¿Algú pot explicar què va passar ahir?

L’ambigüitat pot servir per a la política (els polítics venen a ser diccionaris de sinònims). ¿Però algú pensa a hores d’ara que aquí s’està fent política? Aquesta vella art precisa d’interlocutors. No es pot emprar contra un mur de formigó de deu metres d’alçada. Fins que no entenguem que això va de revolta (pacífica) i no de diàleg, doncs un dels bàndols l’ha negat fa molt temps, no arribarem enlloc. ¿Què va ser exactament la declaració d’ahir? Quin sentit tenen aquells pocs segons d’independència que deixen les hores de la de Companys com un èxit? ¿Eslovènia? El que funciona allà no té perquè funcionar aquí. Ahir es va voler estar bé amb tothom i pocs estan contents. És cert que s’ha baixat la tensió. Però allò que és ambigu dóna per moltes lectures.

Colau respirava alleujada. Iceta ho negava. Arrimadas* hi veia el que havia anat a veure-hi. Albiol ho menyspreava però feia un Viva España per si de cas. La CUP (els més hàbils del Procés doncs fan la revolució des de la reraguarda mentre les detencions, empresonaments, multes astronòmiques, embargaments i declaracions suïcides les deixen als de la línia de front) demanava una prova escrita d’allò que en realitat no havia succeït. Els convocats a Arc del Triomf per ANC i Òmnium es retiraven a casa amb un interrogant gegant sobre el cap mentre els pagesos arrencaven els motors dels tractors per tornar als seus pobles sense èpica de cap mena. El govern central té excuses de sobres per aplicar l’article constitucional que li vingui en gana: només li cal posar pausa al vídeo d’ahir quan el president parla d’aplicar el resultat de l’1 d’octubre en forma d’estat independent. No li cal sentir res més si el que vol és un pretext per actuar amb contundència.

¿Que no ho farà perquè Europa i el món els observen de prop? També sabien que amb les càrregues policials hi hauria milers de reporters anònims (ciutadans amb telèfons gravant) i que avui dia, les imatges donen la volta al món en qüestió de minuts. Al govern central li importa ben poc el que digui Europa o el món sobre la seva forma de procedir: l’opinió mundial no els traurà del poder però sí que ho poden fer els seus votants, i em fa l’efecte que una gran part aproven les mesures contra el Procés doncs l’anticatalanisme està més que inculcat. A més, en el club dels estats europeus, sobretot els més vells, segur que tenen interès en què això acabi bé, però una altra cosa és pensar que afavoriran la independència catalana si poden postergar una realitat que els vindrà a sobre tard o d’hora: l’eclosió d'històriques regions que volen guanyar poder davant l’estancament d’una Unió dels estats que gira hipnotitzada al voltant del seu eix (Alemanya) i amb símptomes d’alarma com és el Brexit (encara que el Regne Unit no hagi estat mai del tot a Europa).

El Tenim Pressa ha passat a ser No ens ve d’una mica més. D’acord, però Europa ho segueix tractant de Domestic Issues sense saber la que li ve a sobre: una desintegració lenta però sense retorn. Home, ¡però la Unió ha aconseguit dificultar les guerres entre els estats membres! Sí, ¿però tenia previst el conflicte entre els estats i les seves pròpies regions? ¿S’haurà cregut Europa això de la antiquíssima nació espanyola? Un estat sí. ¿Però una nació? ¿Una sola nació? Aquest argument cau per si mateix: ¿per què es reivindicaria Catalunya si formés part de la mateixa nació que la castellana o espanyola? Molts parlen satisfets de com n’és de vell aquest estat i aquest és el problema, que ho és massa de vell i fa temps que decau, que es podreix. Admetem-ho: l’estat fa aigües des de fa molt temps i cal salvar el que es pugui. Catalunya ha optat per saltar d’un vaixell (transatlàntic segons ells) que ja té mig cos sota l’aigua i que el capità no reconeix ni que ha començat a enfonsar-se.   

*Els de Ciudadanos, que no van ni moderar la rèplica d’ahir doncs només en tenien una de preparada i era la de la proclamació de la independència sense ambigüitat, van més a sac que el propi PP, al que volen deixar com a tou: Primo de Rivera és més perillós que Rajoy (tot i que els dèbils, quan se senten massa pressionats, són els que prenen decisions més contundents) i Albiol  (poc perillós per massa sentimental: plora davant la policia sàdica per guanyar-se una mica d’afecte i atenció del govern central). Sí, Rivera és més papista que el Papa (en aquest cas, més espanyol que els propis espanyols). Rajoy l’ha hagut de calmar ja que volia aplicar el 155 a tota costa: ambició sense límits, ressentiment monumental, ànsia de poder shakespearià, anhela la Moncloa al preu que sigui i la independència és un gran pretext, l’oportunitat de la seva vida. Encara no ha superat a Casado i la seva greu amenaça de Lluís Compay, però juga pels voltants i si cal, no li costarà molt dir-ne una de més cruel i feridora.

