ¿per què es reivindicaria Catalunya si formés part de la mateixa nació que la castellana o espanyola? Molts parlen satisfets de com n’és de vell aquest estat i aquest és el problema, que ho és massa de vell i fa temps que decau, que es podreix. Admetem-ho: l’estat fa aigües des de fa molt temps i cal salvar el que es pugui. Catalunya ha optat per saltar d’un vaixell (transatlàntic segons ells) que ja té mig cos sota l’aigua i que el capità no reconeix ni que ha començat a enfonsar-se.   

*Els de Ciudadanos, que no van ni moderar la rèplica d’ahir doncs només en tenien una de preparada i era la de la proclamació de la independència sense ambigüitat, van més a sac que el propi PP, al que volen deixar com a tou: Primo de Rivera és més perillós que Rajoy (tot i que els dèbils, quan se senten massa pressionats, són els que prenen decisions més contundents) i Albiol  (poc perillós per massa sentimental: plora davant la policia sàdica per guanyar-se una mica d’afecte i atenció del govern central). Sí, Rivera és més papista que el Papa (en aquest cas, més espanyol que els propis espanyols). Rajoy l’ha hagut de calmar ja que volia aplicar el 155 a tota costa: ambició sense límits, ressentiment monumental, ànsia de poder shakespearià, anhela la Moncloa al preu que sigui i la independència és un gran pretext, l’oportunitat de la seva vida. Encara no ha superat a Casado i la seva greu amenaça de Lluís Compay, però juga pels voltants i si cal, no li costarà molt dir-ne una de més cruel i feridora.

Esto es España y al que no le guste que se vaya

Alexandre Deulofeu (polític, farmacèutic, mestre, músic, historiador, filòsof i escriptor empordanès) no era un profeta ni un futuròleg. Ell feia els seus pronòstics a partir de la Llei de la Història, un sistema orgànic comparable al dels éssers vius. Preveure, poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial que una Alemanya vençuda, en runes i dividida s’acabaria reunificant i seria decisiva en la construcció d’una nova Europa o que la Unió Soviètica, aleshores forta i vencedora, es desintegraria abans d’acabar el segle XX, devia semblar força improbable en el seu moment (el propi Josep Pla en feia mofa).

Però anem al que ens interessa. ¿Què va dir Deulofeu sobre Catalunya? Agafant l’imperi espanyol i basant-se en la seva teoria matemàtica del naixement, desenvolupament i mort dels imperis, va calcular, encara en el franquisme, que Espanya com a tal derivaria, en els seus darrers anys, en una sèrie de lluites ferotges entre el poder central i les diferents nacionalitats que formen l’estat: Catalunya i País Basc principalment. Dintre d’aquestes lluites, encara, una confrontació entre ideologies oposades. Aquesta fase caòtica la va trobar Deulofeu en totes les cultures i en tots els cicles. L’any 2029, preveia, l’imperi espanyol es desfaria del tot i Catalunya esdevindria independent per grat o per força. ¡Tot això, abans d’entrar sota l’òrbita del IV Reich!

Sembla coincidir amb el que Robert Kaplan, autor del llibre La venganza de la geografía, va dir el 2013 sobre Espanya: Madrid es troba en un centre molt solitari de la península i existeixen altres centres perifèrics. Amb la crisi i la cessió de poder a Brussel·les és lògic que hi hagi forts moviments regionals. Si el centre controla un territori molt ampli i no és suficientment flexible, pot conduir a una excessiva burocratització i a una economia insuficient. Una Catalunya independent tindria sentit històricament.  

  Si ens fixem en la silueta d'Espanya, a la dreta de la bufanda, hi falta Catalunya

Espanya uniforme, foral, colonial i incorporada o assimilada (mapa del segle XIX)

Si hem de fer cas a Deulofeu no val la pena preocupar-se molt per la Unió Europea (tindria nassos que acabés mediant Suïssa, que no en forma part) en vistes d’aquest Quart Imperi Alemany que ell veu com una prolongació del control germànic sobre Europa. ¿Què hi faríem els catalans en una Europa sota el IV Reich? Seria un paper difícil, la veritat, doncs quan un s’ha acostumat a que li diguin jueu (abans del Procés) ara ha d’acceptar que no, que en realitat és un nazi i un racista (Procés). No és fàcil viure amb aquesta contradicció. Si un es posa a estudiar una mica l’ascens, consolidació i expansió del nazisme s’adona que sí, que la proliferació de banderes i les massives mobilitzacions són un punt en comú. Amb la resta, en canvi, un no s’hi troba tan identificat: detencions, empresonaments i judicis polítics, violència policial, cinisme i negacionisme. No hi ha dubte que mentir descaradament a tants, a la forma de Goebbels i encara que sigui a costa dels catalans, portarà a moviments de protesta i possibles revolucions també a la resta d’Espanya. Algú podria dir: ¡els catalans també mentiu! Jo li diria: no, com a molt ens autoenganyem.

Si ets un català independentista i et tornen a dir nazi, recorda’ls només que uns quants governs enrere en la història espanyola es van enviar milers de catalans i espanyols republicans als camps d'extermini, on la majoria van ser esclavitzats i assassinats. Que qui signava aquestes deportacions (Serrano Súñer) va morir sense ser mai jutjat i que Franco, de qui era cunyat, va formar una aliança amb Hitler i Mussolini. Recorda’ls que el primer va fer unes maniobres d'aviació a Gernika per aplicar després a Varsòvia, Rotterdam, Anglaterra...(Franco ho negaria, mentint al seu poble, com va fer el PP el 2004 i està fent aquests dies) i que el segon va manar bombardejar Barcelona per impressionar el primer i sense permís del gallec, qui després que pengessin el cadàver de l’italià com un ànec xinès a Milà i l’austríac es suïcidés i demanés que el reduïssin a carbó per evitar el destí del seu aliat, va saber canviar magistralment (les coses com siguin) el braç en alt per les abraçades a Eisenhower.

Demà, dimarts 10 d’octubre, podria declarar-se la independència de Catalunya. Per a alguns seria una aberració, un pecat, un suïcidi, una imprudència, una magna il·legalitat més. Tant ells com nosaltres hauríem de tenir clar que és cert, que no es pot pretendre que una revolució segueixi cap legalitat doncs ja no seria una revolució, però que en realitat, per difícil que sigui, s’està portant a terme el que deia un programa electoral votat per una majoria independentista seguint les lleis electorals de la legalitat espanyola. ¡No podrem negar a aquests xicots que estan complint amb les seves promeses electorals! Per uns altres, això és un somni fet realitat, siguin quines siguin les conseqüències de la decisió de demà, si es pren. La trampa no són els bancs i empreses que “marxen”: tornaran a Catalunya es declari la independència o no. La trampa és remoure els nostres sentiments amb unes càrregues policials d’aquella magnitud i provocar-nos una reacció apassionada que porti a decisions polítiques precipitades que o bé portin al fracàs o bé a una justificada intervenció violenta total. No ho negarem: la decisió de demà és de les més complicades i transcendentals de la història política catalana (si no la que més).

Si demà es proclama la independència catalana i amb ella venen mesures repressives greus, pensem que no som els primers ni serem els últims. Pensem que val la pena tirar endavant encara que sigui per no haver d’aguantar més que ens vingui a renyar Mario Vargas Llosa (que li treu noblesa al cognom del president eludint el de i deixant-lo en Puigmont i que de la nació catalana només coneix la gauche divine i els llatinoamericans del boom). Recordem el cas d’Irlanda i perdem la por. El 1919 el Sinn Féin aconsegueix uns resultats sorprenents però es neguen a figurar a la cambra dels comuns britànica. Per contra creen un parlament propi (Dáil Éireann), no reconegut per la llei britànica. De seguida els irlandesos signen un document de Declaració d’Independència Unilateral. Aquella República d’Irlanda només aconsegueix un reconeixement internacional: la Unió Soviètica, que de fet es troba en procés de consolidació. La independència d’Irlanda no s’escapa d’una dura guerra amb la illa veïna, que finalitza el 1921, quan el Regne Unit reconeix la independència d’Irlanda, que de fet no serà del tot efectiva fins anys més tard. Que no ens espanti la guerra: nosaltres només tenim tractors i cassoles així que de guerra no en podem fer cap.