Esto es España y al que no le guste que se vaya

Alexandre Deulofeu (polític, farmacèutic, mestre, músic, historiador, filòsof i escriptor empordanès) no era un profeta ni un futuròleg. Ell feia els seus pronòstics a partir de la Llei de la Història, un sistema orgànic comparable al dels éssers vius. Preveure, poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial que una Alemanya vençuda, en runes i dividida s’acabaria reunificant i seria decisiva en la construcció d’una nova Europa o que la Unió Soviètica, aleshores forta i vencedora, es desintegraria abans d’acabar el segle XX, devia semblar força improbable en el seu moment (el propi Josep Pla en feia mofa).

Però anem al que ens interessa. ¿Què va dir Deulofeu sobre Catalunya? Agafant l’imperi espanyol i basant-se en la seva teoria matemàtica del naixement, desenvolupament i mort dels imperis, va calcular, encara en el franquisme, que Espanya com a tal derivaria, en els seus darrers anys, en una sèrie de lluites ferotges entre el poder central i les diferents nacionalitats que formen l’estat: Catalunya i País Basc principalment. Dintre d’aquestes lluites, encara, una confrontació entre ideologies oposades. Aquesta fase caòtica la va trobar Deulofeu en totes les cultures i en tots els cicles. L’any 2029, preveia, l’imperi espanyol es desfaria del tot i Catalunya esdevindria independent per grat o per força. ¡Tot això, abans d’entrar sota l’òrbita del IV Reich!

Sembla coincidir amb el que Robert Kaplan, autor del llibre La venganza de la geografía, va dir el 2013 sobre Espanya: Madrid es troba en un centre molt solitari de la península i existeixen altres centres perifèrics. Amb la crisi i la cessió de poder a Brussel·les és lògic que hi hagi forts moviments regionals. Si el centre controla un territori molt ampli i no és suficientment flexible, pot conduir a una excessiva burocratització i a una economia insuficient. Una Catalunya independent tindria sentit històricament.  

  Si ens fixem en la silueta d'Espanya, a la dreta de la bufanda, hi falta Catalunya

Espanya uniforme, foral, colonial i incorporada o assimilada (mapa del segle XIX)

Si hem de fer cas a Deulofeu no val la pena preocupar-se molt per la Unió Europea (tindria nassos que acabés mediant Suïssa, que no en forma part) en vistes d’aquest Quart Imperi Alemany que ell veu com una prolongació del control germànic sobre Europa. ¿Què hi faríem els catalans en una Europa sota el IV Reich? Seria un paper difícil, la veritat, doncs quan un s’ha acostumat a que li diguin jueu (abans del Procés) ara ha d’acceptar que no, que en realitat és un nazi i un racista (Procés). No és fàcil viure amb aquesta contradicció. Si un es posa a estudiar una mica l’ascens, consolidació i expansió del nazisme s’adona que sí, que la proliferació de banderes i les massives mobilitzacions són un punt en comú. Amb la resta, en canvi, un no s’hi troba tan identificat: detencions, empresonaments i judicis polítics, violència policial, cinisme i negacionisme. No hi ha dubte que mentir descaradament a tants, a la forma de Goebbels i encara que sigui a costa dels catalans, portarà a moviments de protesta i possibles revolucions també a la resta d’Espanya. Algú podria dir: ¡els catalans també mentiu! Jo li diria: no, com a molt ens autoenganyem.

Si ets un català independentista i et tornen a dir nazi, recorda’ls només que uns quants governs enrere en la història espanyola es van enviar milers de catalans i espanyols republicans als camps d'extermini, on la majoria van ser esclavitzats i assassinats. Que qui signava aquestes deportacions (Serrano Súñer) va morir sense ser mai jutjat i que Franco, de qui era cunyat, va formar una aliança amb Hitler i Mussolini. Recorda’ls que el primer va fer unes maniobres d'aviació a Gernika per aplicar després a Varsòvia, Rotterdam, Anglaterra...(Franco ho negaria, mentint al seu poble, com va fer el PP el 2004 i està fent aquests dies) i que el segon va manar bombardejar Barcelona per impressionar el primer i sense permís del gallec, qui després que pengessin el cadàver de l’italià com un ànec xinès a Milà i l’austríac es suïcidés i demanés que el reduïssin a carbó per evitar el destí del seu aliat, va saber canviar magistralment (les coses com siguin) el braç en alt per les abraçades a Eisenhower.

Demà, dimarts 10 d’octubre, podria declarar-se la independència de Catalunya. Per a alguns seria una aberració, un pecat, un suïcidi, una imprudència, una magna il·legalitat més. Tant ells com nosaltres hauríem de tenir clar que és cert, que no es pot pretendre que una revolució segueixi cap legalitat doncs ja no seria una revolució, però que en realitat, per difícil que sigui, s’està portant a terme el que deia un programa electoral votat per una majoria independentista seguint les lleis electorals de la legalitat espanyola. ¡No podrem negar a aquests xicots que estan complint amb les seves promeses electorals! Per uns altres, això és un somni fet realitat, siguin quines siguin les conseqüències de la decisió de demà, si es pren. La trampa no són els bancs i empreses que “marxen”: tornaran a Catalunya es declari la independència o no. La trampa és remoure els nostres sentiments amb unes càrregues policials d’aquella magnitud i provocar-nos una reacció apassionada que porti a decisions polítiques precipitades que o bé portin al fracàs o bé a una justificada intervenció violenta total. No ho negarem: la decisió de demà és de les més complicades i transcendentals de la història política catalana (si no la que més).