Gaziel, reprenent el que deia Deulofeu o Kaplan, va escriure que el caràcter espanyol s’ha mostrat sempre refractari a l’esperit liberal, potser perquè el poble castellà, el que ha dominat sempre Espanya en tant que plasmador del que anomenem la seva unitat nacional, és fonamentalment un poble antiburgés, hidalgo, de guerrers i de sants, de místics i de conqueridors. El periodista veu necessari que Castella reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a cultivar lliurement la seva llengua i a administrar-se ella mateixa a casa seva. L’independentisme és somniador. El somni de Gaziel de canviar Espanya també. 

           

Ultraviolencia

            Lluvia intermitente. Cielo atlántico. Jornada de aires celtas. Violencia gratuita y abusiva después de anunciar días antes que no pegarían a nadie. Gran cinismo. Menosprecio monumental. Burla y venganza. Antidisturbios provocando disturbios cual bombero provocando un fuego. Puesta en escena golpeadora. Odio y catarsis. La naranja mecánica sin Beethoven. El honor es mi divisa. Servir y proteger. 

            Levantarse con la ilusión de un niño el día de Reyes (aunque se prefiera República) y meterse en la cama con ira. Pero el uso de la fuerza de ese domingo, sin nada más, no hace ganar. Son como el malo de una película mala, aquel que hace daño y ya está. Gusta más el cine de malos con profundidad de personaje. Mientras no llega, nosotros vamos avanzando con la fuerza de la estrategia y el engaño. Hemos visto a Jerry pensándoselas de todo tipo para hacer frente a Tom: las impresoras en medio de las calles imprimiendo los carteles de campaña que se habían requisado, esconder las urnas en Francia antes del 1-O, el cambio de coche del presidente en un túnel para despistar al helicóptero de la policía y así poder ir a votar, los árboles cortados sobre una carretera para forzar a la policía a perderse por montañas desconocidas o la misa mientras se cuentan votos para protegerse de la presencia policial.      

            Los expertos en derechos humanos analizan las imágenes: sería suficiente con que fuesen humanos. Todo el mundo sabe lo que es una señora de mediana edad propulsada contra un suelo de piedras. Una mujer arrastrada por la boca. Otra por los pelos. Una con la cara ensangrentada. Una a quien retuercen los dedos con sadismo. Todo el mundo sabe lo que es un policía saltando unas escaleras para propinar una patada a alguien que ya está en el suelo. O uno que pega a alguien que acompaña a un herido. U otro que empuja a la gente sobre un hombre a quien reaniman de un infarto en el suelo. Golpes de porra casi mecánicos, sistemáticos, potentes. Ha habido una especial impiedad con la gente mayor y las mujeres. Buscaban una reacción de ira.

Todo responde a una pensada provocación para justificar el único plan que tienen: el choque violento. Harán lo que sea por no perder Cataluña. No pueden perder Cataluña. Ya la han perdido. Solo quedan, más tarde o más temprano, los trámites administrativos. Es posible que una Cataluña libre celebre el 1 de octubre en su calendario de fiestas anuales: fue el día, dirán a los que ahora son niños y que nada entienden de lo que sucedió ese domingo, que los catalanes, pueblo digno, perdieron un miedo que parecían llevar en sus genes pero que, como tantas otras cosas que se dicen de ellos, no era verdad.  