Si demà es proclama la independència catalana i amb ella venen mesures repressives greus, pensem que no som els primers ni serem els últims. Pensem que val la pena tirar endavant encara que sigui per no haver d’aguantar més que ens vingui a renyar Mario Vargas Llosa (que li treu noblesa al cognom del president eludint el de i deixant-lo en Puigmont i que de la nació catalana només coneix la gauche divine i els llatinoamericans del boom). Recordem el cas d’Irlanda i perdem la por. El 1919 el Sinn Féin aconsegueix uns resultats sorprenents però es neguen a figurar a la cambra dels comuns britànica. Per contra creen un parlament propi (Dáil Éireann), no reconegut per la llei britànica. De seguida els irlandesos signen un document de Declaració d’Independència Unilateral. Aquella República d’Irlanda només aconsegueix un reconeixement internacional: la Unió Soviètica, que de fet es troba en procés de consolidació. La independència d’Irlanda no s’escapa d’una dura guerra amb la illa veïna, que finalitza el 1921, quan el Regne Unit reconeix la independència d’Irlanda, que de fet no serà del tot efectiva fins anys més tard. Que no ens espanti la guerra: nosaltres només tenim tractors i cassoles així que de guerra no en podem fer cap.

Gaziel, reprenent el que deia Deulofeu o Kaplan, va escriure que el caràcter espanyol s’ha mostrat sempre refractari a l’esperit liberal, potser perquè el poble castellà, el que ha dominat sempre Espanya en tant que plasmador del que anomenem la seva unitat nacional, és fonamentalment un poble antiburgés, hidalgo, de guerrers i de sants, de místics i de conqueridors. El periodista veu necessari que Castella reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a cultivar lliurement la seva llengua i a administrar-se ella mateixa a casa seva. L’independentisme és somniador. El somni de Gaziel de canviar Espanya també. 

           

Ultraviolencia

            Lluvia intermitente. Cielo atlántico. Jornada de aires celtas. Violencia gratuita y abusiva después de anunciar días antes que no pegarían a nadie. Gran cinismo. Menosprecio monumental. Burla y venganza. Antidisturbios provocando disturbios cual bombero provocando un fuego. Puesta en escena golpeadora. Odio y catarsis. La naranja mecánica sin Beethoven. El honor es mi divisa. Servir y proteger. 

            Levantarse con la ilusión de un niño el día de Reyes (aunque se prefiera República) y meterse en la cama con ira. Pero el uso de la fuerza de ese domingo, sin nada más, no hace ganar. Son como el malo de una película mala, aquel que hace daño y ya está. Gusta más el cine de malos con profundidad de personaje. Mientras no llega, nosotros vamos avanzando con la fuerza de la estrategia y el engaño. Hemos visto a Jerry pensándoselas de todo tipo para hacer frente a Tom: las impresoras en medio de las calles imprimiendo los carteles de campaña que se habían requisado, esconder las urnas en Francia antes del 1-O, el cambio de coche del presidente en un túnel para despistar al helicóptero de la policía y así poder ir a votar, los árboles cortados sobre una carretera para forzar a la policía a perderse por montañas desconocidas o la misa mientras se cuentan votos para protegerse de la presencia policial.      

            Los expertos en derechos humanos analizan las imágenes: sería suficiente con que fuesen humanos. Todo el mundo sabe lo que es una señora de mediana edad propulsada contra un suelo de piedras. Una mujer arrastrada por la boca. Otra por los pelos. Una con la cara ensangrentada. Una a quien retuercen los dedos con sadismo. Todo el mundo sabe lo que es un policía saltando unas escaleras para propinar una patada a alguien que ya está en el suelo. O uno que pega a alguien que acompaña a un herido. U otro que empuja a la gente sobre un hombre a quien reaniman de un infarto en el suelo. Golpes de porra casi mecánicos, sistemáticos, potentes. Ha habido una especial impiedad con la gente mayor y las mujeres. Buscaban una reacción de ira.

Todo responde a una pensada provocación para justificar el único plan que tienen: el choque violento. Harán lo que sea por no perder Cataluña. No pueden perder Cataluña. Ya la han perdido. Solo quedan, más tarde o más temprano, los trámites administrativos. Es posible que una Cataluña libre celebre el 1 de octubre en su calendario de fiestas anuales: fue el día, dirán a los que ahora son niños y que nada entienden de lo que sucedió ese domingo, que los catalanes, pueblo digno, perdieron un miedo que parecían llevar en sus genes pero que, como tantas otras cosas que se dicen de ellos, no era verdad.  