            Dicen que fue una votación ilegal. ¿Por qué tratar de evitarla con tal contundencia si los resultados no valen para su legalidad? ¿Les da miedo que valgan en la nuestra? ¿Pretenden que nos marchemos limpiamente? Nos iremos como podamos. Dicen que fueron unas votaciones anormales. No discrepo. Lo más anormal: que el día de reflexión (o conmoción) fuese el día después y no el día antes. No habrá diálogo: el diálogo siempre viene tras una guerra entre iguales, no después de las masacres. Ahora han herido. Matarán.

            Serbia tuvo que venderse su flota cuando perdió Montenegro, pues era su última salida natural al mar. El Estado español, cuando pierda del todo a Cataluña, tendrá que venderse el anticatalanismo pues ya no le servirá de nada. 

Ultraviolència

            Pluja intermitent. Cel atlàntic. Jornada d’aire celta. Violència gratuïta i abusiva després d’anunciar dies abans que no pegarien ningú. Gros cinisme. Menyspreu monumental. Burla i venjança. Antiavalots provocant avalots com un bomber provocant un foc. Posada en escena colpidora. Odi i catarsi. La naranja mecánica sense Beethoven. El honor es mi divisa. Servir y proteger. 

Llevar-se amb la il·lusió d’un nen el dia de Reis (encara que es prefereixi República) i anar a dormir amb ira. Però l'ús de la força d’ahir diumenge, sense res més, no fa guanyar. Són com el dolent de pel·lícula dolenta, aquell que fa mal i ja està. Agrada més el cinema de dolents amb profunditat de personatge. Mentre no arriba, nosaltres anem avançant amb la força de l’estratègia i l’engany. Hem vist a Jerry pensant-se-les totes per fer front a Tom: amagar les urnes a França abans del 1-O o el canvi de cotxes del president al túnel per despistar l’helicòpter. 

Els experts en drets humans analitzen les imatges: n’hi hauria prou amb que fossin humans. Tothom sap què és una senyora de mitjana edat propulsada contra un terra de pedres. Una dona arrossegada per la boca. Una altra pels cabells. Una amb el cap obert. Una a qui torcen els dits amb sadisme. Tothom sap què és un policia saltant unes escales per propinar un cop de peu a algú que ja és a terra. O un que pega algú que acompanya un ferit. O un que empeny gent sobre un home a qui reanimen d’un infart a terra. Cops de porra gairebé mecànics, sistemàtics, potents. Hi ha hagut un especial acarnissament amb la gent gran i les dones. Buscaven una reacció d’ira. És una dura provocació per justificar l’únic pla que tenen: el xoc violent. Faran el que sigui per no perdre Catalunya. No poden perdre Catalunya. Ja l’han perduda. Només queden, més tard o més d’hora, els tràmits administratius. És possible que una Catalunya lliure celebri l’1 d’octubre en el seu calendari de festes anuals: va ser el dia, diran als nens que de la jornada d'ahir res no entenen, que els catalans, poble digne, van perdre una por que semblaven portar en els gens però no era veritat.   

Diuen que és una votació il·legal. ¿Per què tractar d’evitar-la amb aquesta contundència si els resultats no valdran en la seva legalitat? ¿Els fa por que valguin en la nostra? Diuen que han estat unes eleccions anormals: sense dubte, sobretot perquè el dia de reflexió ha passat a ser el dia després i no el dia abans. Dir-li el dia de commoció seria més encertat. No hi haurà dia del diàleg: el diàleg sempre ve després d’una guerra entre iguals, no després de les massacres. Ara han ferit. Mataran. Van annexionar de forma bruta. Ens han tractat massa sovint de forma bruta. ¿Pretenen que marxem netament? Marxarem com podrem. 

  

Sèrbia va haver de vendre’s la seva flota quan va perdre Montenegro, doncs era la seva darrera sortida natural al mar. L’Estat espanyol, quan perdi del tot Catalunya, haurà de vendre’s l’anticatalanisme doncs ja no li servirà per res.