            Dicen que fue una votación ilegal. ¿Por qué tratar de evitarla con tal contundencia si los resultados no valen para su legalidad? ¿Les da miedo que valgan en la nuestra? ¿Pretenden que nos marchemos limpiamente? Nos iremos como podamos. Dicen que fueron unas votaciones anormales. No discrepo. Lo más anormal: que el día de reflexión (o conmoción) fuese el día después y no el día antes. No habrá diálogo: el diálogo siempre viene tras una guerra entre iguales, no después de las masacres. Ahora han herido. Matarán.

            Serbia tuvo que venderse su flota cuando perdió Montenegro, pues era su última salida natural al mar. El Estado español, cuando pierda del todo a Cataluña, tendrá que venderse el anticatalanismo pues ya no le servirá de nada. 

Ultraviolència

            Pluja intermitent. Cel atlàntic. Jornada d’aire celta. Violència gratuïta i abusiva després d’anunciar dies abans que no pegarien ningú. Gros cinisme. Menyspreu monumental. Burla i venjança. Antiavalots provocant avalots com un bomber provocant un foc. Posada en escena colpidora. Odi i catarsi. La naranja mecánica sense Beethoven. El honor es mi divisa. Servir y proteger. 

Llevar-se amb la il·lusió d’un nen el dia de Reis (encara que es prefereixi República) i anar a dormir amb ira. Però l'ús de la força d’ahir diumenge, sense res més, no fa guanyar. Són com el dolent de pel·lícula dolenta, aquell que fa mal i ja està. Agrada més el cinema de dolents amb profunditat de personatge. Mentre no arriba, nosaltres anem avançant amb la força de l’estratègia i l’engany. Hem vist a Jerry pensant-se-les totes per fer front a Tom: amagar les urnes a França abans del 1-O o el canvi de cotxes del president al túnel per despistar l’helicòpter. 

Els experts en drets humans analitzen les imatges: n’hi hauria prou amb que fossin humans. Tothom sap què és una senyora de mitjana edat propulsada contra un terra de pedres. Una dona arrossegada per la boca. Una altra pels cabells. Una amb el cap obert. Una a qui torcen els dits amb sadisme. Tothom sap què és un policia saltant unes escales per propinar un cop de peu a algú que ja és a terra. O un que pega algú que acompanya un ferit. O un que empeny gent sobre un home a qui reanimen d’un infart a terra. Cops de porra gairebé mecànics, sistemàtics, potents. Hi ha hagut un especial acarnissament amb la gent gran i les dones. Buscaven una reacció d’ira. És una dura provocació per justificar l’únic pla que tenen: el xoc violent. Faran el que sigui per no perdre Catalunya. No poden perdre Catalunya. Ja l’han perduda. Només queden, més tard o més d’hora, els tràmits administratius. És possible que una Catalunya lliure celebri l’1 d’octubre en el seu calendari de festes anuals: va ser el dia, diran als nens que de la jornada d'ahir res no entenen, que els catalans, poble digne, van perdre una por que semblaven portar en els gens però no era veritat.   

Diuen que és una votació il·legal. ¿Per què tractar d’evitar-la amb aquesta contundència si els resultats no valdran en la seva legalitat? ¿Els fa por que valguin en la nostra? Diuen que han estat unes eleccions anormals: sense dubte, sobretot perquè el dia de reflexió ha passat a ser el dia després i no el dia abans. Dir-li el dia de commoció seria més encertat. No hi haurà dia del diàleg: el diàleg sempre ve després d’una guerra entre iguals, no després de les massacres. Ara han ferit. Mataran. Van annexionar de forma bruta. Ens han tractat massa sovint de forma bruta. ¿Pretenen que marxem netament? Marxarem com podrem. 

  

Sèrbia va haver de vendre’s la seva flota quan va perdre Montenegro, doncs era la seva darrera sortida natural al mar. L’Estat espanyol, quan perdi del tot Catalunya, haurà de vendre’s l’anticatalanisme doncs ja no li servirà per res. 

Popularització

Totes les mesures portades a terme pels contraris al referèndum d’aquí i d’allà els darrers dies no han fet més que ajudar a popularitzar-lo. La veritat, encara que no es celebrés finalment (seria a causa d’un esforç policial tan immens que encara faria més popular la intenció de votar), Catalunya ja ha guanyat la partida amb diferència. No està la nació molt acostumada a guanyar: si per a un partit polític és avorrit estar a l’oposició llargament, imaginem-nos per a un país estar-hi segles. I no oblidem una cosa, doncs aquests dies hi ha molt cinisme: el cinisme és una cosa pròpia dels qui governen amb supèrbia, no de la permanent oposició, que gasta més aviat la ironia.

Rajoy, en una simbiosi com la d’Aznar amb Bush i abans la de Franco amb Eisenhower (el caudillo no es va desplaçar als Estats Units però), ha anat a Washington a fer el ridícul doncs tampoc ha sentit el que volia sentir de la veu de Trump, que assegura estar pendent del tema català i no s’ho creu ni ell: quan tens un psicòpata a l’altra banda del Pacífic amenaçant amb la Tercera Guerra Mundial, no et preocupes gaire de les nacions sense estat de l’altra banda de l’Atlàntic.

A mida que la Guàrdia Civil trobava i requisava material de campanya i votació (els xivatos, sempre els xivatos), la desesperació del PP, l’antipatia de Ciudadanos i els complexos dels socialistes anaven fent la campanya pel sí diària i gratuïta. El govern del PP manant als jutges que detinguessin alts càrrecs catalans: ¡la gent de pet al carrer! Rivera i el seu sofisticat sentit de l’humor comparant les urnes amb cubs de la brossa: ¡més simpatia pel referèndum! (dir que podrien servir per guardar la roba d’hivern dels consellers, doncs porten el logotip de la Generalitat, no hagués forçat tant el riure del públic unionista). Arrimadas comparant el seu partit amb el president Tarradellas: ¡més vots pel sí! Les intervencions del dancing Iceta, del mayor Ross, del comte Borrell i de l’Speedy González: ¡més legitimitat pel diumenge! (González és un de tants que han comparat el Procés amb el nazisme i ja és hora que algú li digui que el més semblant que hi ha hagut al nacionalsocialisme a Espanya, després dels franquistes de primera fornada, ha estat el terrorisme d’estat del GAL, sota el seu govern, que executava els suposats etarres d’un tret a la nuca com feien els nazis). 

Però bé, ja que s’omplen la boca uns i altres amb el nazisme, resumirem com els nazis de Catalunya han arribat aquí. La segona legislatura d’Aznar, manifestament anticatalana, fa pujar notablement l’independentisme, que es confia amb les promeses d’un nou Estatut per part de Zapatero, qui desbanca Aznar el 2004 en gran part per les mentides del PP sobre Atocha (no oblidem que Aznar havia portat Espanya a l'Irak tot i la clara i massiva oposició popular). El que el parlament català aprova per referèndum i posa en marxa el 2006, cau al Sagrat Tribunal el 2010: Zapatero s’ha oblidat de Catalunya i el PP torna a l'anticatalanisme més punxant. Aquell any marca el veritable punt de no retorn: la manifestació amb el lema Som una nació. A partir de setembre de 2012, amb Rajoy a la Moncloa des de fa menys d’un any, la cosa es desborda primer i s’organitza després: milions de persones en manifestacions multitudinàries, en cadenes humanes de punta a punta del país, en noves formacions humanes perfectament orquestrades a partir de símbols i emblemes. Ni una bandera espanyola cremada (almenys en les pròpies manifestacions), ni un contenidor a terra o cremat, cap ferit per baralles, cap aparador trencat, cap ampolla incendiària. Cap taca negra en el currículum de les manifestacions del Procés. Costa de creure.

Fins que arribem, fa uns dies, als dos vehicles de la Guàrdia Civil tunejats. S’agafen a allò ja que no tenen lloc més on agafar-se, perquè la forma cívica de les manifestacions anteriors els descol·loca. Però ja els hem donat una excusa per parlar de tumults, violència, necessitat d’intervenció policial massiva. El poble s’adona i reacciona. Reprimeix els instints. Ni un vidre trencat més. Ni un sol motiu més que justifiqui el seu pla. Així és una revolució pacífica (als catalans el temps ens ha tornat pacífics tot i que mantenim un notable esperit rebel).

  

El dia 20, a pocs metres de la porta de la conselleria, es podien veure polítiques imputades pel 9-N, polítics respectables i retirats demanant treure la bandera espanyola, homes i dones de la tercera edat (impacients per por a no veure el final de tot això), nois i noies que no tenien edat per votar (impacients per votar), executius en traje amb l’estelada al coll i altres tipologies que fa deu, què deu, cinc anys, no s’haguessin imaginat acabar així. Pares, mares, fills. El dia 20, damunt d’un dels cotxes de la Guàrdia Civil, davant la conselleria, hi havia un home de més de setanta anys que es va posar a professar consignes de vells guerrers catalans, des dels almogàvers fins a Moragues. Al carrer o allà on sigui, després, s’han organitzat els estudiants (les idees), els pagesos amb els seus tractors (els tancs), els bombers (els soldats), els sacerdots (tota batalla necessita del fet espiritual), els centres escolars (els centres de reclutament), els agents rurals (els soldats de reserva).

Ja pot venir la Guàrdia Civil sencera, la Policia Nacional de tot el país, la local si cal, l'exèrcit si els convé...que aquí, tot i no estar armat, el poble serà respectat. Seguiran rient, és clar, i ho faran fins i tot quan nosaltres ja haguem marxat, doncs encara no hauran aprés que això no anava de polítics portant el poble pel mal camí sinó del poble convencent els polítics de canviar el destí.

Internacionalització

Una cosa és la internacionalització de Catalunya per a una millor comprensió del seu projecte nacionalista i independentista i l’altra és esperar que Europa es posicioni i intervingui en ajuda dels catalans. És evident que la projecció mundial de Barcelona pels seus Jocs Olímpics i el FCB ha ajudat en el coneixement de la situació catalana a partir de la mobilització de 2012, per més que l’independentisme minoritari i capat per Garzón ho intentés vint anys abans amb el Freedom for Catalonia aprofitant el focus de les Olimpíades. No oblidem però, que Francesc Macià va fer destacats esforços per donar a conèixer Catalunya i les seves ànsies d’autogovernar-se durant els anys vint, cercant també finançament per la seva frustrada invasió armada amb base a Prats de Molló, a imatge del procés d’independència d’Irlanda (declarada el 1916, reconeguda el 1922 i formalitzada en República el 1949).

Però ben mirat, Barcelona no neix internacionalment el 1992. Ni molt menys. El 1888 celebra una exposició universal (també una d'internacional el 1929, encara amb Primo de Rivera), forma part del moviment modernista europeu donant sense dubte la figura més destacada (Gaudí) i, fins i tot, esdevé símbol de l’anarquisme internacional i de la resistència al feixisme durant el conflicte que comença el 1936. Per cert que el 1938, en plena Guerra Civil, un conseller de Chamberlain va rebre Josep Maria Batista i Roca, de part de Companys, per negociar una pau separada de Catalunya amb Franco sota mediació britànica. Home, tractant-se d’Anglaterra –memorable traïció als catalans el 1713– i concretament de Chamberlain –un curt de mires que va veure venir Hitler massa tard– no m’estranya que el projecte es quedés sobre el paper. Aquest podria haver estat el clímax d’aquella internacionalització del conflicte català començada per Macià.

La independència de Bèlgica el 1830 hauria de servir-nos com a exemple que una excessiva confiança en Europa pot portar moltes desil·lusions, que tot depèn de nosaltres, que la força per a fer-ho està només aquí. Mentre Bèlgica es desprenia violentament (eren altres temps) dels Països Baixos (diuen que tot va començar amb una òpera que narra una rebel·lió a Nàpols contra els espanyols), les principals potències no van enviar ni un sol home en auxili. Ni França, que s’ho mirava feliç. Ni Rússia, que per variar la tenia amb els polonesos. Ni els anglesos. Ni els austríacs. Però els belgues van acabar forçant els soldats del rei holandès a tornar a casa. El 4 d’octubre el govern provisional declarava la independència del país.

               Molts diuen que pretendre la independència de Catalunya a aquestes alçades és un anacronisme. ¿Ho és menys pertànyer a un estat com l’espanyol al que aquests dies se li veu el llautó d’aquesta manera? Ens volen convèncer que les coses són permanents, inamovibles, eternes. I Déu n’hi do tot allò que els ulls de les generacions més joves han vist caure: el mur de Berlín i  la URSS; l’antiga Iugoslàvia; les torres bessones de Nova York i el principi del final de l’hegemonia dels EEUU...Llàstima no poder dir el mateix del franquisme.

Ningú no pot parar els peus a una nació amb més de mil anys d’història. Amb llengua i cultura pròpies, amb un parlament que competeix amb l’anglès per antiguitat, amb el primer ferrocarril de l’estat espanyol i una revolució industrial pionera, amb un equip de futbol com el Barça dels darrers anys, uns Jocs Olímpics al cabàs i una part considerable dels millors esportistes de l’estat, amb un port que té el registre més elevat de creuers a Europa i que té la terminal de contenidors més avançada del Mediterrani, amb una capital que és de les ciutats més visitades del món, teixit industrial i empresarial de primer ordre, industria vinícola i de cava internacionals i de prestigi, amb un aeroport que ja ha superat al de Madrid en nombre de viatgers. Una nació que ha donat, només en el segle XX, i per parlar només d’artistes, figures universals com Miró, Dalí i Tàpies o músics com Pau Casals. ¿Per què un país com aquest, que viu forçadament dins d’un altre, ha de suportar a sobre un menyspreu polític i cultural continuat, avalat només pel dret de conquesta en aquesta llarga annexió per la força?

Per compensar-ho, mentre no arribava al seu país, alguns van aconseguir la independència a Amèrica del Sud. Segons Trueta (L’esperit de Catalunya) era difícil trobar un Comitè d’Alliberació de les nounades repúbliques sud-americanes del segle XIX que no comptés amb cognoms d’origen català. Llàstima que no és així en el cas de Perú, doncs li podríem retreure a aquest escriptor que li treu igual o més partit a un premi com la nacionalitat espanyola que al mateix premi Nobel. Diu que els catalans que reivindiquem els nostres drets som uns provincians (no oblidem que va ser Espanya que ens va reduir a províncies, nosaltres ens movíem més aviat en comtats o vegueries). A mi em sembla més provincià ser un peruà acomplexat, llepaculs del teu país d’adopció, ficant-te, desagraït, en els assumptes dels catalans per guanyar-te els espanyols més recalcitrants. És clar, el seu país d’origen es va independitzar d’Espanya el 1821 i ja han passat les velles recances amb l’imperi decadent. Veuríem si opinaria igual d’haver nascut allà en temps del conqueridor Francisco Pizarro. Ets una llosa, Mario. 

Cataluña es España

El gran, el grandíssim problema d’Espanya va ser, i és encara, la falta d’una classe burgesa sòlida i continuada que fes més democràtica una societat d'extrems: de l'aristòcrata o el señorito al pastor o camperol sense gaires punts d'equilibri; una crida a l'autoritarisme pel que s'ha mogut habitualment, amb monarquia o sense. Això l’ha feta sempre arribar tard (si és que hi ha arribat), a totes les revolucions transcendentals, revolucions tan importants com la burgesa o la industrial. Ara, per variar, també fa tard a aquesta, perquè no se la pren seriosament encara avui.

Espanyols i catalans vivim atrapats. Ells no ens han reduït, domesticat, centralitzat a la manera francesa (que és la que han practicat almenys des que el primer borbó va entrar a la península). I el dilema de Catalunya des de fa molt temps ha estat el de dirigir Espanya o separar-se d’ella. No hem aconseguit ni una cosa ni l’altra. Però seguim aquí, i això no deixa de tenir un cert mèrit. ¿O només devem la nostra existència com a poble a la seva manera d’entendre l’estat, de fer política quan en fa? Maquiavel diu que el governant ha de ser mestre de la seducció per a manipular amb èxit el poble. A nosaltres, d'entrada, se’ns ha seduït a partir d’algunes premisses matusseres: El derecho de conquista, Cataluña es España, A por ellos, i una infinitat de boniques frases des de Son los catalanes aborto monstruoso de la política (Quevedo) fins al Todos los catalanes son una mierda (Galinsoga després de sentir una missa en català; concretar el Todos és el veritable insult). El fet que se’ns hagi anomenat polacos en relació amb que la conquesta de Catalunya per Franco va succeir poc abans que la de Polònia per part de Hitler, demostra un cop més el tracte d’estrangers que sempre ens han brindat els propis espanyols. A alguns d’ells els agrada omplir-se la boca amb aquestes paraules, però no s’adonen que posen de manifest la naturalesa obligada del matrimoni, l’annexió per la força, l’esperit colonial perdut el 1898. 

                             A vegades s’ha de reconèixer que sí, que Catalunya és Espanya

Però, ¿quina culpa tenim els catalans si els espanyols (era feina seva i no nostra) no només no han acabat amb la nació catalana sinó que l’han anat revifant i han portat el català, per exemple, a ser una llengua amb més nombre de parlants que el danès o el finès entre altres idiomes europeus? Han tingut segles per a reduir-nos amb el seu projecte d’estat i no ho han aconseguit. L’èxit és nostre per seguir aquí. Amb això cal pensar que ja tenim la partida guanyada: seguim estant aquí com a catalans i això els irrita considerablement. ¿O és que actuen així perquè sí? El nostre cívic Procés (una sola esllavissada fins ara tot i que tampoc és molt intel·ligent deixar els cotxes de policia davant la conselleria si veus que el lloc es va omplint i omplint d’indepes emprenyats) se l’han fet seu i l’han convertit en el Procés de Kafka (una absurda, exagerada i contundent presència policial i judicial). També han convertit la senyera, ja que el nacionalisme s’ha passat a l’estelada com a símbol transitori, en bandera reivindicativa. Avui es pot veure molt fàcilment la senyera en les poc nombroses mobilitzacions espanyolistes. Fins a les d’ultra dreta, com la que es va fer davant de Catalunya Ràdio. Qui els havia de dir fa cinc o deu anys que sortirien amb la senyera, ¿no?. És sensacional tot el que està passant. Sensacional.

Sempre es pot recular en el temps a la recerca dels orígens del moment actual. S’acostuma a marcar l’any 2006, el d’un nou i urgent Estatut que després cauria als tribunals, com l’inici del conflicte. És veritat. Però també és veritat que no era cap novetat. Abelard Tona, nacionalista radical del primer quart de segle XX escrivia: “I aquell projecte d’Estatut i el contraprojecte de la Comissió extraparlamentària moriren en les Corts Espanyoles, gran cementiri de projectes i iniciatives.” ¿Potser amb la melodia d’un concert econòmic s’hagués evitat el soroll independentista actual? Qui sap. Costa de creure que es rebutgés, a Catalunya, una proposta de concert per part de l’estat durant la Transició. Però és entrar en un ressentit debat en el que Pujol i Roca culparien el poble català, que havia votat majoritàriament partits no nacionalistes el 1977 (PSC, PSUC i UCD), que després es van oposar rotundament al concert quan se’ns va proposar. Els hereus dels partits esmentats culparien de pretendre, els convergents, que acceptessin una proposta econòmica que, pel moment que es vivia, ells trobaven insolidària amb la resta de l’estat, reaccionària, medieval. Però la cosa ve de lluny, de molt més lluny. Cambó escriu el 1932: (...) que cada any o cada pocs anys s’hagi de portar a la deliberació del parlament espanyol la discussió i resolució de la Hisenda de la Generalitat. El diputat Vidal i Guardiola, també de la Lliga, proclama en aquells mateixos anys: ¡Que els catalans paguen mil milions i en reben cent! Els dos, no cal dir-ho, estaven en el pol oposat al de l'independentisme. 

Ja que ha sortit l’adjectiu medieval, i com que sempre es pot anar més enrere, ¿Com és possible que la casa de Barcelona acceptés la incorporació per matrimoni de la modesta regió d’Aragó a la corona i li donés l’estatus de regne però Catalunya seguís essent principat? ¿Com s’entén que Jaume I regalés conquestes als reis castellans (Murcia) i dividís les seves convertint-les també en regnes però Catalunya continués essent principat? ¿No serà que en el fons els catalans no hem volgut saber mai res del poder? ¡Doncs ja en podem aprendre perquè la independència de Catalunya és un fet tan natural com que els arbres floreixen per primavera, i més tard o més d’hora, el fet serà inevitable!

Ells fa temps que ens ho demanen a crits. Fins i tot a l'article 19 de la Sagrada Constitució Espanyola: Els espanyols tenen dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya en la forma que la llei estableixi. Aquest dret no podrà ser limitat per motius polítics o ideològics.

Desembarcament

El transatlàntic España ha amarrat als principals ports catalans. Tot està apunt per a un desembarcament. De fet els vehicles ja s’han extret de les bodegues i els guàrdies vesteixen de civils i aprofiten, tot i la poca mobilitat de que disposen, per conèixer les ciutats abans de sotmetre-les. Interior juga a Normandia 1944. D’acord, qui avisa no és traïdor. Aquell home del govern espanyol ho va dir fa poc: Espanya és un transatlàntic i la Catalunya de la CUP (no es va atrevir a apuntar a cap altre partit) una llanxa Zodiac punxada (com si en esmentar una Zodiac no quedés prou clara la comparació d’envergadura).

Els tancs sempre temuts en l’imaginari català dels darrers decennis (potser per la imatge de les unitats blindades de Milans del Bosch a València el 1981) han estat finalment vaixells creuers. ¿Tindrem la decència de boicotejar permanentment la companyia que ha subministrat els bucs? Ens envaeixen amb el Rhapsody, l’Azzurra i un creuer de la Warner Bros (Interior ha fet tapar rudement els costats del ridícul i sinistre Moby Dada per ordre de la productora, per no danyar la imatge dels seus personatges animats) i els envaïts haurem de pagar-ho amb els nostres impostos. L’exèrcit que imaginàvem dins dels suposats tancs han estat finalment els cossos de la Policia Nacional i els de la Guàrdia Civil (aquests darrers part de les Forces Armades i encara amb l’emblema del feixisme italià).

Els comiats eufòrics brindats per aquesta mena d’espanyols que utilitzen els diaris per a cobrir-se el cap del sol en comptes de llegir-los, a la sortida dels efectius a algunes ciutats espanyoles, no es veien des de la Primera Guerra Mundial (la Segona, a diferència de la Primera, no es va afrontar amb gaire alegria, la veritat). S’ho prenen com una guerra ja que conserven aquell esperit castellà medieval del todo o nada. La gent parla de franquisme. Jo hi veig referents anteriors: el Mío Cid, Hernán Cortés, Lope de Aguirre, Flandes, el conde duque de Olivares, Felipe V, Gibraltar, el Quijote (per allò de veure violència on hi ha civisme) i Franco, és veritat, però Franco també és tot el que he citat i molt més, que es perd en la Història d’aquest vell estat que s’ha cregut sempre una sola nació i que porta segles en decadència.

Ai com estaran diumenge els soldats dels creuers. Gairebé dues setmanes confinats en camarots dels germans Marx (es queixen per les dimensions quan hi ha gent que paga per a viatjar-hi; a ells els paguen), sense dormir pels roncs ibèrics, que deuen penetrar d’habitació a habitació, sense esmorzar com Déu mana, sense les seves dones per relaxar els instints, marejats (els vaixells en port també es mouen). Arribaran als col·legis electorals de molt mala llet, i els catalans, a més de pagar la invasió, pagarem també les conseqüències d’aquestes Vacaciones en el mar. Ja és ironia que al president Companys i al seu govern els empresonessin al port de Barcelona, a l’interior d’un buc, l’Uruguay, que va ser requisat pel govern de la Segona República per fer de presó arran dels fets de 1934: la proclamació de l’Estat Català per Companys.

Per acabar dir que cal anar amb compte quan es desafia el mar. El mar és perillós i imprevisible. Deien que el Titanic era insubmergible: es va enfonsar a la meitat del seu primer viatge. Deien que la Armada era invencible i no va arribar ni a fondejar les costes angleses: una enorme tempesta va enfonsar la majoria de vaixells espanyols. Ara, comparant Espanya amb un transatlàntic i una certa Catalunya amb una Zodiac punxada, ves no s’enfonsi algun dia el transatlàntic i preguin per tenir, ni que sigui, unes simbòliques llanxes punxades de socors.